JORDI SACASES
President de l'Associació de Campaners de Santa Maria del Pi
“Les campanes formen part de la nostra identitat”
La mecanització de les campanes als vuitanta es va fer amb criteris que no són propis nostres, fruit del desconeixement
El problema que tenim aquí a Catalunya és que no s’ha estudiat mai la campanologia i anem molt endarrerits
El cap de setmana passat es van dur a terme a l’Ateneu Universitari Sant Pacià (AUSP) les primeres jornades de campanologia Vivos voco (“crido els vius”), organitzades per l’Església de Barcelona i el Grup de Recerca Campanològica de Barcelona (GRCB), de l’Associació de Campaners de Santa Maria del Pi. L’entitat va néixer a mitjans del 2017 per recuperar el conjunt de campanes i els tocs manuals a la basílica del Pi, patrimoni immaterial que havia desaparegut. “Vam voler recuperar el toc manual tradicional de la «boga catalana» i portar a «seure» les campanes del Pi tal com s’havia fet al llarg de la història”, explica el president de l’entitat i arxiver de la basílica, Jordi Sacases, que recorda que l’Arquebisbat de Barcelona és “el primer de l’Estat que ha demostrat interès per salvar les seves campanes i el primer a tenir en compte un grup tècnic especialitzat per assessorar-se en els nous projectes”.
Què vol dir quan diu que no es tocava el so tradicional de les campanes?
A Barcelona no hi havia cap campaner des que l’últim que ens consta que hi havia a la ciutat, en Josep Zanuy, que ho va ser als anys cinquanta i seixanta, es va jubilar. Era el campaner d’aquí, la basílica del Pi, fill d’una nissaga que des del segle XIX havien estat els campaners del Pi, de la catedral i de Sant Just. Quan es va jubilar en Zanuy, el Pi va estar un temps sense que hi sonessin les campanes, fins que va venir una empresa i va mecanitzar les campanes. I què va passar? Que es va fer malbé la nostra tradició.
La mecanització fa malbé la tradició?
A finals dels vuitanta un seguit d’empreses van aprofitar que a Catalunya pràcticament no hi quedava cap campaner per mecanitzar les campanes de moltíssimes esglésies. Posaven uns sistemes per fer voltar les campanes i perquè un martell les toqués. Però la mecanització es va fer amb criteris que no són propis nostres, fruit del desconeixement de la nostra història. Aquestes empreses el que fan és copiar el que es fa a Alemanya i traslladar-ho aquí, quan no té res a veure perquè les campanes són diferents.
En què són diferents?
Les campanes alemanyes, les suïsses o les d’Itàlia són afinades i les nostres no. Ells fonen la campana i l’afinen. Després, fan conjunts de campanes per aconseguir que facin acords, com els carillons. Però la campana hispana no és afinada. En les nostres campanes el seu valor és el ritme: si sonaven més de pressa, més a poc a poc, a batallades.... Els nostres campaners tenien una llarguíssima i importantíssima tradició d’interpretar amb les campanes a través del ritme. Per tant, quan poses uns sistemes que estan pensats per moure la campana de forma rutinària per fer acords (com a Alemanya) en campanes com les nostres que es tocaven amb ritme, tota la tradició es perd. A més, com que aquí el so no és harmònic, queda estrany.
Pràcticament a totes les esglésies del país les campanes es van mecanitzar, oi?
Majoritàriament sí, però hi ha llocs, com a Santa Maria de Cervera, on s’ha mantingut la tradició del campaner. Cervera és molt important perquè amb la seva experiència conservada i la documentació trobada en altres llocs, com a l’arxiu parroquial de Santa Maria del Pi i de Sant Just, es poden recuperar com eren les nostres campanes.
Què és el més important de la campana?
La gent, quan pensa en una campana, pensa que només és el metall, el bronze, però cal tota una estructura perquè la campana funcioni; per exemple, cal el jou, que és l’eix de fusta que va lligat a la paret, la tremuja o capçal, que és el que ho regula. Quan parlem de restauració preventiva, que d’això també en vam parlar en aquestes jornades, parlem de la restauració dels conjunts de campanes, perquè en realitat es fan poques restauracions del bronze, molt resistent. El que cal restaurar i restaurar bé és tot el sistema de subjecció de les campanes.
Què toquen les campanes?
Doncs depèn, i en això també som crítics perquè en estar mecanitzat tot sona igual perquè està programat igual. A morts; doncs totes les esglésies toquen igual, només canvia el so de la campana. Toc d’àngelus. També sempre és el mateix. El toc de missa, si són a batallades, doncs 33 batallades... Hi ha dues maneres bàsiques de tocar les campanes: o ventant-la, que és que la campana es balancegi, o a batallades, agafant una corda, lligant-la en el batall i colpejant la campana. Són dues formes que provoquen dos sons i dos ritmes diferents. La realitat és que en molts llocs els sistemes mecànics fan mal als mateixos campanars, perquè aquests no estaven pensats per a la mecanització, per als moviments rutinaris dels motors. Ens hem trobat sovint que les campanes no venten, sinó que es toquen amb un martell per l’exterior. Conclusió: quan es mecanitza les campanes no toquen com haurien de tocar i això té conseqüències.
I des de l’Associació de Campaners de Santa Maria del Pi què proposen?
Nosaltres creiem que el millor seria tornar a tenir campaner, però entenem que hi ha llocs on això no és possible. Per tant, no estem en contra dels sistemes mecànics; per descomptat, el que sí que volem és que els instal·ladors no copiïn simplement el que es fa en altres llocs i ho traslladin aquí, sinó que ens posem d’acord per recuperar la nostra tradició i també per donar valor als elements de fusta que sovint s’eliminen. A Catalunya des que es van començar a mecanitzar les campanes hem perdut una quantitat de patrimoni de tremuges brutal. La tremuja és el ritme de la campana catalana.
Per tocar les campanes de nit sí que deu anar bé la mecanització!
De nit? De nit no es toquen les campanes! Que hi ha algun bateig de nit?, alguna missa?...
Per tocar les hores, no?
Això és diferent. Això és el rellotge! Els rellotges sempre són mecànics. A diferència del rellotge, el toc de campana sempre explica alguna cosa. Normalment les campanes tocaven els avisos que tenien a veure amb les festes o les celebracions litúrgiques.
Posi’m exemples.
S’ha de diferenciar el que és la campana litúrgica de l’Església de la campana civil. A partir del segle XV les ciutats comencen a tenir la campana símbol de la ciutat. Barcelona té l’Honorata, que després va passar a ser l’Eulàlia, que ja des del segle XIV és al segon campanar de la catedral, però és de l’Ajuntament. A la catedral hi ha dos campanars, dues torres: la litúrgica i la cívica. La campana cívica normalment tocava les hores i la reunió: la reunió del poble a la plaça pel sometent. O tocava per incendi...; en pobles petits molt sovint només hi havia la torre de l’església, que tenia la doble funció.
I les campanes litúrgiques?
Toquen les misses, les morts, i totes les festes, perquè la festa tradicional a Catalunya és d’arrel cristiana. Mira, hi ha una endevinalla antiga que ho resumeix i s’ha convertit en el lema de les campanes: “Vivos voco, mortuos plango, festa decoro, fulgura frango” (“Crido els vius, planyo els morts, decoro les festes i trenco els llamps”), perquè les campanes cridaven els vius, perquè és la veu de Déu cridant el seu poble; ploraven els morts, perquè és el plany del poble quan un mort puja a Déu; cridaven a la festa i assenyalaven les festes principals de l’any litúrgic, i, finalment, exorcitzaven les tempestes..., grans problemes en el camp que feien malbé les collites.
Per què hem perdut la relació amb les campanes?
Hem oblidat la nostra base cultural, sobretot perquè des del segle XIX hi ha hagut un rebuig a tot el que és religiós. Hem anat convertint la cultura popular en una festa cívica, més lligada a l’ajuntament que a l’Església i ens hem oblidat que les nostres festes tenen arrels religioses. Les campanes formen part de la nostra identitat, però com que majoritàriament són de l’Església les hem anat arraconant. En el nostre país en general hi ha un problema de desconeixement; per contra, a Alemanya ningú es queixa de les campanes que sonen a totes hores. O a València. A València les campanes són un tret identitari i el so de les campanes és com els castells aquí.
Aquí, en canvi, la gent es queixa.
Per desconeixement. També és veritat que amb la mecanització s’ha amplificat el so i la gent que tota la vida havia sentit unes campanes amb un determinat so, de cop no se les senten seves perquè aquest so ha canviat. Però també hi ha que la gent de Barcelona ha perdut tot el contacte amb les campanes, perquè a la ciutat s’ha perdut la tradició. Aleshores van a un poble i les campanes els molesten. També hi ha un altre tema: com que les campanes són de l’Església, amb l’Església tothom s’hi veu amb cor de posar-s’hi i criticar. Surt barat. També és veritat que quan algú de ciutat va a un poble i es queixa, els veïns s’enfaden perquè amb el campanar i les campanes s’hi senten identificats. I no només als pobles: ves a Girona i critica el Bombo, la campana major de la catedral, ja ho veuràs!
Quants anys pot durar una campana?
La més antiga del Pi és del segle XVII, però a la catedral en tenen una de guardada al museu del segle XIV. A Espanya hi ha campanes del segle IX.
N’hi ha a Catalunya, d’anteriors al segle XIV?
No ho sabem. El problema que tenim aquí a Catalunya és que això no s’ha estudiat mai. Com en moltes altres coses culturals, aquí a casa nostra en el tema de la campanologia anem endarrerits. Aquí a Catalunya la cultura s’ha fixat moltíssim en la novetat, la innovació, les coses que venen de fora..., tot molt esnob. No s’ha cuidat la cultura pròpia.
No tenim una història de les campanes?
No. Tenim algunes dades concretes i hem trobat algunes referències a partir dels segles XII-XIII, però no hi ha cap estudi. Al Pirineu, per exemple, hi ha campanes del segle XIV i a Andorra, a Meritxell, hi ha les antigues campanes de l’ermita, que quan es va cremar les van treure; són dels segles XIV-XV i ara no estan penjades però sí conservades.
Quantes campanes té un campanar?
Aquí al Pi en tenim sis però el més normal és que n’hi hagi quatre. Tot i que molts campanars només en tenen una. El més típic de Catalunya era tenir com a mínim dos o tres senys grossos (les campanes grosses es diuen senys) i després, esquelles, més petites i que van més de pressa, per jugar amb el ritme.
Les campanes tenen nom de dona?
Les campanes grans es deien senys grossos però a partir dels segles XVI-XVII i per influència del castellà, perquè campana és un nom castellà i és femení, es va feminitzar. No a tot arreu, però. A València hi continua havent el seny Jaume.
‘Antònia’, ‘Andreua’, ‘Vicenta’ i ‘Josepa’
La basílica de Santa Maria del Pi (documentada des del segle X, tot i que l’actual temple gòtic es va construir en el segle XIV) té el campanar més alt de Barcelona (54 metres), explica l’arxiver Jordi Sacases, tot i que assegura que el de la catedral sembla més alt, però és per culpa “d’un efecte òptic: perquè s’alça sobre el mont Tàber”. S’arriba al campanar, que va començar a construir-se en època i amb diners de Pere el Cerimoniós l’any 1379, després de pujar 260 esglaons interiors i un cop a dalt s’hi poden veure (tothom qui vulgui perquè està obert al públic) les campanes històriques: l’Antònia o seny Pere Anton, del 1774 (orientada a garbí, que pesa 1.806 kg i té 1,40 m de diàmetre), i l’Andreua o seny Andreu, del 1804 (orientada a llevant, de 980 kg i 1,20 m de diàmetre). Després hi ha la Maria, del 1879 (orientada a mestral, de 535 kg i 1,10 m de diàmetre), i les esquelles Vicenta (l’esquella gran), del 1710 (orientada a xaloc i de 225 kg de pes), i la Josepa (o esquella xica), del 1695 (orientada a migjorn i de 170 kg). L’última campana és el timbre Esquirol, també anomenat, segons alguns arxius, Miquela, Miqueleta o Bruixa, orientada a tramuntana. La Vicenta i la Josepa són de les poques campanes encara en ús que van tocar el sometent el 1714, quan va caure Barcelona. Explicava el Baró de Maldà en un dels seus escrits que entre els anys 1804 i 1806, coincidint amb les festes de beatificació de sant Josep Oriol (dit el “taumaturg de Barcelona”), s’havia projectat una altra campana que havia de tancar el conjunt, el seny Oriol o Oriola, que no es va arribar a fer mai.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.