PERE VELLVEHÍ
VÍCTIMA D’UN ACCIDENT DE TRÀNSIT
“Vaig tenir un accident molt greu, però ho puc explicar”
Fa cinc anys va ser víctima d’un accident frontal quan, tornant a casa després de treballar, un altre vehicle va envair el carril contrari
Li van amputar les dues cames i va necessitar sotmetre’s a una llarga recuperació
Va haver de tancar el negoci i aprendre a conviure amb la nova situació: “Queixar-se no serveix de res”
UNA VIDA NOVA
Després de l’accident, va passar moments molt durs, arran de les greus seqüeles que l i han quedat. Es va proposar tirar endavant i no compadir-se d’ell mateix. Li falten les dues cames però va amb bicicleta, fa tir amb arc i busseig. Intenta portar una vida plena. “Ha estat gràcies a l’ajuda dels professionals d’urgències que em van atendre, al personal del Trueta, del Santa Caterina i de l’Institut Guttman. També al meu advocat i, per descomptat, al suport dels amics i familiars.”
El que em va passar és una ensopegada de la vida. I tots hi podem estar exposats
El 3 de juny del 2016 Pere Vellvehí va tenir un greu accident de trànsit a la C-31, a la Tallada d’Empordà. Tenia 48 anys. Tornava cap a casa seva, després de treballar, i va xocar frontalment contra un vehicle que havia envaït el carril contrari. Com a conseqüència de la topada va quedar ferit crític i els metges li van haver d’amputar les dues cames.
Què recorda d’aquell dia?
Jo venia de treballar, del mercat de la Bisbal d’Empordà. Em dedicava a vendre planter. Havia acabat la feina i me n’anava cap a casa a dinar, a l’Armentera. Devien ser quarts de tres de la tarda.
I què va passar?
L’últim que recordo és haver parat a Parlavà per descarregar la comanda d’un client. De l’accident no recordo res de res. És com si el meu cervell s’hagués bloquejat en aquell moment. La psicòloga ja em va dir que era normal que em passés això. Pel que m’han dit, com a molt, pot ser que un dia dormint vegi l’impacte.
I de després del xoc, què és el primer que recorda?
Em vaig despertar a l’UCI de l’hospital Trueta, després de tres dies de coma induït. Vaig veure la meva dona al costat i li vaig preguntar: “Montse, què hi faig, aquí?” No tenia dolor ni res, estava ben sedat. Llavors va ser quan ella em va dir que havia perdut les dues cames.
Quina reacció va tenir?
No t’ho acabes de creure. Estava en estat de xoc. Va ser una galleda d’aigua freda. Jo tenia 48 anys i un fill de 18 anys. Em van explicar que els metges fins i tot havien tingut dubtes que me’n pogués sortir. En total, vaig estar uns tres mesos a l’hospital, entre el Trueta i el Santa Caterina. Vaig tenir una necrosi i va caldre que em tornessin a retallar la cama.
Quin va ser el moment més difícil?
Quan vaig sortir de l’hospital per anar-me’n cap a casa. Llavors em vaig adonar de la realitat. A l’hospital sí que veia que la família i gent del meu voltant patia, però jo no acabava de ser conscient de la gravetat de la situació. En canvi, a casa és quan sents la impotència de no poder fer coses. M’ensorrava.
Com van ser els primers mesos després de l’accident?
Teníem una empresa de vivers i al cap d’un any la vam haver de tancar perquè, sense ser-hi jo, allò no era viable.
Segons l’atestat dels Mossos, vostè no va tenir cap culpa en la col·lisió.
Quina culpa havia de tenir, jo? Si va ser el cotxe que venia de cara, que se’m va tirar a sobre.
Aquest diari va informar, l’endemà del xoc, que el conductor de l’altre vehicle, un home de 63 anys i veí de Sant Vicenç de Castellet, va morir en l’accident. Ha arribat a aclarir mai què li va poder passar?
No sé si es va marejar o és que es va distreure amb el mòbil o amb alguna altra cosa. Hi ha testimonis que han declarat que el van veure conduint fent ziga-zagues, de manera erràtica.
Si anava cada setmana al mercat de la Bisbal, la carretera de la Tallada devia ser una ruta habitual. Havia tingut mai la sensació que fos una carretera perillosa?
No, mai. I això que me’n feia un tip, de passar-hi.
Com li va canviar la vida aquell accident?
Per complet. Vaig haver de canviar el xip i convèncer-me que soc aquí, que malgrat tenir un accident molt greu, encara ho puc explicar. No puc pensar enrere, no serveix lamentar-me. No tinc cames, però vaig en bici de muntanya i jugo a pàdel i a bàsquet. També faig busseig.
Fa més coses ara que abans de l’accident?
Moltes més. Abans tot era treballar. Ara treballo per a mi. I fer coses és com una teràpia, m’ajuda a no pensar en tot el que he deixat enrere.
Creu en allò que diuen que quan es té una patacada forta a la vida es passa a valorar coses a què, per norma general, no s’acostuma donar importància?
La vida són etapes. Quan ets jove, ets d’una manera. Quan formes una família, varies les teves prioritats. Doncs, a mi, ara, em toca donar valor a unes altres coses.
Queixar-se no serveix de res?
Exacte. Per què serveix plorar?
Ha pogut perdonar aquell conductor que se li va tirar al damunt?
Jo no l’he maleït mai. El que em va passar és una ensopegada de la vida. I tots hi podem estar exposats. Altra gent potser reaccionaria diferent, però jo ho veig així. Mirar enrere i agafar el sac de gemecs és fàcil, però fer-ho no serveix per a res.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.