LES NOVES GENERACIONS
Els joves, entre les expectatives i els frens
El rector de la UdG, una psicòloga i ‘coach’, i un emprenedor i activista posen en comú les visions sobre el jovent en contraposició amb la generació anterior
Les habilitats tecnològiques i les facilitats per adaptar-se conviuen igualment amb situacions diàries d’injustícia i precarietat
Segon acte del cicle #enclaudefutur d’El Punt Avui i la Fundació la Caixa
El present i les expectatives del jovent de la demarcació i d’aquest país van centrar el debat Les noves generacions, organitzat per El Punt Avui i la Fundació La Caixa ahir al matí a Girona. El segon acte del cicle #enclaudefutur, estrenat a l’octubre, va permetre copsar que els joves no ho tindran fàcil, tot i estar encara més preparats que la generació anterior. Hi haurà traves, però hi haurà camins per sentir-se realitzat i “per buscar-se la llum”, que diria un dels protagonistes d’ahir.
A la seu del CaixaForum, al barri Vell, agents del món polític, social, educatiu i econòmic de la demarcació van tenir l’oportunitat de prendre la paraula al final d’un acte que va conduir el periodista Jordi Grau i amb tres ponents d’alt nivell: el rector en funcions de la Universitat de Girona (UdG), Quim Salvi, reelegit recentment; la psicòloga i coach Joana Frigolé, i l’emprenedor i activista Mohamed el Amrani.
Quim Salvi va atorgar a l’educació un paper fonamental si es vol millorar la societat. “És la major palanca de transformació social”, va assegurar. Consegüentment –va argumentar–, donar facilitats perquè es pugui accedir a l’educació, especialment la superior, ha de ser un objectiu prioritari. Per a ell, el repte de la Universitat de fer possible l’encaix dels graduats en els sectors culturals, socials i econòmics és especialment difícil a causa de la crisi.
En aquest sentit, Salvi va recordar que la crisi per la pandèmia ha arribat quan encara no ens havíem recuperat de la del 2008. En qualsevol cas, va recomanar estudiar com a inversió de futur. “Hi ha una correlació molt clara entre ocupació i educació. Com més educació, millor ocupació i com més educació, millors salaris”, va assegurar com a norma general, tot i que va matisar que no sempre es compleix. La UdG –va indicar– està facilitant la transició al món professional amb eines com ara una plataforma d’inserció laboral (cada any hi ha 1.700 ofertes de treball) o els convenis de pràctiques (més de 3.000 alumnes en fan, cada curs), tenint en compte que ara el mercat laboral no és el territori de l’entorn sinó que és un mercat globalitzat. “Els nostres graduats són acceptats, estem fent les coses bé”, va assegurar.
L’acceleració dels canvis
Salvi va assenyalar una dificultat afegida que tenen els joves a l’hora d’integrar-se al món professional, com és l’acceleració dels canvis tecnològics i socials, que si fins fa poc es produïa de manera “lineal” ara és “exponencial”. “Tenen més capacitat d’adaptació que nosaltres [la generació], però és complicat.” La inestabilitat que provoca aquesta incertesa i el fet que no hem educat per fer front a les dificultats –va continuar– és un dels factors que explicarien l’aflorament de problemes emocionals. Arran de la covid, a la UdG es fa teràpia de grup, molt demanada pels mateixos estudiants, va indicar.
Durant el debat va sorgir la qüestió de les dificultats econòmiques que per accedir a estudis superiors tenen molts joves, especialment els immigrants, i sobre això Salvi va assegurar que la UdG posa “especial atenció en el compromís social”, que inclou l’atenció als més vulnerables. Una prova d’això seria que en l’actualitat hi ha 30 nois i noies que no tenen la matrícula pagada i disposen de 600 euros mensuals gràcies a la col·laboració de diferents entitats. Salvi, però, va admetre que això no és suficient. “Les administracions públiques hem de posar l’accent en les persones vulnerables per acompanyar-les i no deixar ningú enrere. Quan una societat deixa persones vulnerables enrere i s’augmenten les dificultats, es va convertint en una societat cada vegada més pobra”, va afirmar.
La coach Joana Frigolé, clara i directa, va dir el que pensava. “He estat molts dies preparant això i retocant-ho. Ell arriba aquí amb un bloc i ja està”, explicava l’autora del llibre Posa llum a la teva vida. Genera emocions i converses positives. Es referia al company de taula més jove, el rosinc El Amrani.
L’acte al CaixaForum va tractar d’expectatives vitals, entre altres coses. “La meva feina, la de coach, fa quinze anys que no existia”, va dir Frigolé, que tampoc no sabia –ni ella ni ningú– que hi hauria la covid. Per això, la seva generació, la primera amb grans coneixements, ha “nedat en l’abundància i no sempre ha arribat a ser feliç”.
El talent de la demarcació no tindrà límits a l’hora d’obrir-se i treballar: “La nova generació no creixerà en alçada sinó que creixerà arreu del món.” Frigolé va explicar que dimarts havia estat amb un directiu gironí d’una empresa emergent (start-up) que ha facturat un 30% més que l’any anterior. La directora de recursos humans d’aquesta empresa és a l’Índia. “Això passarà [en el futur]. Ja no passarà que soc fill de..., que aquí a Girona passava, o de demanar referències. Això ja no tindrà sentit. El que valdrà serà la part relacional.”
D’expectatives, però també de traves, es va parlar ahir. Frigolé es va referir al fet que, finalment, es parli de salut mental i de qüestions com ara l’esquizofrènia o el suïcidi. “Abans no se’n parlava. Ara de seguida que un fill pateix la mare el porta al psicòleg. Al final ens passem.” La psicòloga també va explicar que feines com ara les de l’àmbit de la psicologia, l’educació, la medicina o les cures tindran futur. “No cal fer tots carreres tecnològiques. Ells [els joves] parlen obertament de la seves emocions. I en la nostra generació, en canvi, hi ha un gran desconeixement”, va exposar amb claredat.
L’activista social Mohamed el Amrani, president de l’associació Azahara de Salt, va descriure la realitat dels joves –en concret dels immigrants– de manera molt crítica. Va esmentar, entre altres qüestions, la dificultat per accedir a un lloguer (davant d’un cognom marroquí tanquen portes) o l’accés laboral limitat gairebé exclusivament a feines precàries. L’ascensor social, per a ells –va assegurar–, és gairebé impossible perquè, almenys a les comarques de Girona, els orígens familiars ho impedeixen.
Des del seu punt de vista, la pobresa és hereditària: “El teu origen condiciona el teu futur.” El Amrani és del parer que les administracions no s’han adaptat als nous temps, i dels joves –no només dels immigrants– se’n té encara la imatge estereotipada de la dècada dels 70 o 80, “del noi que escolta rap mentre va amb un skate”. I la immigració –va dir– s’està gestionant com fa cinquanta anys. “El món ha canviat. Ja no és una qüestió d’acollida, sinó d’inclusió.” Consegüentment, en el procés de construcció de la identitat d’aquesta immigració que se sent catalana en el dia a dia es troben amb situacions que ho fan difícil. No s’estan executant polítiques que responguin a la realitat. En referència a la universitat, va deixar clar que el jove immigrant el màxim a què pot aspirar és a cicles professionalitzadors i no preveu arribar a una facultat.
“Si no hi ha llum, la busca”
No obstant tots aquests arguments, El Amrani, que es considera una persona optimista, assenyala que s’està en un moment “molt interessant de canvi i de transformació” amb joves que tenen ganes de construir. “És una generació que si no hi ha llum, la busca; si no hi ha un canal de comunicació que reculli les seves inquietuds, el crea; si no es veuen reflectides les seves expectatives, les genera”, una generació –va concloure– que ens obre les portes cap a un món segurament més conscient i cap a una societat més inclusiva. I tot això –va assenyalar– en un moment en què creixen unes fòbies que posen el focus en la immigració. El Amrani està convençut que aquesta generació ajudarà a transformar la polarització contra la immigració en una societat més inclusiva.
Quant a la salut mental dels joves, es malfia dels discursos que darrerament se senten provinents de la classe política perquè sospita que simplement és “postureig”, ja que es parla però no s’emprenen accions concretes. “La causa de fons és l’emergència social.”