Societat

GERARD BOIX I COLL

CEO de Molino Ascuncero Alberto Heilbrunn

“Em va caldre un any per entendre com funciona el país”

“Un economista com jo, al Paraguai, hi pot fer moltes coses, i és molt gratificant veure que el resultat del teu esforç es percep de manera pràcticament immediata”

“Les relacions interpersonals, quan les estableixes, són de molta qualitat i sinceres”

Quan acabi la meva activitat professional al Paraguai, m’agradaria iniciar-hi algun projecte social. Aquí he creat unes arrels i uns lligams i, si puc, no en vull prescindir
El Paraguai és potser un dels països més desconeguts de l’Amèrica del Sud. Com hi va anar a parar?
Al juny farà cinc anys que hi vaig arribar. Aleshores treballava per a una empresa de construcció d’obres públiques de Madrid que em va desplaçar al Paraguai per desenvolupar-hi un projecte. Quan ja l’acabava, va contactar amb mi una empresa química de referència al Paraguai que necessitava incorporar un gerent general per dinamitzar-la. És una empresa de 97 anys d’història. Ens vam posar d’acord i ara fa justament un any que hi estic treballant.
Aquests quatre primers anys al Paraguai el van deixar prou satisfet, doncs.
Aquest és un país molt desconegut. És el que menys turisme rep de tota l’Amèrica Llatina, perquè, tot i que té atractius, no genera una demanda turística. És un país amb moltes limitacions i molta pobresa, i té una certa inseguretat, sobretot jurídica. Però tots aquests elements negatius tenen el seu contrapès positiu, tant des d’una vessant personal com professional. Els llatinoamericans són gent molt càlida i propera, és molt fàcil accedir-hi i establir-hi lligams. I això, per a algú com jo que ve d’una cultura més distant i freda, a còpia de temps t’enganxa. També m’agrada molt el clima d’aquest país, que és càlid, pràcticament tropical. En aquell moment, em vaig plantejar si volia prescindir de tot això, i vaig decidir que no. A més, des d’un punt de vista professional, un economista com jo, aquí, hi pot fer moltes coses. Com que és un país que ve de molt enrere, és molt gratificant veure que el resultat del teu esforç es percep de manera pràcticament immediata. Tot just fa un any que vaig entrar en aquesta empresa, però m’atreveixo a dir, de manera absolutament humil, que l’hem revolucionada. I, en certa manera, aquest canvi l’he catalitzat jo. En una empresa catalana o europea plenament consolidada, i més moderna i professionalitzada, els resultats es veuen més a llarg termini i estan més limitats, perquè les empreses venen de més amunt. Però quan vens de tan avall, els canvis són gegants. Hi ha més marge de millora i de creixement. I no parlo només d’una millora econòmica o material, també d’una millora en la mentalitat de la gent. És cansat fer-ho, però és molt gratificant perquè t’ho agraeixen.
Els estàndards de treball deuen ser ben diferents. Altres ritmes, altres nivells d’exigència...
Catalunya i Europa són molt més exigents. El Paraguai és un altre extrem. El nivell d’evolució és molt més endarrerit respecte al nostre.
Per part seva, també hi deu haver hagut un procés d’adaptació a una altra manera de fer.
Això, sincerament, em va costar un any assumir-ho. Em va caldre un any per entendre com dimonis funciona aquest país i la seva gent. És una corba d’aprenentatge de ben bé dotze mesos. Com que és un país tan desconegut, les empreses estrangeres que s’hi instal·len necessiten temps per adaptar-s’hi. No és normal que es trigui tant de temps per entendre la idiosincràsia d’un país, la seva societat i el seu món empresarial. Amb l’anterior empresa subcontractàvem empreses argentines, colombianes i brasileres, i em veia obligat a accelerar aquest període d’aprenentatge perquè es poguessin establir al Paraguai d’una manera més ràpida. Això repercutia en benefici propi, perquè necessitàvem resultats ràpids. No podíem esperar que triguessin un any a adaptar-s’hi, perquè llavors, al nostre any d’aprenentatge, s’hi sumava el seu.
Què ha après, en aquest procés?
A tenir molta paciència i a comunicar-me d’una manera diferent. Ells entenen la nostra manera de comunicar-nos com a imperativa i autoritària, però és que és la nostra manera de treballar. Nosaltres ens diem les coses i no les adornem ni fem voltes. Som directes i eficients, no gastem recursos en floritures. Això és molt contrari a la meva naturalesa, perquè jo era molt executiu, però ho he hagut d’aprendre.
D’alguna manera, també deu ser enriquidor.
M’ha fet més pacient i tolerant. Quan viatjo a Catalunya, que ho faig amb molta il·lusió però amb poca freqüència, noto que això m’ha fet més tolerant cap als nostres propis errors com a societat. Els meus marges de tolerància s’han eixamplat, i a títol personal sí que és molt enriquidor.
Quines dimensions té l’empresa per a la qual treballa?
Som 350 treballadors i exportem a Colòmbia, Costa Rica, l’Uruguai, Bolívia i el Salvador. Ara estem intentant vendre el nostre rom, que és una línia nova de producte, a Europa. Hem participat en diverses fires de manera virtual. Volem créixer a escala intercontinental. Aquesta és una empresa basada en uns principis molt tradicionals, amb certes resistències internes als canvis. Però aquesta resistència interna ve més pels propietaris que pel personal contractat. La gent del Paraguai és molt dòcil, i la figura del cap no la qüestionaran mai. No et diran mai que una cosa no la volen fer. La faran. La resistència que em trobo ve dels propietaris, perquè no han treballat mai com ho faig jo.
Com és la vida al Paraguai des d’un punt de vista més personal?
Per a un europeu com jo, és una vida que té unes certes restriccions, perquè l’oferta cultural està sota mínims. Tot i estar en una situació geogràfica interessant, el Paraguai té molt poques opcions de vol. No puc agafar un avió i marxar un cap de setmana al Carib, tot i que em quedi a prop. No hi ha turisme, i el gros de la població no té recursos per viatjar. Si ho fa, és una vegada cada tres anys per anar al Brasil a veure l’oceà. La vida és una mica limitada. És tranquil·la i gratificant en l’aspecte humà, perquè quan aconsegueixes establir relacions interpersonals, són de molta qualitat i sinceres. És una vida que pot ser dura, perquè et trobes la pobresa davant teu, en primera persona. I a mi això m’ha sobtat. Viure al Paraguai per a un europeu amb un salari com el meu és molt confortable, perquè no tinc restriccions econòmiques en cap sentit. Jo lligo molt la part personal amb la professional, perquè penso que estic contribuint amb tot el que sé i puc ajudar aquesta societat a créixer a través d’aquesta empresa. És una experiència de vida.
Gairebé la meitat del procés català l’ha viscut al Paraguai. Com ho ha vist des de la distància?
Pel referèndum de l’1-O, m’ho vaig fer venir bé per fer vacances i viatjar a Catalunya per votar, tot i que al final no ho vaig poder fer perquè no constava en el cens per un error meu. Segueixo de prop la realitat del país, amb certa impotència a causa de la distància. I ara encara més, perquè no veig que tinguem un rumb, tot i que el reprendrem segur. Ens ha passat moltes vegades que hem estat desorientats. Al Paraguai, hi faig una certa pedagogia, perquè els països llatinoamericans en general no han entès la nostra realitat. Hi ha cert interès, sobretot perquè les imatges de violència de l’1-O van arribar aquí.
Té tractes amb altres catalans?
A Asunción hi ha un casal català. Hi tinc amics catalans de tercera o quarta generació. O de primera, com jo. Ens trobem per veure un partit del Barça o simplement per sopar i poder parlar català. És un alliberament poder-ho fer. Viure allunyat del país és també incòmode, perquè no he pogut fer moltes de les coses que hauria volgut durant el procés sobiranista. Però miro de fer pedagogia des de lluny.
Què és el que troba més a faltar?
Jo soc molt de la ceba i la meva identitat és una, però també soc molt europeista i trobo a faltar molt Europa. Trobo a faltar poder marxar tres o quatre dies a Itàlia o poder recórrer la Catalunya del Nord, que em queda a prop de Palafrugell. Trobo a faltar pujar al Pirineu i, evidentment, la família i els amics. També trobo a faltar una gran ciutat. Asunción és gran, té un milió d’habitants, però no et fa la sensació que ho sigui. I a mi m’agrada molt Barcelona i les incomptables opcions culturals i d’oci que té. Aquí no les tenim. Aquí en tenim poques i de seguida s’esgoten. I, de l’Empordà, trobo a faltar els paisatges i els vins. I la gastronomia en general. És increïble com es troba a faltar.
M’ho esperava. Als catalans la manduca ens perd. I, com que el Paraguai no té mar, difícilment deu disposar de la varietat de peix de l’Empordà.
Tota la raó del món. Només ens arriba salmó congelat de molt poca qualitat i dos peixos de riu, bàsicament, la tilàpia i el surubí. No tenen res a veure amb les nostres truites de riu. No són gaire bons. Tenen molt de gust de fang.
Com s’ha viscut la pandèmia de covid-19 al Paraguai?
Durant els primers nou mesos de pandèmia, la situació va ser prou bona. Com que no hi ha gaire turisme, no es produeixen intercanvis, i això va ajudar que no es disparés el nombre de contagis. Hi va haver un primer període de restriccions de mobilitat i un confinament domiciliari que jo no havia de complir perquè treballava en un sector essencial com el de les obres públiques i tenia una autorització per moure’m. Però després hi va haver un repunt fort amb un desbordament complet del sistema sanitari. Faltaven llits, oxigen, tractaments... De tot. Els serveis sanitaris públics i privats són molt deficients. Passada aquesta onada forta, en la qual va morir molta gent, van començar a arribar les primeres vacunes. Van arribar tard. Es van començar a administrar l’abril de l’any passat, gràcies a unes partides molt limitades cedides per països com els Estats Units, Xile i l’Argentina. En una segona fase, en van arribar força més i ja s’han vacunat al voltant de 2.300.000 persones. Potser semblen poques en proporció a la totalitat del país, però la covid-19 està molt controlada, perquè només hi ha una gran població urbana, que és Asunción, la capital, que té un milió d’habitants. La resta del país té poblacions que, encara que algunes siguin grans, són molt disperses. No hi ha una massificació com a Barcelona i l’àrea metropolitana, que té 3 milions i mig de persones. I com que tampoc hi ha un intercanvi constant com a Catalunya, on hi ha tant de turisme intern, això ha fet que ara estiguem bé, tot i que hi continua havent restriccions.
Té bitllet de tornada a Catalunya?
La meva idea és continuar uns anys més al Paraguai. Quan hi acabi la meva activitat professional, m’agradaria iniciar-hi algun projecte social. És un país amb moltes necessitats, i jo no me’n puc mantenir al marge. D’alguna manera, estaré estretament lligat al Paraguai per sempre més. Per exemple, a través d’alguna fundació que, quan torni a casa, em permeti estar nou mesos a Catalunya i tres al Paraguai. Aquí he creat unes arrels i uns lligams i, si puc, no en vull prescindir.

Un país “majestuós”

Gerard Boix (Palafrugell, 1975) va arribar al Paraguai per dur-hi a terme un projecte d’obra pública amb una empresa de Madrid. A les acaballes, li van oferir la possibilitat de fer-se càrrec de la gerència de Molino Asunceno Alberto Heilbrunn (Maahsa), empresa química gairebé centenària que produeix insecticides, cosmètics i productes veterinaris i per a la llar. Dels 350 treballadors, només dos són estrangers, i ell és l’únic europeu. Del Paraguai destaca sobretot un paisatge natural “majestuós.” “Des del meu despatx, tot el que es veu són arbres, i de moltes varietats. En 100 m², potser trobes vint tipus diferents d’arbres.” Boix va estudiar ADE a la Universitat de Girona, té un màster en finances (UPF) i tres postgraus en finances i control de gestió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.