Mor el bisbe de Girona, Francesc Pardo

Mon­se­nyor Fran­cesc Pardo i Arti­gas, bisbe de Girona, que al juny hau­ria com­plert 76 anys, va morir dijous a la nit, després que el seu estat de salut empit­jorés en les dar­re­res set­ma­nes. El 3 de març van haver d’ingres­sar-lo a l’UCI de l’hos­pi­tal Tru­eta per una bron­co­as­pi­ració. Des d’aquell moment no va dei­xar d’estar mai crític. El 14 de febrer ja havia entrat en una clínica per recu­pe­rar-se d’una llaga d’estómac que li va pro­duir una gran pèrdua de sang, un mal que s’havia afe­git a un pinçament a l’esquena.

La missa exe­quial tindrà lloc dilluns que ve, 4 d’abril, a dos quarts de dotze del mig­dia, a la cate­dral de Girona. Prèvia­ment, entre les vuit i les onze, hi haurà ins­tal·lada una cape­lla ardent a la cape­lla del Cor­pus de la cate­dral. L’Ajun­ta­ment de Tor­re­lles de Foix, d’on era Pardo, ha decre­tat dos dies de dol i ha anun­ciat la intenció de dedi­car-li un car­rer.

Ahir es va reu­nir el Col·legi de Con­sul­tors, que va assu­mir el govern de la diòcesi i ele­girà l’admi­nis­tra­dor dio­cesà que l’haurà de diri­gir tem­po­ral­ment, fins que la Santa Seu nomeni el subs­ti­tut de Pardo. El nome­na­ment del nou bisbe de Girona ja estava pen­dent des que, el juny de l’any pas­sat, Pardo va com­plir 75 anys, l’edat de jubi­lació dels bis­bes. Men­tres­tant, Fran­cesc Pardo va con­ti­nuar exer­cint el càrrec, fins que la salut li ho va per­me­tre.  El vicari Gene­ral,Lluís Suñer, va adreçar una carta als fidels agraint en nom de la diòcesi i de la família del finat “els esforços dels met­ges i tot el per­so­nal sani­tari, així com les pregàries i les mos­tres d’afecte rebu­des”. També va donar gràcies “per tot el que la diòcesi i tots nosal­tres hem rebut del seu minis­teri epis­co­pal”. A les parròquies de la diòcesi de Girona, aquest diu­menge es pre­garà per l’ànima del bisbe Pardo.

“Perquè tin­guem vida”

Fran­cesc Pardo va ser orde­nat com a 114è bisbe de la diòcesi de Girona l’octu­bre del 2008, en subs­ti­tució de Car­les Soler. De lema per al seu man­dat va triar “Perquè tin­guem vida”. Ho va argu­men­tar així: “Vaig esco­llir aquest lema, pri­mer, perquè surt a Sant Joan: Jesús diu «He vin­gut perquè tin­gueu vida». Quan dius vida vols dir totes les dimen­si­ons de la per­sona; és a dir, l’espi­ri­tual, mate­rial, de relació amb els altres... En la nos­tra fe, la presència de Jesús fa que les per­so­nes vis­quem la vida amb més consciència i tin­guem aquesta vida que ell ens dona, no? Ales­ho­res, la meva missió és anun­ciar, pro­po­sar, ofe­rir els dons de Jesús, acom­pa­nyar les per­so­nes, escol­tar-les.”

Ben aco­llit

“Hi ha hagut moments difícils però també moments de molt de goig”, resu­mia el seu man­dat el bisbe Pardo en una entre­vista amb motiu de la seva jubi­lació. Hi elo­gi­ava els ciu­ta­dans de la diòcesi: “Apa­rent­ment, la soci­e­tat giro­nina sem­bla una mica tan­cada, però quan la vas conei­xent, quan t’hi poses, t’hi vas tro­bant bé i te l’esti­mes molt. És a dir, una cosa és l’entrada, que et fa molt de res­pecte, i l’altra, quan els vas conei­xent. Ales­ho­res t’hi vas iden­ti­fi­cant i te l’esti­mes molt.” “M’he tro­bat ben aco­llit a la diòcesi de Girona, i en dono gràcies”, afir­mava.

Una època com­plexa

Durant aquests prop de catorze anys ha hagut de fer front a rep­tes estruc­tu­rals com ara la falta de pre­ve­res (resolt donant més pro­ta­go­nisme a dia­ques i laics), i d’altres de sobre­vin­guts, entre els quals, els casos de pederàstia dins la diòcesi o la polèmica de les imma­tri­cu­la­ci­ons. També va haver de con­viure amb les com­pli­ca­ci­ons gene­ra­des per la pandèmia i el procés inde­pen­den­tista. La pri­mera va supo­sar un sobre­es­forç d’enti­tats com Càritas Dio­ce­sana, a la qual el bisbe va reconèixer diver­ses vega­des el tre­ball fet mal­grat les difi­cul­tats amb què es tre­ba­llava.

El procés

Res­pecte del procés inde­pen­den­tista, Fran­cesc Pardo es va ali­near a favor d’una con­sulta (“Conèixer què desit­gen els ciu­ta­dans és fona­men­tal per assu­mir deci­si­ons, siguin les que siguin, i per con­fi­gu­rar el pre­sent i el futur”) i també de l’alli­be­ra­ment dels pre­sos.

En l’homi­lia de Sant Narcís del 2018 va fer una crida a la recon­ci­li­ació en afir­mar que als cris­ti­ans, entre altres temes, els pre­o­cupa que “les diver­ses con­cep­ci­ons polítiques es con­ver­tei­xin en col·lec­tius irre­con­ci­li­a­bles amb una dinàmica de con­fron­tació cons­tant i que difi­cul­tin la con­vivència”, i va apel·lar al “coratge” i a no tenir por de fer-hi front. Va dei­xar clar també que “l’Església, com a comu­ni­tat”, ha de pro­moure sem­pre els “drets de cada per­sona” i “fomen­tar la con­vivència”, a més de con­si­de­rar que els cris­ti­ans han de “pre­gar, perquè entre tots cons­truïm un país més lliure, més just i més fra­ter­nal, segons el voler de Déu i segons també el voler de les per­so­nes”.

Com­promís

No obs­tant ser un home pru­dent en les decla­ra­ci­ons –com és norma entre els diri­gents de l’Església–, Pardo no va ama­gar-se quan es pre­sen­ta­ven situ­a­ci­ons com­pro­me­ses. Arran de la polèmica gene­rada per la decisió del bisbe de Sol­sona de dei­xar el càrrec, va dema­nar “res­pecte, com per a tota per­sona”. Des­mar­cant-se de les auto­ri­tats eclesiàsti­ques esta­tals, va dema­nar perdó pels atacs que rebia Cata­lu­nya des de mit­jans de comu­ni­cació de la Con­ferència Epis­co­pal Espa­nyola. En qüesti­ons soci­als, Pardo no es va estar de cri­ti­car les con­di­ci­ons amb què mal­viu molta gent, recla­mant fins i tot “una revisió pro­funda del sis­tema” per poder sor­tir de la crisi. A la classe política li va retreure que sovint posés els interes­sos par­ti­dis­tes davant dels de la soci­e­tat en gene­ral: “La fina­li­tat i pers­pec­tiva no és pen­sar en les pro­pe­res elec­ci­ons, sinó, sobre­tot, en el dia a dia de les per­so­nes. No es pot con­fon­dre l’aritmètica elec­to­ral amb la democràcia.” També va tenir parau­les per als qui defen­sen posi­ci­ons extre­mes: “No hi ha res més pagà i anti­cristià que con­si­de­rar l’epidèmia un càstig de Déu”, va escriure en una pas­to­ral arran de la covid-19.

La diòcesi de Girona no s’ha esca­pat dels casos de pederàstia. En aquesta qüestió, Pardo, que va negar tenir-ne un conei­xe­ment previ, va seguir les pau­tes apli­ca­des en altres bis­bats i va obrir un comitè per reco­llir pos­si­bles denúncies. En aquesta qüestió, diver­sos sec­tors van lamen­tar la falta de con­tundència del bisbe de Girona i de l’Església en gene­ral.

De menor trans­cendència, però amb un nota­ble ressò mediàtic, en aquests catorze anys a la diòcesi, hi ha hagut esde­ve­ni­ments com la incor­po­ració de la figura de l’exor­cista o les pro­tes­tes pel so de les cam­pa­nes de la cate­dral i de Santa Maria de Banyo­les. També es recor­darà la com­me­mo­ració del 800 ani­ver­sari de la pla­ni­fi­cació de la nau única de la cate­dral, i a les parròquies molt pro­ba­ble­ment retin­dran les nom­bro­ses visi­tes que hi feia Pardo, així com la seva pre­dis­po­sició a ofi­ciar actes litúrgics allà on fos, quan fal­tava un pre­vere. Un dels objec­tius que lamen­tava no haver acon­se­guit va ser atraure el jovent a l’Església, un fet que el pre­o­cu­pava.