PACO CABRERA
Importador de productes alimentaris a Suècia
“La riquesa rau en la igualtat educativa arreu del territori”
“La demanda de productes mediterranis creix, però les empreses espanyoles volen anar soles i no gastar res. Així que el mercat se’l queden els italians”
“El suec defuig sempre la confrontació. Tot és fruit d’un pacte, i això també fa anar endavant el país”
El pensament sobre la seguretat nacional sueca sempre es fa mirant a Rússia, a qui es tem. Hi ha el precedent històric de la invasió de Finlàndia. L’opinió majoritària es manté contrària a entrar a l’OTAN
Een tots els sentits, Estocolm és una ciutat molt bonica, endreçada, confortable i amb uns alts estàndards de benestar envejables. Ara bé, l’hivern és dur i es fa llarguíssim. Sobretot per als mediterranis com ara el Paco, un tarragoní de naixement però que hi porta més de la meitat de la vida. Reconeix que aquesta foscor anual és el que més angoixa. Baixa sovint a Altafulla o Torredembarra, on té els germans. Marxar durant l’hivern suec a la recerca de més llum és un anhel força comú a Suècia. Ell i la seva dona acaben de tornar d’unes setmanes de vacances per Andalusia.
El mite de la sueca
Corria el 1968 i el Paco Cabrera va complir el somni de molts catalans. Almenys el que sortia a les pel·lícules de l’època: conèixer una sueca. El que va començar a Tarragona com un “lligue d’estiu” –com ell mateix defineix– es va transformar en una relació de vida. A aquest rapitenc de naixement i tarragoní des de la infantesa, l’Annette li va robar el cor i van continuar veient-se els estius. No va ser fins acabar el servei militar en les forces especials de la COE, que va marxar a Suècia per casar-s’hi. Abans no podia, perquè hauria estat un desertor i no li haurien permès de tornar mai a Catalunya. Amb 23 anys, va arribar a Estocolm. Era el novembre del 1972, quan la ciutat és “fosca i negra com un sac”, descriu. Amb els amics que va fer a les COE encara hi té relació i queden de tant en tant. L’Annette és encara la seva esposa, amb qui comparteixen una filla i dues netes, de 11 i 9 anys. No ha oblidat les arrels en absolut. És cofundador i durant catorze anys va ser president de la Penya Barcelonista de Suècia. Durant una dècada també va ser membre de la junta del casal català Les Quatre Barres. L’entitat fa classes de llengua i altres activitats per a la petita comunitat catalana d’Estocolm: un centenar de persones en una àrea urbana d’un milió i mig.
Durant vint anys va treballar de pintor d’edificis, ofici del qual va ser també mestre. Aquest ofici a Suècia requereix un aprenentatge reglat de quatre anys. Als 45 va decidir canviar el pinzell per obrir una firma (Tarraco Agentur) amb un amic. Representaven cellers de vins i caves, també feien importació de productes gurmet de l’Estat espanyol i d’Itàlia. Encara avui, als 72 anys, representa cinc cellers de diferents DO estatals. El mercat escandinau és atractiu per als productes mediterranis, i avui dia encara amb camp per córrer: als anys seixanta, l’oli d’oliva encara es venia a les farmàcies sueques per les seves propietats saludables. Viatja força sovint a Catalunya. Hi tornaria a viure? Ho està valorant amb l’Annette. Però sols a temporades: “Ara tinc la filla i les netes. A més, l’estiu aquí és meravellós. De juny a agost està tot verd, florit i pots navegar en un arxipèlag de 30.000 illes. No fa calor. No ho canviaria per les platges plenes del Mediterrani”, afirma.
