SISCU CAROLA
EXCAP DE BOMBERS DE CAMPRODON
“Fer rescats ha estat la meva manera de servir la comunitat”
-
Siscu Carola, al parc de bombers de Camprodon Siscu Carola, al parc de bombers de Camprodon, on continua acudint regularment tot i haver-se retirat de la seva activitat de rescatador MANEL LLADÓ MANEL LLADÓ. -
Siscu Carola, al Parc de Bombers de Camprodon. -
Siscu Carola, al parc de bombers de Camprodon MANEL LLADÓ.
Quan jo vaig començar podíem fer tres o quatre rescats a l’any. Ara, el GRAE d’Olot potser en fa 300 o 400 a l’any
El dia de la tragèdia del Balandrau el vent ens va girar l’helicòpter que teníem aparcat a Camprodon 90 graus
Ha comptabilitzat quants rescats ha fet?
Més de 800 rescats de muntanya en 47 anys, sense comptar les intervencions com a bomber.
Amb la particularitat que sempre ha actuat com a voluntari.
I quan ha convingut. Com que era l’amo de la meva pròpia empresa de construcció, el 90% de les vegades m’ho podia combinar per sortir. És clar, un assalariat, a mitja feina, no pot pas dir que se’n va.
I es deu haver trobat amb rescats de tots colors.
Per sort, molts han acabat bé. D’altres eren només per una cama o un braç trencats. Però els que no acabaven bé eren molt complicats. Sempre dic que m’estimava més estar en el rescat que haver de donar explicacions a la família. Dir a una família que la cosa no ha sortit com volíem és molt dur.
S’ha de tenir molta mà esquerra per tractar amb els familiars?
Moltíssima. No pots deixar anar una mala notícia de qualsevol manera. Has d’anar voltant i voltant els familiars, perquè es vagin posant en situació, i al final dir-los que no ha anat bé.
Pot passar que, en reaccions en calent, els familiars arribin a culpar els rescatadors?
No ens hi hem trobat gaire. Et diria que el 99,9% han agraït la feina que has fet, encara que no hagi anat bé. Potser algú, en calent, ha dubtat de nosaltres, però és testimonial. Més aviat la gent sol ser molt agraïda.
Què passa quan va a fer el rescat d’algú que coneix?
Aquests són els rescats durs. Igual que quan hi ha criatures i gent gran. M’ha tocat algun cop, i m’ha passat que no ha sortit bé. I després haver de dir-ho a una família que coneixes és molt dur. Si no la coneixes et poses una cuirassa i hi poses distància, però quan hi ha afectivitat costa molt més de dir-ho. Però t’has de menjar el galàpet i fer-ho.
Com treballen aquesta cuirassa?
En parlem entre nosaltres, i l’experiència hi fa molt. Quan algú queda una mica tocat, hi ha un grup de psicòlegs dels Bombers de la Generalitat que treballen amb ell.
Com es viuen els moments en què la vida d’una persona depèn del rescatador?
Són els més delicats. Si ja ha traspassat, doncs mira, farem el que toqui, però ja no s’hi pot fer res. Però quan la vida d’una persona depèn de la teva actuació, la tensió és suprema. Estàs en un estat nerviós, tot i que aquest nervi et manté activat.
Les muntanyes del Pirineu oriental, que vostè coneix tan bé, sovint han estat banalitzades. Es diu que són cims de vaques. Però poden ser molt més compromeses del que podem pensar?
A l’estiu potser sí, que són cims de vaques, però això no vol dir que no siguin perilloses. Hem tret gent a l’estiu a qui havia enxampat una pedregada i va morir congelada. Imagina’t què pot passar si una persona es trenca una cama, es posa a ploure i l’helicòpter no hi pot arribar. I a l’hivern, quan neva, aquesta zona és tan complicada com qualsevol muntanya. Però amb un factor afegit que altres llocs del Pirineu no tenen, que és la punyeta de vent. Si sues una mica, vas mal equipat i se’t gira un vent glaçat, ja et pots calçar.
Que cada cop vagi més gent a muntanya no els deu ajudar.
I al Pirineu oriental tenim, a més, el factor de la proximitat. En menys de dues hores passes del nivell del mar a la cota 2.100 de Vallter. En caps de setmana, a la Val d’Aran o al Pallars Sobirà potser no hi ha tanta gent com aquí, perquè per arribar-hi des de les zones més poblades ja necessites tres o quatre hores de cotxe. En canvi, en caps de setmana llargs, al Pallars i la Val d’Aran treballen molt perquè, en tenir més dies de festa, la gent hi va més.
Es va a muntanya amb mala preparació?
Sí. Abans anaves a un club i t’ensenyaven a caminar. Ara la gent diu “me’n vaig allà dalt” i vinga! Ens passa amb els raqueters, que no veuen cap perill enlloc. Es pensen que amb les raquetes i dos pals poden anar a tot arreu, i no compten que potser faran falta uns grampons o un piolet. Les raquetes estan pensades per anar en planer i amb molta neu, i aquí les volen fer anar per tot arreu.
I ara tenim mil informacions a internet, ‘tracks’ al mòbil i GPS. Abans hi havia el mapa de l’Alpina i la brúixola, i para de comptar.
I llavors passa que a l’hivern un treu el mòbil per buscar el camí en el track descarregat i se li acaba la bateria perquè la fred en redueix el temps de vida. Si no tens una formació de base, quan es mor el mòbil ja no saps on ets. Cal formar-se i saber fer servir el material. Una cosa bàsica: molts ni saben que el mapa s’ha d’encarar al nord, i acaben anant pel lloc equivocat.
S’ha incrementat molt l’activitat de rescats aquests últims anys?
Aquests quatre primers mesos d’any potser un 8 o 10%. Abans de la pandèmia ja hi havia molta gent a muntanya, però amb la pandèmia molta gent l’ha descoberta. Un cap de setmana te’n vas a Bastiments i sembla la Rambla de Girona. I si hi ha més gent, també puja el percentatge d’accidents i rescats. Quan jo vaig començar amb la Creu Roja fèiem només tres o quatre rescats a l’any. Ara, el GRAE d’Olot potser en fa 300 o 400 a l’any. I no només a muntanya. La gent es pensa que a la costa no hi ha rescats, però n’hi ha tants com aquí dalt. Els guiris es foten pels penya-segats i tot l’estiu se n’han d’anar a treure.
A vostè l’han hagut de rescatar mai?
I tant! L’estiu passat.
Es pot explicar?
No hi ha pas cap problema. A la zona de Mardanya vaig saltar un torrentot d’un costat a l’altre. A la meva edat ja tinc artrosi i en aterrar em vaig trencar el menisc i em vaig fer una fissura al cap de la tíbia i una elongació al lligament encreuat. I, evidentment, em van haver de treure. Van venir els d’Olot, que es van fotre un tip de riure. Tots ens hi podem trobar.
En el rescat d’algú que ha fet una imprudència clara, se li ha de fer veure el seu error?
Ho pots dir, però és delicat perquè no saps quines capacitats personals té. Potser et penses que ha fet una imprudència però les seves capacitats li permetien fer allò que ha fet. Per això intentes no jutjar gaire. Llavors ja faràs l’informe, i els de més amunt que s’espavilin.
El rescat del Balandrau és el que més l’ha marcat?
Nou morts d’una patacada són molts. Només s’havia donat al Pirineu un cop, quan nou militars van quedar atrapats a sota d’una allau a la tuca de Paderna. Però amb civils és l’accident més gran que hi ha hagut. Va ser tan gran que van venir equips de França, Andorra i Madrid. Tinc una foto amb cinc helicòpters aparcats al camp de futbol, i encara no hi són tots perquè n’hi havia que volaven en aquell moment.
Fins a quin punt va ser virulent, aquell torb?
Aquell dia, a un quart de dues del migdia, estava volant en helicòpter per sobre de Vallter. Vam baixar a dinar a Camprodon. Quan vam acabar i vam tornar a l’helicòpter el vent l’havia fet girar 90 graus. Imagina’t allà dalt.
Havia vist mai un temps així?
Sí, el problema va ser que passés per vacances de Nadal. El dia del Balandrau se’ns va tombar l’antena del repetidor d’una caseta que tenim per la zona. Al cap de dos hiverns, el vent va tirar a terra aquella mateixa caseta. El temps va ser pitjor, però aquell dia no hi havia ningú a muntanya. El coll de la Marrana i la Portella de Mentet més d’un cop els he hagut de passar de quatre grapes.
A Ulldeter sempre bufa, diuen.
L’alpinista Carles Vallès va venir un cop amb nosaltres a portar el pessebre al Pastuira i va dir que mai havia vist tant de vent, ni a l’Himàlaia. Aquí quan s’emprenya, s’emprenya. Diuen que només bufa a l’Empordà, però jo en conec de l’Empordà que, quan han vist com manxa aquí dalt, han dit que allò d’allà a baix és un fart de riure.
Què ho fa que bufi tant?
Perquè és el tram més baix de la serralada. El vent recorre la serralada i troba escapatòria al pla de Cerdanya. Per aquí s’escapa i llavors ve directe cap a nosaltres i passa per tots aquests colls.
Algun altre rescat que l’hagi marcat?
Un que vam fer un primer de maig. A la pista de Tregurà a Pardines hi havien caigut 25 centímetres de neu i s’hi havia fet una congesta molt grossa. Quatre ciclistes van tallar la neu i van provocar una allau. Resultat: dos de morts i dos de ferits. Un primer de maig i per un lloc on jo hauria passat amb els meus fills agafats de la mà! També ens va afectar la mort de dues dones a Fontalba, perquè els metges no ens van voler escoltar. S’havien mullat i van patir hipotèrmia. Semblaven mortes, i el metge en va voler certificar la mort tant sí com no. No va voler que les portessin al Vall d’Hebron per fer-los l’ECMO [tècnica d’oxigenació de la sang que ha servit per salvar vides de persones amb parada cardiorespiratòria causada per la hipotèrmia]. Just havíem fet un curs d’hipotèrmia aquella tardor i pensàvem que se’n podien sortir, però el metge va dir que el metge era ell. Ens vam quedar amb el dubte.
Què li agradava més, coordinar o actuar?
He coordinat el mínim possible per allò que deia d’haver de donar explicacions a la família. En el rescat del Balandrau em va tocar perquè el meu pare estava fotut, i va morir al cap de tres dies.
En un rescat, el més essencial és la rapidesa?
Ara en un 95% de rescats surt l’helicòpter i es fa molt ràpid. Abans, quan no hi havia ni mòbils ni helicòpters, l’acompanyant de l’accidentat tardava tres o quatre hores per arribar d’Ulldeter a Setcases, on hi havia el telèfon més proper, per donar l’avís. Llavors nosaltres ens posàvem en marxa i quan arribàvem fins a l’accidentat potser ja havien passat set o vuit hores. I encara teníem quatre o cinc hores més per traslladar-lo. Érem lents perquè no teníem els mitjans d’ara, i la gran majoria de rescats els fèiem de nit perquè l’avís ja ens arribava de nit. Quin remei! Ara, amb una trucada, l’helicòpter, si fa bon temps, es posa en marxa i al cap de vint minuts o mitja hora ja és a sobre de l’accidentat.
I d’aquestes hores en depèn una vida.
És que, abans, el mateix accidentat assumia que potser no el traurien amb vida.
Com és que s’ha dedicat 47 anys a fer rescats com a voluntari?
Per una vocació de servei a la comunitat. N’hi ha que, amb la guerra d’Ucraïna, es dedicaran a recollir menjar i diners. També fan un servei a la comunitat. Però com que a mi m’agrada la muntanya, fer rescats ha estat la meva manera de fer un servei a la comunitat. Algú ho ha de fer, i ho fa qui li agrada. Quan tens motivació, fas mil coses.
Uneix aquesta vocació de servei amb una activitat que li agrada, com és la muntanya.
És clar. És una cosa molt catalana. Diria que Catalunya és un dels llocs del món on hi ha més voluntariat en tots els aspectes. Open Arms? En va sortir un i va dir que ja n’hi havia prou que es morís gent a mig de mar. Per què ho va muntar? Per fer un servei a la comunitat.
47 anys de voluntari
De conversa franca i tracte amable, Siscu Carola ens atén al parc de bombers de Camprodon per explicar-nos la seva experiència de 47 anys fent rescats a la muntanya. Nascut a Camprodon mateix fa 70 anys, Carola ha dedicat bona part de la seva vida com a voluntari per salvar vides a muntanya perquè assegura que és la seva manera de “servir la comunitat”. Si dels més de 800 rescats en què ha participat n’hi ha un que l’hagi marcat és el de la famosa tragèdia del Balandrau, en què van morir nou persones a causa de la virulència del torb. Jubilat ja de la seva feina de constructor, Carola continua sortint a muntanya amb els seus amics. “Els dimarts i els diumenges són sagrats, i els dissabtes vaig a fer esquí”, explica. La seva vida com a rescatador l’ha explicat l’escriptor Ivan Pulido en el llibre Afirmatiu, Siscu.
De conversa franca i tracte amable, Siscu Carola ens atén al parc de bombers de Camprodon per explicar-nos la seva experiència de 47 anys fent rescats a la muntanya. Nascut a Camprodon mateix fa 70 anys, Carola ha dedicat bona part de la seva vida com a voluntari per salvar vides a muntanya perquè assegura que és la seva manera de “servir la comunitat”. Si dels més de 800 rescats en què ha participat n’hi ha un que l’hagi marcat és el de la famosa tragèdia del Balandrau, en què van morir nou persones a causa de la virulència del torb. Jubilat ja de la seva feina de constructor, Carola continua sortint a muntanya amb els seus amics. “Els dimarts i els diumenges són sagrats, i els dissabtes vaig a fer esquí”, explica. La seva vida com a rescatador l’ha explicat l’escriptor Ivan Pulido en el llibre Afirmatiu, Siscu.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.