“Els cristians de València volem pregar en valencià”

La veiem com una Església molt rutinària en què realment no s’incorpora l’esperit del papa Francesc, que és el que a nosaltres ens fa creure que és possible tornar al camí marcat pel Concili Vaticà II. No és que vulguem repetir aquell concili, que ja també ha quedat desfasat, sinó que ens agradaria que s’emprengués l’esperit del concili, la renovació contínua que ha de tenir qualsevol institució humana com és l’Església. Tenim un arquebisbe molt tradicionalista [el cardenal Cañizares] que, tot i que és bona persona, no està en la línia que nosaltres defensem.

Jo crec que no, però tampoc crec que ho hagi estat cap Església a Espanya, bàsicament perquè no va donar temps. Quan va acabar el concili, l’any 1966, aquí teníem un bisbe auxiliar, Rafael González Moralejo, que va ser bisbe vicari un parell d’anys. Ell sí que va estar implicat amb les idees del concili, però el van traslladar de seguida. El van portar a Huelva, i aquí a València tota implicació amb l’obertura del concili es va acabar... Amb el papa Joan Pau II, les idees del concili van quedar en no res.

Molt poquet, potser en alguna i per l’interès del capellà de torn, però vaja, és molt residual. Quan després del concili les misses es van començar a fer amb les llengües vernacles, aquí a València hi va haver una falta de determinació. No va passar el mateix a Catalunya.

Nosaltres demanem que una vegada per totes es faci ús del valencià en la litúrgia i que es publiquin els llibres litúrgics i el catecisme en la nostra llengua. L’any 1974 –un any després que l’arquebisbe de València creés una comissió interdiocesana per als textos litúrgics en llengua vernacla per poder adaptar a la llengua pròpia els textos eclesials–, el pare Pere Riutort, pedagog, filòleg i lingüista, que era mallorquí però va estar quasi tota la seva vida aquí a València, va escriure el Llibre del poble de Déu, per poder implantar i adaptar la litúrgia en valencià. El Llibre del poble de Déu conté el cantoral popular, les celebracions del diumenge, les festivitats i la Setmana Santa, l’ordinari de la missa, els sagraments, les misses rituals... Tot està adaptat a la nostra llengua.

Doncs els bisbes del País Valencià, efectivament, l’any 1974 van aprovar aquesta obra, però la declaraven “apta para los actos litúrgicos hasta la publicación de las ediciones culturales valencianas”. I sap què? Que encara estem esperant i aquestes edicions culturals valencianes no s’han publicat mai. Els capellans que fan alguna missa en valencià fan servir el Llibre del poble de Déu, però falta l’oficialitat de la llengua en el culte.

Aquest és un dels problemes i aquesta és, segurament, una de les raons per les quals els bisbes no han volgut implicar-se en la qüestió de la llengua, perquè es troben de cara amb una gran part de la població, que és molt virulenta, en contra. Nosaltres creiem que això s’ha de superar; tenim una Acadèmia Valenciana de la Llengua que sempre s’ha mostrat a favor de la unitat de la llengua i demanem que els textos es tradueixin segons les normes de l’Acadèmia. Tot plegat és molt irònic, perquè justament a València hi ha una llarga tradició d’il·lustres traductors...

Miri que ja el 1360 un dominic, Fra Guillem Anglès, va traduir el Cànon de la missa per als preveres del llatí al romanç. Després, l’any 1473, es va imprimir la Bíblia Valenciana, la primera bíblia impresa en català, la primera de tota la península Ibèrica i la quarta que es va imprimir al món, que havia estat traduïda pel pare Bonifaci Ferrer. Més: el 1490 el poeta Joan Roís de Corella, un dels millors poetes que hem tingut, va traduir el Salteri... És a dir, que no és cosa nova, això de traduir els textos litúrgics a la nostra llengua, ni falta vocabulari ni capacitat lingüística a la nostra llengua per adaptar la Bíblia. Senzillament és que no volen... A més, tenim pocs bisbes valencians.

Pràcticament no hem tingut bisbes valencians, nosaltres. Al segle XVIII, només n’hi va haver un, Antoni Folch de Cardona. Al segle XIX, només un bisbe valencià, Joaquim Company i Soler. Al segle XX, només un, Enric Reig i Casanova. Un per segle! Potser no és important tenir bisbes valencians..., però ara mateix en tenim tres d’auxiliars que sí que són valencians i tots parlen valencià.

Sí, sí que en teniu uns quants! Però no es pot demostrar si hi ha intencionalitat política.

Cada cop que se li pregunta, diu que hi treballarà i que ja hi ha una comissió estudiant-ho. La realitat és que de moment, res de res. I una altra cosa: reivindiquem i considerem molt important que en el seminari s’ensenyi el valencià i en valencià.

Rigorosament. I nosaltres demanem que tant als seminaris com a les cases de formació religioses s’introdueixin cursets per al coneixement de la història, la cultura i la llengua valencianes. Si als seminaristes estudien només en castellà, per molt que la majoria tinguin el valencià com a llengua materna, difícilment després utilitzaran la llengua pròpia en el culte. Si volem que la gent nova que entra al seminari tingui un altre tarannà, s’ha de treballar l’ensenyament als seminaris. I ara mateix hi ha un altre problema: com que falten vocacions, estan arribant preveres de l’Amèrica Llatina o d’altres països a pobles on la gent només parla valencià. A aquests preveres se’ls ha d’ensenyar la llengua.

Volem que la jerarquia es manifesti clarament en favor de l’ús del valencià en la litúrgia. No és que es toleri que un capellà faci una missa en valencià com una cosa aïllada, el que ha de ser normal és que el poble valencià pugui pregar en valencià. Per això demanem que els bisbes facin una pastoral col·lectiva per promulgar, en un temps prudencial, celebrar almenys una eucaristia en valencià en cada parròquia i altres llocs de culte de les comarques valencianoparlants els diumenges i festius. I que els bisbes facin el suggeriment a les comarques castellanoparlants, com a senyal d’unió i de pertinença, d’utilitzar el valencià en alguna pregària, cant o monició.

Tot en castellà, per descomptat.

Estem treballant l’aportació que volem fer en aquest sínode. Per descomptat que demanem la participació dels laics en l’Església. Nosaltres estem en contra del clericalisme, tal com diu el papa Francesc. El clericalisme és el gran mal que tenim a l’Església i l’única manera de trencar-lo és que el clergat no tingui una autoritat respecte als laics. Molts laics no estan formats ni tenen la possibilitat de fer aquest pas, però és evident que s’ha de fer.

Nosaltres diem claríssimament que una emissora com la Cope no hauria d’estar subvencionada per l’Església. Ara, que la Conferència Episcopal o una diòcesi pogués tenir una emissora que respectés de veritat els valors de l’Evangeli ens semblaria perfecte. Això és precisament el que fa falta a l’Església, mitjans per evangelitzar. El que no pot ser és que una emissora de l’Església es posi a competir amb les altres emissores a veure qui guanya més diners i qui critica més l’altra.

Amb aquest episcopat, realment ho tenim difícil. Crec que l’episcopat espanyol actual no té remei. Justament al nostre web ens hem fet ressò d’un article que el nostre amic J.L. Ferrando escriu a Religión Digital sobre la inanitat de les actuacions de l’episcopat espanyol i la urgència d’una reacció que faci reviscolar l’anhel de molts creients frustrats per una institució eclesial aferrada a les rutines i a uns modes de relació que tenen poc a veure amb l’Evangeli. Aquesta manera que té l’episcopat de fer... Ara, amb la investigació sobre la pederàstia, no ho està fent bé. Sembla que l’Església espanyola només hi sigui per si la creueta, per si l’ensenyança..., però no han fet cap moviment valent i arriscat, a diferència d’algunes esglésies com ara l’alemanya i la francesa. Es van posar a investigar el tema de la pederàstia i ha estat un escàndol, però ara poden curar la ferida. Aquí és al revés, miren cap a l’altre costat. És el sistema: callar, que ningú digui res, que res es destapi...

I un que la va aixecar, el bisbe de Solsona, que es va pronunciar a favor del dret a decidir, molestava. I ja no hi és...

Aquí hi ha tot el tema de l’elecció de bisbes, que és molt incorrecte. És un tema que el Grup Cristià del Dissabte hem tocat molt sovint... Si tu has de passar el filtre d’unes persones que el que volen és mantenir una ideologia molt concreta i molt particular, és evident que la majoria no hi comptem. Li vull deixar clar que nosaltres som catòlics fervents, que no volem criticar l’Església per criticar, al contrari. Però estem frustrats perquè creiem que les coses s’han de fer d’una altra manera. Ningú critica l’essència de l’Església, ningú està en contra de res que sigui fonamental per a la fe cristiana, però creiem que cal adaptar-la i expressar-la d’acord amb el segle XXI, no com si fóssim al segle XIX.

Es queixen que els joves s’allunyen de l’Església, que la gent no s’ho creu. D’on ve, això? Ve de la manera d’explicar l’Església. Els que escolten de nou el missatge el veuen allunyat de la realitat i no hi veuen l’atractiu. Cal una altra vegada un aggiornamento, com va proposar Joan XXIII.