Societat

MOHAMED GHAZI

De MENA a encarregat de fàbrica

“He tingut sort i he aprofitat oportunitats”

Mohamed ha estat un MENA, un menor que va arribar a la península sense cap adult que l’acompanyés ni cap contacte que l’ajudés a establir-se al país d’arribada. Sol com un mussol i sense suport, les probabilitats d’acabar en la més estricta misèria eren molt altes, però el noi és tossut i sap el que vol. La seva, fins a cert punt, és una història d’èxit, una història malauradament molt poc habitual.

Comencem pel principi. Faci’ns cinc cèntims dels seus orígens geogràfics i familiars.
Vaig néixer al Marroc l’any 1994, a prop de la serralada de l’Atles, en una ciutat que es diu Aghbala, una comuna rural de la província de Béni Mellal, de la regió de Béni Mellal-Khénifra, que crec que deu tenir poc més de deu mil habitants, pot-ser una mica més. Tinc quatre germanes i un germà. Una de les meves germanes vivia en aquells moments a Andorra, però no tenia cap més contacte ni conegut aquí a la península.
Va ser l’exemple de la seva germana el que el va impulsar a provar sort en el continent europeu?
No exactament. Jo estava molt convençut de voler-ho fer, d’intentar saltar a Europa de la manera que fos. Vaig marxar del poble i vaig dirigir-me fins a Tànger, com fan tants altres joves del Marroc. És un dels punts on esperen el millor moment per fer-ho. La situació de la família era una raó molt més forta.
En quin sentit?
Només teníem els ingressos del meu pare i érem sis germans en total. Moltes boques per alimentar. Jo sentia que per guanyar-me la vida havia de fer alguna cosa. Coneixia altres joves del meu poble que havien marxat a Espanya, però no a Catalunya. Volia ajudar la família com fos i sobretot tenir un millor futur, amb més oportunitats.
I l’emigració era l’únic camí per sortir d’aquesta situació i ajudar econòmicament la família?
No hi ha cap més possibilitat. Primer va venir la meva germana, que es va casar. Llavors vaig venir jo i després un germà també va venir a Europa, però amb un visat francès per a tres anys de residència.
En aquell moment vostè era menor. Estava al corrent, la seva família, del que intentava fer, li donaven suport?
La meva família sabia que volia venir, però em deien que no ho fes, que era molt perillós. De tota manera, jo ja ho tenia decidit i no em van pas convèncer. Jo era menor d’edat encara, però tenia molt clar el que volia fer. A Tànger vaig treballar i vaig esperar la manera de poder creuar cap a Espanya. Al final, vaig decidir fer-ho amagat a sota l’estructura d’un camió. A Tànger, treballava al matí i cada tarda anava a un pàrquing on hi havia camions, per poder veure com creuar, mirant els camions i les possibilitats reals, fins que va arribar el moment de fer-ho de forma segura. Durant el trajecte no podia menjar, beure ni anar al lavabo. No vaig patir per la meva vida, però va ser molt dur. És un viatge molt llarg i perillós, perquè ningú sap que ets al camió, i, a més, has d’agafar un ferri, però tot i així és més segur que creuar en una pastera pel mar. D’aquesta manera vaig poder arribar fins a Alacant. Va ser un viatge de 25 hores que vaig fer completament sol i amb només setze anys.
Quan va baixar del camió, quin panorama es va trobar a la ciutat d’Alacant?
Quan vaig arribar no tenia res, ni família, ni amics, ni permís de residència ni de treball. Les autoritats em van dur a un centre de menors a Alacant de seguida, però vaig estar-hi molt poc temps. No era un lloc per passar-hi gaire temps i no m’agradava gaire. En el centre de menors també hi havia adults. Estava tothom barrejat. Estava bé, però ja vaig veure que a Catalunya tindria més oportunitats.
Quina informació tenia de Catalunya per creure que hi havia més possibilitats?
Quan vaig marxar d’Alacant vaig agafar un bus, perquè tenia alguns diners que m’havien donat al centre. I vaig venir fins a Girona, perquè la meva germana en aquell moment vivia a Puigcerdà. Tota la informació que tenia venia de la meva germana. Però em va agafar la policia i em va portar al centre de menors de Mas Garriga. El centre és a Juià i és per a menors d’edat no acompanyats. Vaig viure un any en aquest centre i vaig poder fer algunes activitats que m’interessaven, com ara aprendre català, fer tallers i formacions de molts tipus, fins que vaig complir els divuit anys.
Major d’edat i al carrer?
No, al carrer no hi vaig pas anar. Em vaig poder traslladar a un pis assistit per a joves no acompanyats que ja han fet els divuit anys i es consideren adults. En aquests pisos reps l’acompanyament d’una persona tècnica que et visita. A més, no havia de pagar lloguer ni subministraments. Vaig aprofitar per estudiar a l’escola d’adults cada tarda, a més de fer formacions a la Fundació Oscobe, que et prepara per al món laboral.
Quines formacions va escollir?
Em formava per fer de cambrer, de cuiner, de tot. Volia estudiar i buscar feina com fos. La meva família ja estava més tranquil·la. Els podia trucar cada setmana, des del moment que vaig començar a viure al centre. Al cap d’un temps, vaig tenir l’oportunitat d’anar a Ecosol, l’empresa d’inserció de Càritas, a través de l’acompanyament que fan a joves migrants no acompanyats.
Ja havia aconseguit regularitzar els papers?
Jo ja era adult i havia estudiat, però encara no tenia permís per poder treballar, que és el principal problema que es troben els joves que han vingut amb un procés com el meu. Vaig fer una primera setmana de prova a Ecosol i els va agradar com treballava i m’adaptava a la planta de muntatge de bicicletes que té la companyia d’inserció a Vilablareix. Com que no podia treballar, em van oferir la possibilitat d’entrar com a alumne, per aprendre el funcionament de la cadena de muntatge i del lloc de treball sis hores al dia, estudiant dues hores més, a les mateixes instal·lacions que tenen a la planta. La cadena de muntatge és molt professional i pots aprendre molts processos i fases del muntatge de bicicletes. A més, vaig aprofitar per millorar el nivell de català.
I els papers es van fer esperar molt, com acostuma a ser el cas?
Al cap d’un any, finalment, vaig obtenir el permís de treball. Després de tot el meu viatge, de tot el procés que vaig iniciar quan tenia setze anys, vaig aconseguir un contracte i el permís de treball, que era el meu objectiu. Això em va fer molt feliç.
I això li ha permès independitzar-se?
Ara ja no visc al pis assistit, sinó que comparteixo un pis de lloguer amb un company, a Salt. És complicat i car aconseguir un lloguer, però si treballes tot es pot aconseguir. Ara també he aconseguit feina a la planta de muntatge de bicicletes TNT Megamo, gràcies a l’experiència que tenia amb Ecosol. A més, m’han fet encarregat i estic molt content, perquè organitzo la feina i les entregues de bicicletes. Estic molt agraït a Càritas i a Ecosol per haver pogut arribar fins aquí. Amb ells va començar tot. He millorat molt la situació econòmica des de llavors i ara m’agradaria casar-me, tenir fills i tenir el meu propi pis. Ja n’estic mirant, de fet. De moment, estic molt bé a la feina, però potser sortiran noves oportunitats laborals que no es podran desaprofitar. Quan viatjo a casa, la família està molt contenta, perquè els puc ajudar i veuen que les coses m’han anat bé. M’he tret el carnet de conduir, tinc cotxe i fins i tot puc portar toros.
Darrerament, la ciutat de Girona i la bicicleta semblen que van de bracet. Es veuen ciclistes per tot arreu, a la ciutat i a les carreteres. Deu ser un bon negoci.
A Girona ara hi ha molta gent que va en bicicleta, a tot arreu veus professionals i aficionats i negocis relacionats, però potser no saben que moltes bicicletes les muntem aquí nois com jo en plantes com les d’Ecosol o Megamo. Podem muntar fins a 150 bicicletes per cadena cada dia. Només a Ecosol hi ha quatre cadenes de muntatge i més de trenta treballadors d’inserció, com jo. Aquestes bicicletes es distribueixen a tot arreu, surten de Girona i donen oportunitats a molts treballadors com jo, que d’altra manera tindrien més dificultats per trobar feina. A més, aprenem tots els processos del muntatge de les bicicletes: el quadre, el muntatge del canvi, el reglatge, etc., fins a l’empaquetament i l’entrega final als clients. Pots veure bicicletes muntades per nosaltres a tot arreu!
Sembla que el sector de la bicicleta té el futur assegurat.
Quan miro el futur, penso que m’agradaria continuar treballant en aquest sector. He tornat al Marroc moltes vegades de vacances i per veure la família, però ja fa molts anys que soc aquí i m’agrada molt viure en aquest país. Em sento d’aquí i no tornaria a viure allà. Treballo molt però també tinc temps d’anar en bicicleta els diumenges amb un amic, o juguem a futbol. Tinc una bici elèctrica, també! Estudio i treballo molt, però hi ha temps per fer altres coses si t’organitzes bé.
Vista la seva experiència i com li han sortit les coses, què els recomanaria, als nois que preparen viatges com el seu?
Si un noi de la meva edat del Marroc em demana l’opinió per venir aquí i fer un procés com el meu, li diria que no és fàcil, que no es pensi que s’ho trobarà tot fet quan arribi, però que es pot aconseguir si de veritat tens ganes de treballar i estudiar de valent. Si vens i no tens ganes o forces per estudiar i treballar, pots acabar molt malament. Hi ha molts casos de nois com jo que no han agafat un bon camí i han acabat al carrer o ves a saber on. Has de tenir-ne ganes i aprofitar les oportunitats que et donen entitats socials com Càritas, Ecosol i altres. A més, jo no he notat racisme enlloc. A la feina hi ha molta gent de tot arreu i a Salt encara més, hi ha de tot, i jo no sento el racisme. A Ecosol he conegut molta gent. Hi ha responsables i companys de l’empresa que quan viatgen al Marroc visiten la meva família i els expliquen com em va aquí i tots estan agraïts de la visita. Crec que he tingut sort i he pogut aprofitar les oportunitats.
Oportunitats que al seu país no hauria tingut?
Allà no m’hauria pogut treure el carnet ni tenir el futur que tinc aquí. Allà ajudava el meu pare de paleta i alguna cosa de mecànica, però no hi ha gaire feina qualificada. No hi ha fàbriques ni serveis. És a unes tres o quatre hores de Fes. Si vols estudiar has de desplaçar-te, i encara que estudiïs no està garantit que puguis trobar una feina com aquí. El meu germà, el que viu a França, va acabar una carrera al Marroc i tampoc va trobar feina.

Una història d’èxit

Mohamed va arribar a Catalunya, a Girona més concretament, amb setze anys i sense cap adult que l’acompanyés. Era un MENA (menor estranger no acompanyat), un dels plats preferits de l’extrema dreta d’aquest i d’altres països. La seva trajectòria podia haver acabat tranquil·lament al carrer o en el món de la delinqüència, però ell tenia molt clars els seus objectius i voluntat per aconseguir-los amb l’esforç que calgués. Va passar per centres de menors, tant aquí com a Alacant, el punt d’arribada, i posteriorment a pisos tutelats on va poder continuar amb la formació que desitjava. Es va especialitzar en el sector de la bicicleta i amb el temps ha arribat a ser encarregat de la fàbrica Megamo de Vilablareix. Assegura que tot això ha estat possible, en part, per la sort, però sobretot pel fet de tenir objectius clars i la voluntat d’aprofitar les oportunitats que se li anaven presentant, especialment a través de les entitats socials.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia