El tren del Congo

El dia 12 de setembre de 2006 pot marcar un abans i un després en la història del ferrocarril. Una tempesta d'aigua va deixar amb el cul a l'aire la xarxa de Rodalies de Barcelona. Aquells pocs litres d'aigua caiguts del cel va ser l'inici d'un particular infern que 450.000 catalans han patit des de llavors. Un infern farcit de retards, servei deficient, manca d'explicacions i, fins i tot, manca de seguretat per part del servei de Rodalies de Renfe. El que va sortir a la llum l'endemà de la diada va ser el que els diferents ministeris de Foment -tant del PP com del PSOE- van anar treballant des de l'ombra durant anys: la manca d'inversió en una infraestructura bàsica per assegurar la mobilitat dels 3,5 milions de catalans que viuen a l'àrea metropolitana.

Per més que s'hi esforci, la ministra de Foment no aconsegueix desmentir la realitat. Per més que recorri a bones paraules i promeses -afició que comparteix amb el seu president-, els problemes de la xarxa de Rodalies continuen. Cal una mica més que gràcia andalusa per corregir un servei que no rep cap gran inversió des de 1991, abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, i que en els últims sis anys ha rebut la meitat de diners que la xarxa de Rodalies de Madrid. La comparació amb la capital espanyola és especialment dolorosa. Les inversions en millora i manteniment de la xarxa de ferrocarrils madrilenya han aconseguit doblar-ne la capacitat en pocs anys.

Només cal comparar, per exemple, el trajectes que uneixen Alcalá de Henares i Mataró amb les seves capitals respectives. Entre les dues ciutats espanyoles circulen 31 trens més que entre les dues catalanes, cosa que equival a un 30% més de capacitar. Per acabar-ho d'adobar, el preu del bitllet senzill a Madrid costa 1,80 euros per 2,50 a Catalunya, en una distància de recorregut idèntica. Amb aquesta realitat, de poc li serveix a la ministra Álvarez anar repetint que "Catalunya farà enveja", tal com diumenge explicava la ministra a les pàgines d'un diari espanyol.

A 60 milions d'euros de distància
I això per no parlar del metro de Madrid, que gràcies als diferents inquilins de la Moncloa s'ha pogut beneficiar dels fons de cohesió europeus. La xarxa que ara té sota la seva responsabilitat el govern d'Esperanza Aguirre és un autèntic metro regional, capaç d'arribar a ciutats com Arganda del Rey o Fuenlabrada, a més de 25 quilòmetres de Madrid. Mentre que a Barcelona la línia 9 encara no té data d'acabament, a Madrid, en només sis anys han inaugurat 17 nous trams. És clar que les xifres d'inversió ho diuen tot: a Catalunya amb prou feines han sobrepassat els 60 milions d'euros l'any de mitjana, mentre que a la capital espanyola superen de llarg els 120 milions.

Tot plegat és difícil de tapar perquè les Rodalies catalanes fan aigües per totes bandes. Una d'elles és el pèssim manteniment a què han estat sotmeses els darrers anys. Tal com va denunciar l'AVUI fa uns mesos, el personal de manteniment d'Adif i Renfe s'ha reduït a la meitat en els últims 12 anys. Les dues companyies públiques han apostat per la subcontractació i els sindicats han denunciat repetidament la manca de personal per treballar sobre la infraestructura o als tallers. A banda d'això, també es queixen de la baixa formació que tenen els treballadors de les empreses contractades.

Per arreglar Rodalies cal més que els 48 milions que Foment dedicarà a la millora de la infraestructura. Un document elaborat conjuntament pel departament d'Obres Públiques i l'Ajuntament de Barcelona xifrava en 6.000 els milions necessaris per remodelar, actualitzar i construir o desdoblar línies a la xarxa catalana.

Però la seu del ministeri de Foment al Paseo de la Castellana està tan lluny, a 600 quilòmetres del problema, i políticament a la ministra ni tan sols li ha perillat la cadira. I això, en part, també és gràcies a la incapacitat que han tingut els partits catalans d'anar junts a Madrid a reivindicar millores. I això que amb el nou Estatut a la mà, la Generalitat hauria d'assumir-ne la gestió. Molt hauran de canviar les coses a Barcelona i a Madrid perquè d'aquí a poc temps els catalans deixin de pujar cada matí al tren del Congo.