“Soc una excepció: 61 anys a la mateixa parròquia”

Crec que soc un cas excepcional. Vaig començar a venir a la parròquia amb vuit anys a fer-hi d’escolà perquè la meva família, originària de Sant Feliu de Codines, es va traslladar a la ciutat i vam instal·lar-nos a la Torrassa.

I tant, el barri –de fet tot l’Hospitalet– és terra –bé, ciutat– d’acollida de la immigració que s’escau en aquell moment. Als anys vint i trenta persones procedents de la resta de Catalunya, de Múrcia, Almeria i l’est d’Andalusia, i després també del País Valencià i Aragó, per això la parròquia es diu dels Desemparats. Estem parlant de milers de persones, centenars... Molts d’ells van treballar en la construcció del metro i els ponts del tren de Renfe de les línies de Barcelona. Van fundar la parròquia l’any 1935, amb l’escola parroquial al costat, com moltes en aquell temps. Durant la Guerra Civil es va malmetre molt el temple i en acabar se’n va fer càrrec mossèn Jaume Busquet, que, fixeu-vos, en va ser rector fins al 1968. En vaig agafar el relleu el 1969, després que ja era vicari de la parròquia des del 1961. Entre els dos mossens sumem més de vuitanta anys al capdavant de la mateixa parròquia.

Cert, sí, molts anys. Tot i que ell va posar-la en marxa durant la postguerra, que té més mèrit. Va habilitar-ne l’espai de culte provisional, i durant els anys quaranta va construir l’església.

Va idear la processó com a manera d’atreure la gent que procedia de diversos llocs de l’Estat. La parròquia està ubicada a la “plaça Espanyola”, que se li diu. Va voler aglutinar diferents maneres de viure la Setmana Santa a l’Estat i a Catalunya i va aconseguir vincular-hi molta gent. D’aquí també la tradició de processons posteriors que té l’Hospitalet i que no tenia ni té Barcelona, per exemple. Aquella processó va tenir un èxit extraordinari als anys cinquanta i seixanta, malgrat la secularització. Però tot i tenir molt d’èxit, l’any 1967 el rector Busquet va decidir deixar de fer-la. Va adonar-se que entràvem en l’època dels cotxes 600, de sortir el cap de setmana i disposar de més oci i benestar, i no haver d’estar els caps de setmana treballant en les carrosses dels passos que sortirien per Setmana Santa. Va centrar-se més a potenciar l’escola, es va crear el centre recreatiu, on es feien actes culturals, teatre, cinema... Se’ns coneixia com “el cine de los curas”. I alhora desenvolupar l’esport i el bàsquet, de gran tradició a les parròquies de l’Hospitalet.

Sí, primer al seminari menor de la Conreria i després al de Barcelona. Vaig ser ordenat i vaig debutar com a vicari a Santa Eulàlia de Provençana. Hi vaig ser tres anys i en morir jove el vicari de la Torrassa, ja vaig tornar al barri, i fins ara, 61 anys.

Sí..., de tota mena. Gregorio Modrego, Marcelo González, Jubany, Carles, Sistach, i ara Omella. Uns més d’esquerres, i altres de dretes. Més o menys catalanistes, però he procurat fer la feina de gestionar la meva parròquia i ajudar el meu barri, de 30.000 persones, sense més pretensions ni etiquetes. No m’he posicionat en política més enllà del mínim necessari, segons l’època.

Cada època és diferent. La transició de la dictadura a la democràcia es va viure molt a les parròquies, i es van acollir molts de canvis perquè tothom s’hi acostumés. El primer míting comunista de la ciutat es va fer al nostre teatre... [riu], per exemple, llavors vàrem haver d’empescar-nos per acollir un acte de tots els altres partits, però vaja... Al barri del costat s’havia fundat CCOO a la parròquia. Vam jugar un paper d’asserenar ànims i acollir totes les idees. Es va superar una etapa difícil de gestionar per a l’Església, que vam fer de pont, i per a tothom. Després els ajuntaments democràtics s’ho van trobar tot per fer... Mancaven molts recursos. El paper de les parròquies va ser acollir i ajudar, i l’actitud i voluntat d’entesa va superar qualsevol altra ideologia o necessitat. Aquí ja hi havia fet assemblees el primer alcalde democràtic abans de ser elegit, per exemple.

Si la primera immigració havia vingut del sud mediterrani de l’Estat, com hem comentat abans, la dels anys seixanta ja provenia d’Andalusia i Extremadura, però és que fa un parell de dècades que ve tothom de l’altra part de món: el Pakistan, l’Índia, altres llocs d’Àsia, Àfrica, tot Sud-amèrica... La nova immigració és diferent perquè el primer esforç és entendre’ns en alguna llengua comuna. Tenen altres cultures i valors..., però ens enriqueixen igual que altres onades.

Sí. Potser perquè ens hem adaptat sempre a les necessitats socials. Si era l’educació, o l’acolliment, o el debat d’idees, i ara l’ajut social... Tothom hi té acollida, encara que uns freqüentin l’Església i altres només el servei d’acollida i ajut a la manutenció, o el roper (un sistema de cessió de roba durant un temps a qui no en disposa).

Quan vaig ser ordenat no s’havia ni convocat el Concili Vaticà II. El culte s’ha anat adaptant als nous temps i s’ha modernitzat, sense que hagi canviat essencialment, admeto.

Hem d’estar potser més atents als corrents i idees del nostre temps, però déu-n’hi-do l’adaptació que en fa l’Església. Hauran d’entomar-ho els capellans més joves, això segur.

No hi ha un model a seguir. Em considero una excepció a la regla pels anys seguits que n’he estat rector. Cap rector ha estat més de 50 anys en una mateixa parròquia, i gran com aquesta. Normalment, els canvis de seu afavoreixen i engresquen els preveres i la seva comunitat. En el meu cas, ni jo he demanat mai sortir-ne, fins ara que ja em veig gran, ni la comunitat sembla que ha volgut que em canviessin. Un fet que ens ha funcionat molt bé és que hem acollit estudiants llatinoamericans de litúrgia que, ja ordenats, m’ajudaven a la parròquia amb els fidels procedents del seu país (Bolívia, la República Dominicana, el Perú, etc.). Celebrem molt les seves festes i Mares de Déu, per exemple, perquè visquin la religiositat a la seva manera. Això no treu que els orientem en el nostre tarannà i els ajudem a integrar-se, perquè si troben feina o tenen família ja mai no tornaran al seu país.

No m’he trobat mai en la situació d’haver de gestionar cap cas d’abusos. Els abusos passen arreu de la societat. Admeto que a vegades les institucions no hem sabut tallar-ho a temps.

No ens fa bé, evidentment. També s’ha volgut magnificar en l’Església quan afecta tota la societat. Però hem d’assumir els errors.

Si mirem feines i atribucions en el global de l’Església o a la meva parròquia, hi ha més dones que homes. Fan més feines. És el braç dret de la nostra institució, malgrat que no puguin fer missa. Però els lectors dels ministeris ja poden ser femenins, per exemple.

Ningú esperava la feina de Joan XXIII, que va engrescar molt els capellans. Som una generació de capellans que ens va animar i motivar molt, en molts àmbits, com el social. I els canvis litúrgics apreciables van anar venint posteriorment, fruit del Concili Vaticà II que va convocar. Provenen d’aquella època les millores en el presbiteri, els cants i la celebració de cara al poble... Però el ritme de l’Església és lent i la tradició hi té molt de pes.

És un gran canvi, sí. És molt diferent dedicar-se a Déu sense haver conegut moltes coses que com passa ara, que alguns ho decideixen quan ja han viscut força situacions a la vida. Jo vaig entrar al seminari amb 12 anys, sempre havia viscut al voltant de la parròquia i m’agradava. Ara ja no és habitual. La porta de l’Església, per estudiar-hi o sortir-ne, és sempre oberta. Però, certament, les persones que ara es dediquen a la vida eclesiàstica no ho fan des de tan joves, sinó un cop han estudiat a la universitat, fins i tot, o ja havent treballat al món laboral... No és pas dolent que s’allargui l’edat mitjana d’entrada al sacerdoci. El nou perfil de capellà és d’algú ja amb estudis, més madurs i que ja han viscut experiències laborals, d’estudis o relacions amb les persones de tota mena. De fet, tota l’edat mitjana de la població creix.

En la possible involució o conservadorisme hi ha part de reacció a la crítica general o qüestionament de la vida cristiana, de la qual no ens hem d’amagar, ni defensar a la contra radicalment. Confio que el papa Francesc i els formadors reconduiran la formació dels seminaristes.