“A l’Iran no tenen por; no hi ha res a perdre”

Vaig venir a Girona l’octubre del 2019 per fer un màster. A Teheran vaig cursar la carrera de gestió de turisme i vaig estar treballant tres anys en qüestions relacionades amb el turisme, en agències de viatges, però també com a professora d’anglès. El meu objectiu, però, era treballar a la universitat, de professora. Em vaig decantar per fer el màster en algun país que tingués un turisme més desenvolupat i per això vaig venir a la Costa Brava, a Girona. La meva idea era fer el màster, acabar-lo, treballar un any aquí i després tornar a la universitat i fer el doctorat. Però va venir la pandèmia de la covid-19. De fet, em va anar bé tenir aquest temps de reclusió, que vaig passar a Girona en el pis compartit d’estudiants, per acabar el meu treball final de màster (TFM).

Sí. Hi analitzava els pros i els contres de treballar en el sector del turisme per a les dones iranianes. S’han fet treballs similars, des d’aquesta perspectiva de gènere, en països turístics d’Europa i d’Amèrica, però no a l’Iran. No és com aquí, a Catalunya, que venen milions de turistes d’arreu del món, però a l’Iran s’estava desenvolupant i teníem flux de turistes. Era també el que jo havia estudiat a la universitat, però també havia treballat en el sector i havia vist coses bones i no tan bones. Volia aprofundir-hi una mica més. Volia saber com estan les dones iranianes que treballen en el turisme.

L’assetjament sexual, comentaris masclistes… Per exemple, en el cas d’una recepcionista d’hotel o la guia d’una agència de viatges, hi ha la perspectiva, entre la societat iraniana, esbiaixada, que com que treballes en un sector dedicat a les vacances, en el teu temps de lleure portes una vida més “relaxada”, més “lliure”. És a dir, si ets dona i treballes en una agència de viatges, hi estàs per “fer moltes altres coses”. A mi em passava. Quan treballava a l’agència de viatges a l’Iran, doncs flirtejaven i et feien comentaris del tipus “que guapa que estàs avui”. A l’Iran, quan vas al supermercat, no dius a la caixera que t’atén “que guapa que estàs avui”...

Sempre. A tot arreu. És obligatori. També perquè treballes en el sector del turisme i tens molts clients que viatgen i venen d’altres països, t’exigeixen projectar una determinada imatge. La dona que treballa de cara al públic ha d’anar maquillada, vestida de manera correcta i formal; l’estereotip que el turista espera d’una iraniana.

En molts països, es considera que les feines turístiques són pròpies de classe baixa, amb sous baixos, són treballs precaris, no estables. En canvi, a l’Iran, les feines relacionades amb el turisme tenen, diguem-ne, un prestigi: és luxós, de classe alta. Perquè viatjar, per als iranians, és molt car. Per això, la majoria dels teus clients són gent que té un determinat estatus. I hi ha dones a qui els agrada que professionalment les vinculin a aquest nivell. D’altra banda, és també una feina molt dinàmica. T’exigeix estar informada, pendent de l’actualitat d’arreu del món… Si hi ha una guerra a Rússia, a l’Àfrica o pugen els preus als Estats Units, t’afecta a tu, que ets a l’Iran, perquè tens turistes nord-americans; has d’estar informada del que passa al món per desenvolupar la teva tasca millor.

De por, no en tinc. Ara, que passi alguna cosa a la meva família, que és a l’Iran, o als meus amics, sí. Han tallat internet, però hi ha algunes aplicacions que funcionen algunes hores al dia i puc escriure’ls i mantenir cert contacte.

Tinc 28 anys i puc dir que des que tinc ús de raó he viscut en un règim en què s’ha arrestat gent innocent. Aquest règim ha fet moltes coses, i cada vegada que fa alguna cosa, penses que és el límit, el màxim que es pot fer. I no, l’endemà hi ha més impunitat. He vist moltes protestes per moltes coses, per la situació econòmica, per exemple, que està fatal. La meva generació, la gent més jove, ja sap que no pot tenir una vida, diguem-ne, normal. És a dir: estudiar, buscar una feina, treballar i llogar una habitació o un pis i viure-hi és impossible a l’Iran. Pots estudiar i trobar una feina, però no et pots permetre sortir de casa dels teus pares, si és que no pertanys a una família amb diners. Amb els salaris i els preus, si ho comparem, és impossible per a una persona jove estalviar per a un futur, comprar un pis... Econòmicament és molt complicat. Hi havia hagut protestes per la situació econòmica i el 2009 hi havia hagut manifestacions massives a Teheran del que s’anomenava el Moviment Verd, que era l’oposició política. Però en el context de repressió del govern iranià no m’esperava la mort de Mahsa Amini. M’ha fet mal, perquè m’hi veig reflectida. Soc una noia com ella i podria haver estat jo, o la meva amiga, o la meva germana, cosina o qualsevol dona iraniana. Aquesta “policia de la moral”, que no és de la moral, sinó del hijab, a mi m’havia arrestat moltes vegades. Era habitual. Et detenen segons el criteri del policia, si ell creu que portes el vel ben posat o mal posat. M’havien arrestat anant sola, però també amb amics o amb la parella. Quan et detenen, així m’ha passat a mi, et porten a un centre. Durant el trajecte en cotxe t’insulten, et parlen malament. Al centre, et fotografien i has d’omplir un formulari. Després, un amic o algú de la família t’havia de portar roba, diguem-ne, més islàmica; te la poses i després ja pots sortir. El procés abans era així.

Quan ho vaig llegir, quan vaig saber que havia mort després dels dies a l’hospital ingressada, vaig pensar de seguida en ma mare i en amigues meves. No tenen por de sortir? Perquè qualsevol policia et pot matar. Ha estat un punt d’inflexió. No m’ho podia creure. La gent està tipa de la repressió i de la situació i per això continua mobilitzant-se i protestant. Sobretot qui surt al carrer és la gent jove, perquè no hi té res a perdre.

És un moviment que van començar les dones, però els homes ens donen suport i ens acompanyen. Però les dones ho van iniciar, tal com s’aprecia en els vídeos i fotografies que van circular per les xarxes, en què es veu com s’encaren sense vel als policies. Els homes hi són, però. Qualsevol persona que ha nascut a l’Iran o té alguna relació amb l’Iran ha estat perjudicat d’alguna manera pel règim iranià. O han empresonat o matat algú de la teva família, o algun amic o conegut, o estàs com estàs arran de la situació econòmica. Tots tenim motius per mobilitzar-nos. Els homes no duen hijab, però tenen altres motius per protestar.

És tan obvi... No tenim llibertat perquè les noies l’han de dur obligatòriament. Però quan van començar les protestes, el dia 13 de setembre, vam veure que era diferent de les altres mobilitzacions en contra del règim que hi havia hagut. El món ens ha vist i escoltat gràcies a la valentia d’una dona. Després hi ha hagut més morts, més noies mortes. El nom de Mahsa Amini, però, és el que ens ha unit.

Ara tinc molta esperança.

El règim no té una oposició forta, amb el suport de la majoria. Hi ha els familiars de l’últim xa, que són a l’exili a París, però molta gent no els vol perquè no fan res. No fan res si pensem en tot el que podrien fer per l’Iran pel fet de ser els exreis. Fan el que faig jo. Parlen amb periodistes. La gent normal fa més que la gent amb poder. Fa tres anys van fer caure amb míssils un avió que es dirigia al Canadà, amb la majoria de viatgers iranians. Els familiars d’aquestes víctimes fan més oposició que Reza Pahlavi i Farah Diba.

No sabem exactament què hi passa perquè no en tenim notícies clares. Però en algunes províncies gairebé estan en estat de guerra contra el govern. Per mi, el primer que cal fer és unir-nos. Hi ha molta gent que està empresonada. L’oposició està a les presons. També és una zona del món que interessa que no surti del caos, i continuarà així fins que Europa o els Estats Units no vulguin que continuï així. En general, tot el Pròxim Orient. Interessa que hi hagi convulsió per poder aprofitar-ne els recursos. Els iranians n’estan farts, però el canvi real, important, a l’Iran el faran països amb poder: Rússia, els Estats Units, França, Alemanya... Fins ara, els iranians suportaven la dictadura. Perquè encara era possible viure. Però ara la situació econòmica és molt dolenta, no es pot progressar, i a més no hi ha llibertat per vestir-me com vulgui. En relació amb el Pròxim Orient, la societat iraniana és una mica diferent, des del meu punt de vista. És una societat amb un nivell d’educació alt, heretat segurament d’abans de la Revolució Islàmica.

A Barcelona hi va haver una concentració, però el problema és que la comunitat iraniana a Catalunya i a l’Estat espanyol és molt petita en comparació amb altres països. Però se n’ha de parlar. És important recordar que les mobilitzacions continuen a través de les xarxes socials i dels mitjans de comunicació. És una de les raons que motiven els iranians, el fet que el món els estigui mirant. El règim del meu país també ha inoculat molta por entre els iranians. Però cal continuar amb les protestes per provocar un canvi, una reacció d’alguna manera. Perquè, si tot continua igual, la societat iraniana, que té molts morts i molts empresonats, no tornarà a ser la mateixa.