“Acabem depenent d’ells”

El cas de la Rosa Maria és el de mol­tes per­so­nes que tenen cura de fami­li­ars depen­dents al seu càrrec. Són els ano­me­nats cui­da­dors no pro­fes­si­o­nals, que, com ella mateixa diu, es tro­ben“apre­nent sobre la marxa” amb molt poc suport i falta d’infor­mació per part de les admi­nis­tra­ci­ons. En el seu cas, fa anys que ajuda a lle­var-se, ren­tar-se i ves­tir-se la mare, amb un grau de dis­ca­pa­ci­tat del 75% que li difi­culta la mobi­li­tat però “amb el cap molt clar” per cele­brar uns dies enrere els 92 anys. La situ­ació a casa de la Rosa Maria s’ha com­pli­cat amb la pro­gressió de l’Alz­hei­mer que afecta el seu marit amb 64 anys. “Després de tota la vida a la banca i tele­tre­ba­llant a casa vaig haver de pre­ju­bi­lar-me per força per cui­dar-los”, explica la Rosa Maria, que fa un any que està tra­mi­tant la valo­ració del grau de dependència del seu marit i hi dedica una quan­ti­tat d’hores que “hau­ria estat impos­si­ble” si hagués man­tin­gut la feina. Com a cui­da­dora es queixa de la “desin­for­mació” que els arriba per tra­mi­tar digi­tal­ment els recur­sos de la llei de la dependència que reben els qui són cui­dats a casa. En el cas del seu marit, amb un grau de dependència de nivell 1, la pres­tació men­sual de l’admi­nis­tració és de 145 euros men­su­als. “No n’hi ha ni per pagar els tallers on pot anar”, explica la cui­da­dora, que pel fet de sol·lici­tar l’ajuda econòmica per a la per­sona depen­dent no té la pos­si­bi­li­tat de rebre el ser­vei d’atenció domi­ciliària (SAD). “No em ser­via de res unes hores perquè no accep­ten que vin­gui a casa ningú que no siguis tu, però ningú et pre­gunta què neces­si­tes tu”, es lamenta la Rosa Maria. “Hi ha moments ter­ri­bles, però sem­pre podria ser pit­jor i aguan­tes tot el que pots”, diu resig­nada i angoi­xada perquè és cons­ci­ent que “aca­bem depe­nent d’ells”. Busca les esto­nes lliu­res que pot i apro­fi­tant quan ve la dona de fer fei­nes o quan el marit par­ti­cipa en els tallers. Ales­ho­res es troba amb altres com­pa­nyes amb qui com­par­teix “penes” i es donen suport mutu. “N’hi ha que no poden més i es plan­te­gen por­tar-los a una residència i és quan comença el drama de les llis­tes d’espera”, lamenta la Rosa Maria, en una situ­ació que es pot allar­gar anys, i no es pot sol·lici­tar fins que hi ha un grau de dependència reco­ne­gut de nivell 2.

Amb el títol Qui cuida els cui­da­dors s’han fet xer­ra­des i tallers en les ter­ce­res jor­na­des orga­nit­za­des per la pla­ta­forma La Tera­nyina de Bada­lona, que des del 2018 aplega una desena d’enti­tats, les admi­nis­tra­ci­ons sanitàries i els ser­veis muni­ci­pals que tre­ba­llen per l’enve­lli­ment actiu a Bada­lona. “Ens pre­o­cupa perquè és essen­cial cui­dar-los i també els pro­fes­si­o­nals que fan jor­na­des sen­ce­res amb sous pre­ca­ris”, es queixa la pre­si­denta de l’asso­ci­ació de malalts d’Alz­hei­mer de Bada­lona, Anna Espí. La Tera­nyina ha ini­ciat un pro­jecte, amb el suport de la Fun­dació Roca i Pi –que en forma part–, que cada mes reu­neix un cen­te­nar de per­so­nes grans per dur a terme acti­vi­tats diver­ses.