MÍRIAM TIRADO
CONSULTORA DE CRIANÇA CONSCIENT
“Els pares han de ser exemple”
La criança conscient no pot ser conscient si no hi ha límits. Els nens els necessiten per créixer en un marc segur
Hem de criar diferent, des de l’amor incondicional, el respecte i la connexió. Ho diu la Carta dels Drets dels Infants
El seu despatx, situat en un àtic a Manresa, transmet tranquil·litat. Té un gran finestral amb bones vistes, algunes plantes de verd intens i una gran taula amb un ordinador i estris per escriure. Míriam Tirado és una experta en criança conscient que va deixar els micròfons de la ràdio per acompanyar pares i infants en el seu creixement i educació, sobretot en la vessant emocional. Coneguda a les xarxes socials pel fet d’utilitzar un llenguatge planer i directe per parlar de diferents temes quotidians, Tirado fa xerrades, consultoria amb famílies i ha escrit tot un reguitzell de llibres i contes des del 2017, i en promet alguns més. Gràcies a Vincles, gestació i criança conscient, un llibre fet al costat de la seva mare amb poc més de vint anys, va endinsar-se en un tema que l’apassionava i que, a més, ja havia vist a casa des de l’adolescència. Es va començar a formar –en destaca l’aprenentatge amb la doctora Shefali Tsabary– mentre treballava de periodista a Catalunya Ràdio i es convertia, a més, en mare per primer cop. Crear un blog sobre maternitat, quan encara no hi havia xarxes socials, li va servir de banc de proves per veure que suscitava interès –en poc temps va assolir les 3.000 visites diàries–. El salt cap a la dedicació completa, però, va arribar més tard, després de tornar a ser mare.
Què és la criança conscient?
És el nou paradigma de criança. Venim d’una criança tradicional, jeràrquica, autoritària i on no es qüestiona l’adult. L’adult és el que sap i imposa, i el nen el que ha de fer és obeir. En la criança conscient ens qüestionem això perquè, a més, veiem que és un paradigma que no ha funcionat perquè està basat en el control de l’altre a través de la por, càstigs, xantatges i manipulacions diverses. Al segle passat no teníem evidència científica que això no funcionava. Ara sabem que desconnecta pares i fills, i que el fill se sent sol i no acompanyat. En la criança conscient som conscients de quines són les nostres mancances i de quina és la motxilla que porta cadascú. És important que la treballis perquè puguis criar el teu fill de manera lliure de tots els patrons i creences que has heretat i l’acompanyis sent el més fidel possible al que potser necessita. Que se senti acompanyat, escoltat i que tingui límits conscients, no el que a mi em convé sinó el que tu, com a fill, necessites per poder-te desenvolupar de forma segura i correcta. Sempre he entès que no només creixen i aprenen els nens, sinó que creixo i aprenc jo. No he nascut ensenyada i hi ha moltes coses que he d’aprendre.
Es posa la mirada en els pares.
Soc consultora de criança i no treballo amb els nens. Els pares sols són els que atenc a la meva consulta, perquè moltes de les dificultats de relació i comunicació entre mares i fills venen no perquè el nen faci el que no li toca fer per l’edat que té, sinó perquè als pares ens falten eines, no els entenem, tenim creences de com han de ser que no estan d’acord amb la realitat i venim molt marcats de com ens han criat. Quan això ho treballes, la relació amb els nens és més fàcil perquè cries des d’un altre lloc.
Algú pot pensar que no s’han de posar límits als nens?
En absolut; hi ha molta confusió. La criança conscient no pot ser conscient si no hi ha límits. Els límits sabem que són necessaris perquè els nens els necessiten per créixer, per desenvolupar-se en un marc segur, en un marc on sàpiguen què sí i què no. Els límits han de ser conscients, no poden ser incoherents, arbitraris, autoritaris, insegurs. És el tema crucial; és la columna vertebral perquè passa per saber quins són els teus. Com pots establir els límits a un altre si no saps on són els teus? Els límits els posem perquè ells siguin capaços, el dia de demà, de viure independentment i que es puguin cuidar i viure de manera sana a tots els nivells. Per fer això, els pares han de ser exemple, i això és el més difícil de la paternitat i maternitat. Ens ho hem de treballar.
I en aquest canvi de paradigma, els pares es poden sentir interpel·lats i pensar si ho fan bé o no, o fins i tot aparèixer un sentiment de culpa.
Hi ha diferents factors que afecten aquesta situació. Vivim en una societat molt allunyada de les nostres necessitats reals. La societat que tenim en el món occidental capitalista no està d’acord amb el ritme de les necessitats més emocionals, físiques, de descans, sobretot dels infants, però també dels adults. Aquests van estressats perquè no arriben a tot, perquè, a més, ens han dit que hem de ser fantàstiques mares, treballadores, filles, parelles, amigues... i hem d’estar a tot arreu, i això és impossible. Hi ha l’afegit de les xarxes socials i de tota la informació que tenim, que ens aclapara i que ens porta a uns referents que són ficticis. Penso que hi ha un cert buit existencial, quan no tinc el que necessito, que provoca un desassossec que fa que busquis fora el que no tens a dins. Crea una sensació d’insatisfacció i, per tant, de culpa. Quan estàs insatisfet, no estàs tant de bon humor, estàs cansat i hi ha moltes obligacions i responsabilitats que, molt sovint, es descarreguen sobre els fills, i òbviament tots sabem quan ens comuniquem bé amb els nostres fills i quan no; quan la cagues després ets sents culpable. Però en aquest cas, la culpa és un toc d’atenció de la teva consciència, l’hem d’escoltar i, potser, t’has de revisar alguna cosa.
I què es pot fer?
Treballar-se, escoltar-se, donar-se l’espai de solitud, de silenci, de reconnexió amb el que és més natural per poder-nos escoltar. Quan pares el soroll extern, el que hi ha en tu crida més fort, i si és neguit o ansietat es fa més evident, i et pots escoltar i preguntar-te què necessites. Si no saps què necessites, vas a les palpentes. Això són coses que podem fer sols, però si sols no ho aconseguim, busquem ajuda, si pot ser professional; però si no, parlem-ne amb amics, posem paraules i donem espais per poder abocar tot el que sentim. Vivim en una societat que no ens ensenya a escoltar-nos. La meva especialització són les emocions, i mai enlloc me’n van parlar, ni a l’escola, ni a la secundària. Només en algunes assignatures de lliure elecció a la universitat, però perquè ho vaig triar jo.
Però actualment a les escoles s’ha avançat en la gestió de les emocions.
Sí, s’ha avançat, però els pares que estem criant avui dia no ho hem tingut. Fa que anem més despullats a l’hora d’acompanyar els nostres fills i que veiem les nostres mancances i ens faltin eines. Som la primera generació que sense tenir aquest tipus d’educació, sense haver estat criats en un paradigma de criança més respectuosa i conscient, ho estem intentant fer. És molt difícil, però també apassionant.
I no sent que va a contracorrent?
Sí, totalment. Som una minoria, tot i que està creixent. I sovint som criticats i sovint no és ben vist. Saps què passa? Venim d’una història universal de maltractament a la infantesa institucionalitzat a dins i fora de casa. És una herència que ens hem de treure de sobre i que costarà generacions. Per això és tan difícil, i per això la gent es frustra tant i es planteja coses com, per exemple, “no vull cridar als meus fills i perdre els estreps”. Hem de criar diferent, des de l’amor incondicional, el respecte, la connexió, respectar l’ésser que són. Ho diu la Carta dels Drets dels Infants. Hi ha molta feina a fer, i no culpabilitzo la gent. Ens costa perquè no ho hem après, viscut ni integrat. Quan has vist tota la vida la teva mare fer una truita, quan et toca fer-la, la saps fer, però si no ho has vist no en saps.
Suposo que rep consultes per molts temes però hi ha algun missatge que transmeti a tots els pares?
El que normalment dic a tothom és que hem de pensar en quins fruits volem recollir. Ningú sembra patates si vol recollir cols. Si vols una relació de confiança, d’amor, de connexió i de respecte amb els teus fills, el que has de sembrar és respecte, connexió, amor incondicional i confiança. Els fills no ens pertanyen. No són un tros de fang que hem de modelar i fer-lo com nosaltres volem que sigui o projectant les nostres carències o il·lusions. No és això, ells han vingut a caminar la seva vida. Com a pares hem de crear les condicions necessàries perquè es puguin desenvolupar el màxim sanament possible i acompanyats possible. Se’ls ha de donar la mà per fer el camí junts, aprenent tots. I arribarà un dia que ens deixaran la mà. Marxar també forma part del pla.
La salut mental de nens, sobretot adolescents, s’ha vist afectada durant la pandèmia. Ho ha vist en les consultes?
Crec que la pandèmia ha passat una factura terrible a infants i adolescents. Als adolescents potser més perquè estan en una etapa molt social i no van poder socialitzar-se. I també la mascareta, amb tota la part d’identitat. Si tothom hagués sabut quines conseqüències tindrien, hauríem fet coses diferents, però era tot molt nou i es va fer com es va poder. El que més he vist és que han augmentat els nivells d’angoixa i de pors. Però és normal, perquè en el cas dels adults també hi havia ansietat i por.
Com se’ls pot ajudar?
S’ha de treballar des de casa i des de l’escola i els instituts amb prevenció, diàleg, grups de suport. A casa, fer feina i parlar d’emocions i no reprimir-les. Els adolescents com expressen les coses normalment és enfadats. I s’han de permetre els enuigs i validar-los i entendre’ls. Es pot posar límit al comportament si no és correcte, però no a l’emoció. No és fàcil perquè moltes vegades quan els adults volen ajudar, els adolescents no es deixen. Llavors va bé que tinguin altres referents, vincles per demanar ajuda si la necessiten. També recomanaria rebaixar l’estrès i l’exigència als adolescents i nens. És important parar i escoltar-nos.
Quin objectiu té com a consultora, escriptora, divulgadora...
Sobretot intento empoderar els pares perquè no em necessitin. Els intento donar eines perquè ells sols es puguin acompanyar i acompanyar els fills, i que els donin aquestes eines. Quines? El contacte amb la natura, la meditació, la respiració conscient, les preguntes com què necessito i com ho dono, l’autocura, saber connectar amb les coses que em fan feliç i m’omplen. El buit existencial que tenim a dins l’hem d’omplir nosaltres, no els nostres fills. En definitiva, ajudar els pares i que tinguin eines per acompanyar els fills com potser a ells no els van acompanyar i, a partir d’aquí, canviar el paradigma de criança per fer una societat més sana emocionalment i físicament en què cada ésser pugui desenvolupar-se en el seu màxim potencial fent el que cregui que sigui el seu camí. La criança és el creixement personal més bèstia que farem mai. No cal que ens apuntem a cap curs; simplement acompanyant els fills, revisant-nos i aprenent, farem aquest creixement.
Les emocions prenen forma de llibre infantil
Ha arribat als 100.000 exemplars venuts de Tinc un volcà i El fil invisible. Aquest últim és la història que Míriam Tirado es va inventar per a la seva filla gran per parlar sobre els vincles convertida en llibre infantil. Altres propostes com La festeta o La font amagada també han tingut una bona rebuda. Tirado creu que l’han obtinguda perquè parla dels temes des de les emocions, i els infants hi han sabut connectar. Indica que ja hi havia publicacions amb nens protagonistes que “feien coses”, però ben bé no tractaven com “se sentien”. També sembla que ha sabut connectar amb les famílies amb títols com ara Límits, Enrabiats o Remogudes. En total, n’ha publicat més d’una quinzena, i aviat en vindran més. “El meu objectiu és acompanyar famílies i infants en totes les etapes”, afirma. El seu debut va ser, però, amb Vincles, gestació, part i criança conscients, una proposta feta a quatre mans amb la seva mare.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.