“Ningú em volia parlar en català”
“Els meus fills parlen català entre ells i jo em sentia molt exclosa”
“A casa no em volien parlar en català, els costava molt canviar de llengua”
“Aporto el meu gra de sorra perquè no es perdi la llengua”
Georgina Bryan-Brown, ciutadana britànica de 59 anys, coneix de primera mà les dues cares de les parelles lingüístiques, ja que va començar com a aprenenta i ara exerceix com a voluntària. Quan va arribar a Catalunya, el 1984, no parlava ni català ni castellà. En els inicis impartia classes d’anglès per a nens, i van ser els seus fills els que la van introduir al català. A casa es parlava castellà, anglès i català i els seus fills “van anar a una escola molt catalanista, i entre ells parlen català”: “Em sentia molt exclosa”, explica. Aquesta mancança es manifestava en coses tan quotidianes com ara preparar la motxilla per a les colònies dels seus fills a partir de la llista que enviaven de l’escola. “Vaig confondre coixinera amb coixí i vaig ficar un coixí a la motxilla en comptes de la funda”, posa com a exemple.
Aquesta incomoditat es va transformar en presa de consciència després d’assistir a la manifestació contra la retallada de l’Estatut del 2010, convidada per uns amics. Un dia, “per casualitat”, va passar per un centre de normalització lingüística i es va animar a preguntar sobre els cursos de català. “Em van fer una prova de nivell i em van posar en l’intermedi”, relata. I no va deixar d’estudiar fins a aconseguir el nivell D de català. La teoria va ser fàcil però la pràctica oral, no tant. “A casa no em volien parlar en català, els costava molt canviar de llengua”, recorda. Així que el 2012 es va apuntar com a aprenenta en una parella lingüística. Va compartir conversa amb unes quantes dones fins que un bon dia algú la va animar a fer de voluntària. Amb l’última parella, la peruana Amira Molina, la relació ha virat a amistat.
Molina, de 51 anys, en fa 20 que va arribar a Catalunya i ho tenia clar: “El primer que havia de fer era aprendre català perquè la meva parella era catalana, per trobar feina i per integrar-me. Però ha estat tot molt frustrant, ningú em parlava en català tot i els meus precs.” El desànim la va dur a abandonar les classes i va aprendre català “d’oïda, per TV3, a la feina...”. Al cap d’uns anys va tornar a les classes i ja està en el nivell intermedi. Va arribar al Voluntariat per la Llengua pel mateix motiu que Bryan-Brown, i en les converses amb ella ha trobat “una amistat molt maca” que les ha dut a fer activitats més enllà de les hores de conversa sempre amb el català com a llengua. “He millorat molt i em sento més segura amb el català, ara que estic buscant feina”, explica Molina. Les dues dones reflexionen sobre el seu paper en el voluntariat. Per a Bryan-Brown, la principal motivació és “ajudar les persones foranes a integrar-se”, ja que ella es va “trobar en la mateixa situació”. Molina considera: “Aporto el meu gra de sorra perquè no es perdi la llengua.”