Religió
I Girona sense bisbe
Fa 12 mesos que va morir el bisbe Francesc Pardo i el Vaticà encara no ha nomenat cap substitut
Un col·lectiu de capellans escriuen al futur bisbe, que voldrien que fos del país i que entengués “el nostre poble”, i li demanen que sigui pastor amb esperit evangelitzador
Girona té 380 parròquies i 123 preveres, dels quals només 60 estan en actiu
Avui fa un any que va morir el bisbe de Girona, Francesc Pardo, i el Vaticà encara no ha trobat qui el pugui substituir. El bisbe, que feia anys que estava malalt, havia presentat la dimissió en fer els 75 anys, tal com és habitual, deu mesos abans de morir. La maquinària per triar un bisbe, doncs, ja es va posar en marxa aleshores, però si tenim en compte que com a mínim en una ocasió el capellà a qui es va proposar la vacant no la va acceptar, s’entén que la tasca de buscar successor a Pardo s’hagi endarrerit. De moment, l’administrador diocesà és mossèn Lluís Suñer Roca, de 77 anys.
Girona és una diòcesi on els fidels i el gruix del clergat (el bisbe Pardo també ho havia demanat en més d’una ocasió) han expressat reiteradament que volen un bisbe incardinat al país i format a Catalunya. Però al marge d’aquest “requisit”, que es demana sempre en totes les diòcesis catalanes quan hi ha d’haver un relleu, Girona és una diòcesi molt gran, amb moltes parròquies i molt poc personal; per tant, un territori “complicat de gestionar”. Té 380 parròquies en 13 arxiprestats però només 123 capellans (dels quals set resideixen en altres diòcesis –a Roma o estan de missions, per exemple–, set són de l’Opus Dei, vuit són religiosos amb càrrecs pastorals diocesans i 13 són diaques). La realitat és que en actiu, és a dir, que tinguin fins a 75 anys i encara no hagin presentat la renúncia, n’hi ha encara no una seixantena que s’han de repartir tot el territori. De capellans que tinguin menys de 50 anys, n’hi ha una quinzena, i que tinguin entre 50 i 75 anys una cinquantena més. Només hi ha tres seminaristes que estudien al seminari interdiocesà, que és a Barcelona.
“Ser bisbe avui a Europa és difícil; ser-ho a Catalunya, amb el grau de secularització que hi ha i els pocs capellans en el planter, ho és encara més”, explica Cinto Busquet, rector de Calella, que recorda que l’Església està vivint un moment de transformació històric, en què està passant “d’una Església clerical, en el sentit que hi havia un capellà a cada parròquia, a un sistema on hi hagi comunitats cristianes amb preveres que estan al servei d’aquestes comunitats”. En aquest sentit, assegura que qui sigui bisbe de Girona en els propers deu o vint anys “tindrà feina a ajudar a dinamitzar comunitats parroquials i no tant a distribuir capellans”, perquè n’hi ha pocs, i manté que serà un procés llarg i no gens fàcil perquè “no es pot canviar la manera de funcionar d’un dia per l’altre”.
Qui ha de decidir el nom del futur bisbe de Girona? Oficialment és una decisió del nunci del Vaticà a l’Estat, Bernardito Auza, que fa entrevistes i mira quins capellans podrien ser els més adients i, un cop triats, en proposa tres i sobre aquests tres es fa una proposta ferma. L’última paraula la té l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan Josep Omella, home de confiança del papa a l’Estat, president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), membre de la Congregació dels Bisbes i, des del 7 de març passat, membre del Consell de Cardenals. D’Omella és sabuda la poca simpatia que té pel catalanisme (polític, lingüístic i social), la seva aversió per l’independentisme i, sembla, la distància amb Auza, cosa que complica la tria d’un bisbe.
Sigui qui sigui que acabi sent nomenat bisbe, un col·lectiu de 38 preveres li han escrit una carta en què li expliquen la diòcesi –“tal com la veiem nosaltres i la situació que està vivint de secularització, però també els brots verds que veiem”– i li demanen que, “seguint l’esperit” del Concili Vaticà II i el sínode que s’està celebrant, “tingui esperit evangelitzador i missioner, que sigui pastor, sigui senzill, sàpiga escoltar i tingui present la corresponsabilitat”. Aquest col·lectiu voldria que el nou bisbe “sigui del país o, com a mínim, entengui la nostra manera de ser i de fer”. “Nosaltres no som qui per dir quina persona ha de ser –diu un dels impulsors de la carta–, però sí que faci olor d’ovella, com diu el papa, i que sigui del país perquè entengui l’ànima del nostre poble.” “També demanem que sigui una persona senzilla, que fugi de l’ostentació, per, com deia qui fou el nostre bisbe fa uns anys, Jaume Camprodon, fer realitat una Església que torni a Natzaret.”