Societat

KUMBA SAKOLI SAKOLI

POLITÒLOGA. PROFESSORA ASSOCIADA A LA UDG

“Hi ha ganes de sortir del camí que ve marcat”

Hi ha un canvi, de no seguir l’‘statu quo’ marcat pel fet de ser una dona negra, de sortir d’aquest petit món que ve donat pel que ets
Hem pres consciència reivindicativa: ens neguem a no estar en la mateixa posició que aquells amb qui hem compartit aula

Pel que s’ho mira de fora pensa que ha de ser l’estany però pels que s’ho han mirat i miren des de dins és la plaça Major de Banyo­les. Por­xada i una de les més boni­ques del país segons Josep Pla, és el símbol iden­ti­tari, el d’un car­net de banyo­li­ni­tat, marc men­tal i no docu­ment físic. Des d’aquest melic del món, cofoi com tots els petits mons que giren sobre si matei­xos, la con­versa amb la politòloga banyo­lina, màster en rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals per la UAB, pro­fes­sora asso­ci­ada de la UdG i tècnica de pro­jec­tes pedagògics de la fun­dació Fun­des­plai, Kumba Sakoli Sakoli (Banyo­les, 1997), versa sobre la iden­ti­tat i què sig­ni­fica la banyo­li­ni­tat.

Per què polítiques?
Quan ets una per­sona que és mino­ria en un muni­cipi com Banyo­les, quan prens consciència del teu procés de soci­a­lit­zació, quan prens consciència de l’auto­ri­tat, que hi ha un ells i un nosal­tres, et comen­ces a fer mol­tes pre­gun­tes. Aques­tes pre­gun­tes a secundària tenen alguna expli­cació. Per exem­ple, amb la sepa­ració a les clas­ses. A Banyo­les es va com­ba­tre la segre­gació esco­lar i hi ha un pla d’esco­la­rit­zació exten­siva. Però a dins de les esco­les es forma una segre­gació, així pas­sava a la meva època. Ara les clas­ses són més diver­ses i és més difícil. Però a secundària es veu molt. S’agrupa una classe més homogènia en el sen­tit cul­tu­ral, etnològic, de cre­en­ces, i un altra classe és més diversa amb pares de dife­rents pro­cedències. Et genera pre­gun­tes i pots pen­sar que passa perquè com­par­tiu les matei­xes cre­en­ces o cul­tura. Però quan veus que passa després de quart d’ESO quan aquests alum­nes se’n van a fer cicles for­ma­tius o a tre­ba­llar, et pre­gun­tes per què t’estan pre­pa­rant, diri­gint, enfo­cant cap a un deter­mi­nat lloc en la soci­e­tat. En canvi, a les clas­ses més homogènies els diri­gei­xen cap a la vida acadèmica o estu­dis supe­ri­ors. Aques­tes pre­gun­tes que et fas, per què ells, per què nosal­tres, tenen res­posta. Hi ha una bar­rera estruc­tu­ral que com­porta eti­que­tes, pre­ju­di­cis que t’enca­mi­nen a una tria que pot­ser tu no has fet però per la teva fiso­no­mia i pels teus orígens.
Aquesta bar­rera estruc­tu­ral, aquest ells i nosal­tres del qual parla, aquesta sepa­ració és una qüestió cul­tu­ral?
No. Cap al 2000 hi va haver una consciència ins­ti­tu­ci­o­nal de la mul­ti­cul­tu­ra­li­tat d’aquests flu­xos migra­to­ris extra­co­mu­ni­ta­ris i es van fer acci­ons per divul­gar-ho amb enti­tats. “Segur que és un fet cul­tu­ral el que ens separa?”, es dema­nen les per­so­nes raci­a­lit­za­des, si se les pot ano­me­nar així. Pot­ser hi ha altres vari­a­bles: la racial, l’ètnica…
Econòmica?
I econòmica. El fet que hi hagi aquesta mul­ti­cul­tu­ra­li­tat indica que és una migració econòmica. S’emi­gra per tenir un futur millor i millors opor­tu­ni­tats. Però segur que les diferències són només soci­o­e­conòmiques? Són per­so­nes ins­tal·lades aquí des de fa més de qua­ranta anys i seguien al mateix barri, en les matei­xes fei­nes... segur que només es trac­tava d’una qüestió cul­tu­ral o econòmica? S’ha vist que no. El quid de la qüestió és que aques­tes per­so­nes, si se’ls pot ano­me­nar raci­a­lit­za­des, arros­se­ga­ven fets estruc­tu­rals històrics. Estem par­lant de l’escla­vi­tud, del colo­ni­a­lisme... que és a par­tir d’on s’han creat tants este­re­o­tips i eti­que­tes, tants pre­ju­di­cis con­tra aques­tes per­so­nes. I d’aquí ve el perquè, no només cul­tu­ral­ment, com­par­tim un mateix vin­cle, que no té res de dolent, sinó l’impacte que té tenir pre­ju­di­cis con­tra aques­tes per­so­nes, que ens fa dir que no són capa­ces de fer la mateixa feina o estar en la mateixa posició que les per­so­nes, ano­me­nem-les, autòcto­nes. Per tot això em vaig decan­tar per polítiques.
Entenc que va rebre suport fami­liar. L’entorn l’ha influït?
De mol­tes mane­res. Tenir ger­ma­nes més grans ha estat un gran suport i per part de pare i mare no he tro­bat reticències. Però en aquest sen­tit puc enten­dre que hi ha casos en què n’hi pot haver pel següent. Han vin­gut i han tre­ba­llat en fei­nes i en un entorn hos­til algu­nes vega­des perquè han patit racisme. Els fills hem pres consciència rei­vin­di­ca­tiva que els pares no tenen perquè inten­ten com­pren­dre la situ­ació. Els fills d’immi­grants l’ente­nem però ens neguem. Abans d’emi­grar els pares no havien anat a l’escola i com­pren­dre el sis­tema edu­ca­tiu suposa, en molts casos, una difi­cul­tat.
Els fills s’han alli­be­rat d’aquesta por?
Sí, perquè hem com­par­tit aules amb les per­so­nes diguem-ne autòcto­nes. Hem vis­cut el mateix. I ens neguem a no poder estar en la mateixa posició.
Diria que hi ha una petita gran revo­lució silen­ci­osa en aquest aspecte?
De voler sor­tir d’aquest petit món que ve donat pel que ets, sí. No diria tant revo­lució sinó ganes de canvi, de trans­for­mar, de no seguir l’statu quo que se’ns marca pel fet de ser dona negra... Són ganes de sor­tir i desen­vo­lu­par-se a títol per­so­nal. Amb relació a les reticències que comen­ta­ves, m’agrada com­pa­rar-ho, quan em feu aques­tes pre­gun­tes, amb com era la població cata­lana i la seva men­ta­li­tat abans. També no vull que es con­fon­gui amb el valor que la meva comu­ni­tat, el meu entorn, dona a l’estudi, a l’edu­cació. Té més a veure amb la por, el des­co­nei­xe­ment del sis­tema edu­ca­tiu, i no amb el fet de no seguir una vida acadèmica.
En relació amb els pre­ju­di­cis i la mirada, ha notat can­vis a la Banyo­les actual?
És una mirada molt euro­cen­trista que impe­deix veure que la cul­tura de l’altre és igual de vàlida. En una mateixa cul­tura hi pot haver mol­tes diferències ideològiques, posi­ci­ons més o menys con­ser­va­do­res, pro­gres­sis­tes. No s’ha d’infe­ri­o­rit­zar cap cul­tura. I així neix el racisme. Hi ha un fet estruc­tu­ral històric, que és el colo­ni­a­lisme i l’escla­vi­tud amb tots els pre­ju­di­cis que com­porta, i aquest altre fet cul­tu­ral que ens ha esbi­ai­xat la visió en no ser capaços de veure l’altre com un igual i apren­dre i veure-ho com una opor­tu­ni­tat per enri­quir-se.
Som a la plaça Major. És la fron­tissa de dues Banyo­les?
És una qüestió fona­men­tal. Per què no hi ha un acos­ta­ment entre banyo­lins? L’urba­nisme de Banyo­les, els bar­ris segre­gats, expli­quen molt bé per què hi ha hagut aquesta volun­tat de sepa­ració.
Qui­nes con­clu­si­ons hi ha a ‘Els banyo­lins d’avui’, publi­cat pels Qua­derns, per poder treure’n alguna lliçó?
Explora i ana­litza aques­tes dues ona­des migratòries. El que hem fet és també com­pa­rar-les, extreure’n avan­tat­ges i incon­ve­ni­ents. També hi ha una part final que con­vida el lec­tor a la reflexió i al debat de quina Banyo­les tenim, quina és la rea­li­tat demogràfica, i com podem cons­truir con­vivència. Som tres autors, tres per­fils de dife­rents gene­ra­ci­ons i pro­ces­sos de soci­a­lit­zació, que hi apor­tem el nos­tre tes­ti­moni, trets biogràfics. Som tres per­fils, en Sal­va­dor Martí, en Miquel Aguirre i jo, i cadascú explica com viu la seva banyo­li­ni­tat.
I com viu la seva ‘banyo­li­ni­tat’?
Encara que l’objec­tiu del lli­bre sigui con­vi­dar els banyo­lins i banyo­li­nes a la reflexió sobre quina rea­li­tat social viuen i acos­tar-nos una mica, que és un tret essen­cialíssim de qual­se­vol soci­e­tat, no és tant el fet de ser banyolí, que és quel­com molt propi, per­so­nal, sinó el reco­nei­xe­ment, que l’altre et validi com a tal. Jo m’ho crec. Jo sé que ho soc. Em sento banyo­lina. La qüestió és el reco­nei­xe­ment ple i no par­cial. En certs àmbits em veig amb l’obli­gació i la neces­si­tat de dir que soc banyo­lina, de rea­fir­mar la meva banyo­li­ni­tat, perquè hi ha parts de mi que pot­ser no es reco­nei­xen com a tal, o gai­rebé totes. El cas d’adreçar-se a mi en cas­tellà, per exem­ple. Tot­hom a Banyo­les parla català. Qui ho fa vol dir que no em reco­neix com una banyo­lina de ple dret. La qüestió, però, és qui­nes altres iden­ti­tats tenen cabuda en el fet de ser banyo­lina. És a dir: pot ser banyo­lina una dona negra, d’ori­gen gambià, que cele­bra la Festa del Xai, fa el ramadà i cele­bra Sant Mar­tirià? Es pot ser banyolí amb els ulls blaus, la pell pàl·lida i anar a l’església orto­doxa? Ja no és el fet migra­tori, el de viure a la ciu­tat. No con­vido a defi­nir què és ser banyo­lina sinó qui­nes altres pos­si­bi­li­tats hi ha o quan­tes iden­ti­tats s’hi poden incloure.
De les dues migra­ci­ons, quins avan­tat­ges i incon­ve­ni­ents n’han extret?
Tot i ser migració econòmica totes dues, la diferència és la pell i la tar­geta de ciu­ta­da­nia, la qüestió legal. La pri­mera migració té un ascens social i hi ha bar­reja, tot i que en el seu moment van patir dis­cri­mi­nació, però no hi ha cap bar­rera, no hi ha un ells i un nosal­tres. En la segona onada no hi ha aquest avenç, hi ha un estan­ca­ment econòmic per tot el que comen­tava abans.
Algun refe­rent a l’escola, un pro­fes­sor que la marqués?
L’escola és un pilar fona­men­tal, clau. I ha de ser anti­ra­cista, diversa i inclu­siva. En el meu cas, a secundària vaig tenir molt bons refe­rents. També l’entorn, a casa, va ser molt estricte, en el sen­tit que havia d’estu­diar, fer els deu­res, etc. En l’ado­lescència estàs molt per­duda. I reforça molt el fet que et reco­ne­guin l’esforç, l’evo­lució que fas en l’apre­nen­tatge. I, en aquest sen­tit, sobre­tot la tutora que vaig tenir a 1r d’ESO a l’ins­ti­tut Pla de l’Estany em va donar molta empenta. També és cert que hi havia pro­fes­sors que et diri­gien als cicles for­ma­tius i això des­mo­tiva molt.
Què ha supo­sat la uni­ver­si­tat?
Un altre esce­nari. En la nos­tra pro­moció hi havia molta diver­si­tat però també exis­teix aquesta mirada amb pre­ju­di­cis, en alguns casos. Al final aca­bes tro­bant el teu lloc, espe­ci­al­ment els refe­rents de docents que he tin­gut. No he pogut tenir millors pro­fes­sors. És una etapa molt plena, segura i lliure. La uni­ver­si­tat ha sig­ni­fi­cat un espai de pen­sa­ment crític, que t’escolta. Fa poc que soc pro­fes­sora asso­ci­ada, m’agrada la vida acadèmica i m’agrada la docència. Parlo de canvi i penso que es fa des d’aquests espais.
Com a pro­fes­sora asso­ci­ada, se sent quota? Per la vari­ant racial?
Els docents que he tin­gut tenen ganes de canvi i de trans­for­mació social. Al final fem ciències soci­als i estu­diem polítiques públi­ques, rols i dinàmiques de poder, actors, i si volem fer el canvi cal que hi hagi una aposta i el depar­ta­ment de ciència política de la UdG la té: exes­tu­di­ants amb noves visi­ons... A la uni­ver­si­tat hi ha d’haver presència de la rea­li­tat social. I la repre­sento però també soc com­pe­tent en l’àmbit d’acadèmia. Als mit­jans, els sorprèn el titu­lar: dona negra musul­mana i pro­fes­sora uni­ver­sitària. Però els mit­jans teniu un paper impor­tant, fer-la visi­ble. Ara per ara és neces­sari fer-ho per tren­car este­re­o­tips i pre­ju­di­cis. Expli­car que s’inte­gra per­so­nes raci­a­lit­za­des i no només tre­ba­llen en super­mer­cats o en fàbri­ques, sinó que són capa­ces de posar-se davant d’una classe i expli­car com s’estruc­tura el món.

Què és ser banyolina avui?

“He nascut i crescut a Banyoles. Soc banyolina. El pare i la mare, que també són banyolins, van arribar fa més de quaranta anys de Gàmbia.” És la resposta “més encertada i més completa” que dona Kumba Sakoli, nascuda l’11 d’agost del 1997 al carrer del Remei, número 128, quan se li pregunta pel seu origen “perquè aparentment” la seva “fisonomia no es correspon a l’arquetip que se sol tenir de banyolina”. Ho explica en l’últim número de la col·lecció Quaderns de Banyoles, on s’analitzen aquests canvis demogràfics que configuren la ciutat actual. N’és coautora junt amb el catedràtic de ciències polítiques de la UdG Salvador Martí i l’historiador i director del MuMe, Miquel Aguirre, que també aporten notes biogràfiques en aquest quadern sobre immigració i el futur humà de la ciutat. “Hi ha tantes Banyoles com veïns i, com més diversitat s’acumula a la ciutat, més Banyoles hi ha”, assenyala Salvador Martí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.