Societat
Soles davant del perill
El vídeo que s’ha viralitzat d’una conductora d’un autobús de l’empresa Tusgsal expulsant un usuari del vehicle en sentir-se assetjada revela una situació que no és aïllada
Tres conductores de bus, una d’elles jubilada, expliquen com és el dia a dia quan presten servei al volant
S’han hagut d’enfrontar a persones que no van trobar un lloc més idoni per masturbar-se o drogar-se
El vídeo d’una conductora d’un autobús d’una línia de Tusgsal enfrontant-se enèrgicament a un usuari a qui acusava d’anar ebri i d’assetjar-la no és, per sort, la situació habitual que suporten les dones que agafen el volant, però, que ningú no s’enganyi, tampoc no és un cas aïllat. Entre els centenars de persones que diàriament pugen i baixen dels busos, sempre hi ha qui es creu amb el dret de menysprear o assetjar qui pilota el vehicle. Sobretot, pel que s’extreu d’algunes testimonis, quan aquesta la responsabilitat recau sobre una dona.
L’empresa Tusgsal, una de les grans operadores del servei de transport d’aquest país, disposa d’uns protocols d’actuació en cas que un treballador sigui atacat o vexat per un usuari –també en la direcció contrària– i tots els autobusos tenen habilitat un botó que els conductors poden prémer des del seient per activar el servei de seguretat. En el cas de la protagonista del vídeo, l’empresa li ha fet arribar tot el suport emocional i legal i s’ha compromès a revisar els seus protocols per si alguna qüestió mereix ser renovada. Els mecanismes d’ajuda estan fixats, però la realitat és que en un primer moment, mentre no s’articulen les vies de suport, l’afectat es troba sol davant del perill. Parlem amb tres conductores d’autobusos que disseccionen la seva experiència diària.
Reme Martín condueix un bus en el servei de nit de Tusgsal des de fa 15 anys i Mónica Valero, abans de passar al servei diürn, va treballar un any i mig en l’horari nocturn, “on es donen les situacions més desagradables”, assegura. “Hi ha més gent que ve de festa i va èbria, la gent està més desinhibida i es creu amb dret a parlar-te malament”, hi afegeix Valero. Arribes a passar por? “Por de veritat, un cop en quinze anys”, respon Martín, qui matisa que, això sí, n’acumula unes quantes, de situacions desagradables. Calcula que de mitjana crida l’atenció a un parell de persones a la setmana perquè se sent “obligada a demanar respecte per a la resta del passatge”. Ella no calla, és de les que no poden mirar cap a un altre costat quan una situació l’exaspera.
També és habitual, entre els conductors, enfrontar-se a qui no vol pagar, o amb el graciós de torn –solen ser homes– que a la nit pica a totes les parades però no baixa a cap. En aquest cas, Reme Martín reacciona de pressa i no es talla: “M’adreço als usuaris i els dic: la propera vegada que piquin i no baixi ningú, no m’aturo fins al final. I vaig fins a l’Hospitalet de Llobregat.” “Acostuma a passar que el primer a picar després de l’esbroncada se’m dirigeix per aclarir-me que ell sí, que vol baixar”, riu.
Les dues conductores comparteixen la majoria de percepcions pel que fa a la seguretat. Ressalten la “poca solidaritat” que en general mostra la gent quan tenen un problema, “sobretot perquè van com zombis mirant el mòbil o amb els auriculars posats”. També hi ha situacions en què reben per totes bandes. Un exemple: “Si no arranques perquè una persona no vol pagar, és esbroncada segura. O de la persona que es nega a abonar el bitllet, o dels usuaris que et criden perquè engeguis perquè tenen pressa, o dels que em diuen que l’autobús no és meu i que no m’enfronti a qui no paga, o qui brama perquè ell ha pagat i no tolera que un altre no pagui i faci el murri.”
En una ocasió, la Reme Martín va haver de frenar una persona que volia entrar amb un matalàs de matrimoni al bus. Com que no ho va permetre, va topar amb la prepotència del senyor en qüestió. “Em va dir que no li sabia greu no pujar-hi perquè conduïa una dona. Em vaig dir a mi mateixa que s’esperaria a la parada una bona estoneta perquè darrere meu venia una altra dona.”
A la Mónica Valero un home li va dir que la faria patir el que no havia patit en la seva vida. Tenia aspecte de no haver sabut moderar-se amb l’alcohol i es negava a seure. “Vaig optar per frenar en sec; crec que es va penedir de no estar assegut”, confessa irònica. Martín, una veterana de la nit amb quinze anys d’experiència a l’esquena, ha vist “nenes mones pixant al tram final de l’autobús” i té companys a l’empresa que expliquen que s’han hagut d’enfrontar a persones que no van trobar un lloc més idoni per masturbar-se o drogar-se.
Jornades de seguretat
Amb l’objectiu de continuar avançant en la millora de la seguretat i la convivència al transport públic, Tusgsal i la Fundació per a la Seguretat Pública han organitzat fa poc unes jornades al voltant d’aquesta temàtica en què diferents professionals han analitzat mètodes per millorar, entre molts altres elements, les situacions que denuncien les conductores. Recentment, Tusgsal ha posat en marxa un pla contra l’assetjament sexual al transport públic. Durant les jornades es va distingir una treballadora històrica de la cooperativa: Paqui Aguilar. Ella té l’honor de ser la primera dona conductora d’autobusos a Catalunya, i potser a l’Estat Espanyol, l’any 1989. Es va formar per ser taxista i compartir i heretar la llicència del seu pare, però cada cop que pujava a un bus per anar a estudiar a Barcelona se li reproduïa al cap la seva imatge agafada a aquell volant. “Em vaig presentar a una oferta de feina pensant que a tot estirar podria ser cobradora –aquells anys hi havia una persona al final del vehicle venent els bitllets- però em van oferir l’opció de treure’m el carnet i ser conductora”, recorda.
Vint-i-sis anys pujada als autobusos de Tusgsal li donen per parlar amb rigor de l’evolució de la professió. En la primera etapa, sosté, “hi havia molt de masclisme però havia una part d’aquests comportaments que l’assimilàvem com una cosa natural, com per exemple quan em felicitaven per conduir bé o em deien que conduïa millor que molts homes”. “Fins i tot hi havia senyors que abans de baixar em besaven la mà”, subratlla. Els comentaris més desagradables, segons recorda, acostumaven a venir de les dones, sobretot als anys vuitanta, quan ella només tenia 25 anys i els usuaris no estaven acostumats a veure una dona al volant. “Algunes dones em van arribar a dir que em quedés a casa rentant els plats perquè estava traient la feina als seus fills.” Paqui Aguilar, que tot i que estar vuit anys i mig jubilada continua transmetent la vocació de servei del primer dia, retrata com la societat ha anat acceptant l’arribada de les dones a determinats llocs de treball. Ella havia vist persones que evitaven pujar a l’autobús en veure una dona al volant. Però aquesta evolució no ha impedit, molts cops, que ella se sentís observada de principi a fi del trajecte. En fa broma, fins i tot: “No sé quantes vegades m’he examinat. Totes les necessàries per treure’m els carnets, més els exàmens que he passat mentre em miraven setanta o vuitanta persones.”
Ha sentit por en algunes ocasions, poques tenint en compte les hores que ha passat dalt d’un autobús, i celebra que les mesures de seguretat i els protocols d’actuació i de reacció davant un assetjament hagin evolucionat de tal manera que els professionals se sentin més protegits. Hi va haver un temps, recorda, en què si una persona mostrava un comportament incívic o no volia pagar, els conductors tancaven les portes fins que arribava el personal de seguretat. “No era cap directriu, ho fèiem per costum, però vist ara és una bogeria perquè ens posàvem en perill i a sobre teníem els passatgers en contra perquè veien que farien tard.” De la seva experiència, en guarda sobretot records positius. El més important: es va enamorar dalt d’un autobús, es va casar amb aquell usuari i ara ell és el pare de les seves dues filles.
