“Cal fer visibles els nostres problemes”

Per a mi, el fet d’anar a viure a Girona va ser alleugeridor. Tirar endavant sola i amb quatre fills no és fàcil. Vaig poder-ho fer perquè en aquella època era més jove, tenia vint anys, i també perquè m’he trobat molt bona gent. He tingut la sort de poder crear una família en el barri on he viscut, en els llocs on he treballat..., allà on he anat, he trobat gent que, tot i no ser la meva família, s’hi han convertit i avui en dia encara considero que en formen part. Tampoc he tingut vergonya a l’hora de demanar ajuda psicològica o qualsevol altra cosa. Personalment, penso que si estàs en una situació complicada i necessites suport o un acompanyament, ho has de dir. Has de fer visibles els problemes que tinguis, no serveix de res amagar-los. A mi m’ha ajudat el fet d’exterioritzar el que em passava, de dir-ho en veu alta, i és un consell que també he donat als meus fills. Girona em va enamorar des del primer moment. Em va agradar molt. Ha sigut una ciutat molt amable amb mi.

La vida a la ciutat ha sigut dura. Em vaig poder incorporar al món laboral fa molt pocs anys. Pensi que he estat sola amb els meus quatre fills; per tant, havia de buscar-me la vida i les feines que em sortien eren de les que no et donen d’alta a la Seguretat Social. He treballat moltíssim, però desgraciadament no tinc la meva vida laboral registrada.

Feines que aconseguia a través del boca-orella, gràcies a coneguts. Pensi que quan portes els fills a l’escola bressol o a l’escola, coneixes molta gent i sempre hi ha algú que necessita un cop de mà: “Mira, la meva veïna necessita algú per netejar la casa” o “mira, tinc un bar, vols venir unes horetes?”, i així vaig anar fent.

Tinc l’EGB finalitzada, és a dir, el graduat escolar. Després vaig fer un curs de formació professional en administració, però mai he treballat del que he estudiat, bàsicament pels horaris. Els meus fills eren molt petits i m’havia d’adaptar. Si treballava, havia de pagar una cangur i, és clar, com pot comprendre, no em sortia a compte. L’únic que podia fer era accedir a una Pirmi, que era una ajuda econòmica que s’oferia a través de la Generalitat de Catalunya, i sumar diners extres amb les feines que m’anaven sortint.

Ha sigut molt complicat avançar sola amb les quatre criatures. Jo venia d’una vida que volia oblidar i vaig ser feliç des del primer moment en què vaig trepitjar aquesta ciutat. Venia d’una situació complicada. Emocionalment no ha sigut fàcil per a mi i econòmicament tampoc, hi ha hagut èpoques complicades, però jo vaig deixar Lleida amb l’esperança de tornar a començar i a la recerca d’una vida millor. En aquell moment estava embarassada del meu quart fill i no vaig poder començar a treballar de seguida. Durant aquest temps vam sobreviure com vam poder, gràcies a la Pirmi i amb petites feines que m’anaven sortint. Treballava on podia. He estat fent això fins fa set anys. Ara els meus fills ja són grans, el petit en té 21.

Fa molt de temps em van ajudar econòmicament a cobrir les despeses del material escolar. Els serveis socials em van derivar a Càritas i vaig poder accedir a aquesta ajuda. He de dir que des de la xarxa de serveis públics també m’han ajudat molt. Des de llavors, no he tingut cap relació amb Càritas fins fa uns mesos, quan es van posar en contacte amb mi per convidar-me a participar en un projecte pilot anomenat Emplea Lab en què s’oferien cursos remunerats i es proporcionava un número de telèfon de contacte. Vaig decidir informar-me i així poder participar en el projecte. Vaig iniciar aquesta formació fa aproximadament dos mesos. En un primer moment, em van convocar per a una entrevista i posteriorment vaig passar pel procés de selecció, ja que es pretenia formar diversos grups: uns durien a terme les activitats aquí al centre, a la seu de Càritas, mentre que altres anirien a Vilablareix. Uns dies més tard, vaig rebre un altre missatge en què em notificaven que havia estat seleccionada per participar en el curs que impartiria l’Eva, la tècnica que m’ha acompanyat durant tot aquest procés. Aquest curs té una durada aproximada de dos mesos i mig i estem a punt d’acabar-lo.

Emplea Lab és un projecte impulsat per Càritas, en col·laboració amb el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, dins el pla de recuperació, transformació i resiliència, que es realitza a diferents punts del territori de l’Estat espanyol i que s’adreça a persones que es troben en edat laboral, però en situació de desocupació, i que són perceptores de l’ingrés mínim vital o bé de la renda garantida de ciutadania. L’objectiu del projecte és millorar la situació laboral mitjançant un acompanyament intensiu per a la recerca d’ocupació. El projecte compta amb la participació d’entitats com la Fundació CEOE, la Fundació d’Organitzacions Empresarials de Girona i la Fundació Adecco. Per a mi, és una molt bona oportunitat, ja que estic rebent una formació que, a més, és remunerada. El curs es divideix en dos àmbits: una part teòrica i l’altra més pràctica, més centrada en la realitat del mercat laboral actual. La part teòrica és impartida per l’Eva, que ens proporciona el contingut dels temes que es tracten a classe a través d’un llibre electrònic, i fem diversos tests. Després tenim la Rosa, una altra professional, que té contacte amb empreses i amb qui duem a terme una entrevista per avaluar les nostres possibilitats i determinar en quin àmbit encaixem millor. Ella ens dona suport per redirigir-nos, sobretot a persones com jo, que ja fa uns quants anys que estem fora del mercat laboral. A més, en aquest curs també ens han ajudat a crear un correu electrònic i a registrar-nos en empreses a través d’ofertes publicades a internet. Ens han donat consells sobre com abordar una entrevista de treball, quina postura adoptar, com enfocar-la, i molt més. Aquestes tècniques i consells són fonamentals per tenir èxit en les entrevistes de treball i en l’enviament de currículums a les empreses.

Sempre havia treballat, però fa cinc anys vaig tenir un accident de trànsit molt greu. Estic donada d’alta a la Seguretat Social des de 2017, no tinc cap registre anterior. En aquella època els meus fills ja eren força grans i podia deixar la meva filla a càrrec dels seus germans. Res, eren una o dues hores a la tarda, mai tot el dia. En aquell moment ja tenia 38 anys i vaig pensar que era el moment de buscar una feina en què em donessin d’alta a la Seguretat Social i així poder cotitzar els meus anys. I l’1 de desembre del 2019, en un dels meus dies de festa, vaig tenir un accident de cotxe molt greu; arran d’això, m’han hagut d’operar quatre vegades. Estava treballant de cambrera. La meva vida laboral es basa en neteges particulars, cambrera o peixatera.

El meu pròxim objectiu és aconseguir una feina estable en una bona empresa i poder treballar a jornada completa. Assolir una feina estable, una estabilitat econòmica. Soc una persona molt activa, molt capaç de treballar en grup i m’adapto fàcilment. També considero que soc creativa, em sé reinventar. Si tinc un problema busco solucions, sempre n’hi ha. Considero que soc bona treballadora, tinc ganes de tornar a començar i formar part del món laboral, m’agradaria tenir una oportunitat i deixar d’estar a l’atur. Encara que no hagi cotitzat la major part de la meva vida laboral, fa vint anys que treballo.

El projecte em serveix per activar-me i iniciar, de nou, la meva vida laboral. M’està donant molta confiança. Em valoren i m’ho fan saber. Pensi que fa uns sis anys que no faig cap entrevista de feina, només rodejant-me de la meva família i amics; el fet de parlar amb gent que no forma part del meu entorn més proper i veure que continuen pensant que soc molt vàlida i que puc m’ha servit molt. És essencial l’acompanyament, aquesta atenció personalitzada, a part de fer activitats en grup; tinc accés a les tècniques sempre que ho necessito, els puc preguntar dubtes, els puc exposar temors..., i tampoc tinc la necessitat d’encaminar el meu futur cap a una feina d’administrativa. Quan em vaig treure la formació professional encara hi havia l’assignatura de mecanografia. La meva idea és centrar tots els meus esforços per tornar a treballar. He quedat tocada de salut per les operacions, aleshores la meva intenció és, si puc i m’aguanta el cos, i després de sis anys, posar-me a treballar. Durant aquest temps que no he pogut treballar he mantingut la meva família com he pogut: gràcies a l’ingrés mínim vital i a la meva filla, que és major d’edat i m’ha donat un cop de mà. Ara, dels meus quatre fills, tres treballen. Se senten feliços d’estar aquí. La meva vida, psicològicament parlant, ha sigut una mica com una roda de fira, un dia millor, un altre dia pitjor, però bé. He necessitat ajuda psicològica en moments puntuals. S’han de deixar els prejudicis a un costat i s’ha de demanar ajuda si es necessita. Hi ha recursos que són essencials i que només et poden ensenyar els professionals. Durant molt de temps he anat amb una noia que m’ha ajudat a saber desenredar els meus problemes, m’ha ajudat perquè no tot se’m faci una muntanya. Quan comparteixes els teus problemes, aquests es fan més petits. Cal fer visibles els nostres problemes sempre. Si he de demanar ajuda perquè no puc, la demano. I picar portes, que n’hi ha moltes que no obren, però moltes altres sí. El més important és intentar-ho, ens hem de marcar petites metes, petits objectius cada dia, no grans perquè si no se’t fa una muntanya, petites metes i anar darrere d’elles. Quan tens un obstacle superat, cal anar per un altre i pel següent. Els meus fills i jo estem molt units, m’han tingut a mi com a únic referent. Som una família amb totes les lletres, és la veritat. Per a mi la meva família ho és tot, és un concepte d’ajuda entre tots, és una pinya, és donar suport a l’altre.