Farts d’entrebancs
El codi d’accessibilitat per facilitar la vida a les persones amb discapacitat acumula set anys de retard
El text que regula les condicions dels edificis, del transport o l’accés a la comunicació espera ara el vistiplau d’Europa
“Quan tens una discapacitat, la teva vida s’ha de dedicar a lluitar per drets que en teoria hem de tenir.” Així de taxativa s’expressa Montserrat García, responsable d’accessibilitat de la Federació ECOM, que té una malaltia degenerativa que li resta mobilitat i pateix les dificultats que tenen moltes persones que necessiten un suport o han de desplaçar-se en cadira de rodes. El col·lectiu es queixa que porten massa anys esperant, des del 2016, perquè s’aprovi el decret de codi d’accessibilitat a Catalunya que ha de facilitar la inclusió social de les persones amb discapacitat. “Estem estancats al mateix punt i la nostra vida va passant en una situació de vulnerabilitat i desigualtat social, econòmica, professional”, es lamenta la portaveu d’ECOM, molt crítica amb els retards que acumula el nou marc normatiu, més restrictiu que la llei a escala estatal, per garantir les necessitats reals del col·lectiu i alinear-se amb els mandats de la Convenció Internacional de Drets de les Persones amb Discapacitat. El codi d’accessibilitat establirà les condicions necessàries perquè els espais públics, edificis, mitjans de transport, productes, serveis i processos de comunicació garanteixin l’autonomia, la igualtat d’oportunitats i la no-discriminació de les persones amb discapacitat o amb altres dificultats d’interacció amb l’entorn. L’aprovació definitiva del decret s’està endarrerint després d’un llarg procés d’interlocució, durant cinc anys, entre els agents i sectors implicats. La conselleria de Drets Socials assenyala que el text va rebre més de 800 aportacions, en molts casos amb peticions i al·legacions, tant de les entitats com de les administracions implicades que han requerit temps per “ponderar i trobar un punt d’equilibri” al nou reglament. La inestabilitat política en la Generalitat, amb curtes legislatures i el traspàs de la conselleria entre els socis de govern, tampoc ha ajudat a agilitzar la tramitació. El conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, anunciava, només d’assumir el càrrec, la seva aprovació immediata del text, però abans s’havia de notificar a la Comissió Europea perquè hi donés el vistiplau o hi fes esmenes que obligarien de nou a revisar el text abans d’aprovar-lo.
La Federació ECOM, integrada per més de 120 organitzacions de persones amb discapacitat física, reconeix que s’han aconseguit “certs avenços de buits legals que existien”, com per exemple l’accés al transport públic per part de les persones usuàries de scooters, l’accés als parcs infantils inclusius o els treballs per a la regulació dels carrers en plataforma única. “L’accessibilitat ha de tenir una mirada física, sensorial i cognitiva“, assenyala García, que explica el treball conjunt amb entitats com l’ONCE per definir els límits per les persones cegues en aquestes zones de vianants en un sol nivell, en què s’ha regulat amb un paviment amb relleu per guiar-se. El delegat de l’ONCE a Catalunya, Enric Botí, assegura que per una part estan satisfets perquè s’ha pogut recollir en el text l’accés a la comunicació, des del llenguatge Braille a l’audiodescripció als cinemes o teatres, que serà un pas per avançar cap a una cultura inclusiva. “L’accessibilitat és el dret que tenim a viure amb dignitat i exercir la nostra igualtat”, defensa Botí, que lamenta l’alentiment de les administracions a l’hora de legislar, quan es va pactar fer-ho en dos anys i n’han passat set. “Ens preocupa que hi haurà noves realitats que no estaran incloses al codi per la seva tardança”, lamenta el delegat de l’ONCE que dona per fet que caldrà esperar uns anys més abans no es desplegui la norma. L’ONCE va fer al·legacions per demanar que la senyalització sigui més inclusiva, amb criteris d’accessibilitat universal per a persones amb baixa visió, que necessiten que les coses tinguin contrast i una mida més gran de la lletra.
Recursos desaprofitats
“Ara que hi ha els recursos del Next Generation i que es fan millores a molts municipis estem perdent oportunitats”, defensa la responsable d’ECOM, que assegura que en l’àmbit dels ajuts per a l’espai urbà i transport públic, hi ha recursos específics destinats a la renovació de flotes d’autobusos. “Si ens posem a pacificar voreres o fer plataformes úniques, que es facin bé i que no siguin insegurs per a la població”, defensa García, que lamenta que molts municipis posin “com a excusa” que no hi ha decret per no portar a la pràctica plans d’accessibilitat que han “acabat al calaix”.
Una de les qüestions que més preocupen el col·lectiu és com s’implementaran les mesures al territori. “S’ha de canviar la mirada i donar diferents opcions perquè els municipis més petits ho puguin portar a la pràctica”, explica García, conscient de les dificultat per la falta de recursos davant d’una “desigualtat territorial brutal” en ralació amb l’accessibilitat. Per aquest motiu el sector de la discapacitat demana que s’articuli una estratègia coordinada i amb recursos per avançar d’una manera equitativa a tots els municipis.
A l’entorn rural les necessitats canvien pel que fa al transport públic, on el gran problema és garantir un transport interurbà adaptat per a persones amb mobilitat reduïda. Això és un greuge territorial per a les persones que necessiten desplaçar-se. El cas de l’estudiant de Banyoles amb discapacitat motriu que va denunciar a les xarxes socials, la tardor passada, les dificultats per arribar a la Facultat de Lletres de la UdG amb transport públic, és un exemple clar de les dificultats d’un transport que no està adaptat, recorda el president d’ECOM i director de la gironina Fundació Mifas, Albert Carbonell. O també les problemàtiques amb el bus interurbà, en què en alguns punts han de concertar el viatge amb 48 hores d’antelació. Més enllà del transport, també hi ha, per exemple, l’accés a l’habitatge. En aquest cas, al repte de trobar un habitatge a preu assequible, s’hi afegeix també el fet no tingui barreres arquitectòniques, per exemple.
El decret català ajustarà l’obligatorietat de posar ascensor als habitatges o adaptar els edificis en carrers amb pendent. Eren dues peticions que es feien des d’ECOM perquè els edificis d’obra nova es facin amb ascensor per promoure la vida independent de les persones amb discapacitat física, i també tenint en compte l’envelliment de la població. “L’accessibilitat marca si tens oportunitats de desenvolupar el projecte vital, per trobar feina o independitzar-se”, assenyala García.
L’accessibilitat en el comerç o la restauració a ciutats com Girona tampoc s’adeqüen, explica Carbonell, que explica com de poc conscient és el ciutadà de les dificultats en què es troben en el dia a dia. “A vegades, alguna persona que porta un cotxet ens diu, ‘ara t’entenc!’, però a ella el problema li durarà uns mesos o un any...” Per millorar aquests greuges a la ciutat, i “buscar un interlocutor directe amb l’Ajuntament”, el director de Mifas explica com es va constituir ara fa un any la Taula pel Dret a l’Accessibilitat. Ara també Carbonell recorda com un dels punts que consten en el pacte de govern del tripartit a l’Ajuntament de Girona és destinar com a mínim 1 milió d’euros anuals a millores de l’accessibilitat a la ciutat i a la conversió dels carrers en zones de vianants. “Això ja és un primer pas”, afegeix Carbonell.