Arqueologia del feixisme
El Museu d’Història de Barcelona obre i investiga l’arca localitzada al monument als caiguts
L’aigua ha danyat els documents del cofre
-
Tres moments de l’obertura de l’arqueta ahir al matí a la seu del Muhba de Zona Franca J.P.F. -
Tres moments de l’obertura de l’arqueta ahir al matí a la seu del Muhba de Zona Franca J.P.F. -
Tres moments de l’obertura de l’arqueta ahir al matí a la seu dels MUHBA de Zona Franca JPF. -
Tres moments de l’obertura de l’arqueta ahir al matí a la seu del Muhba de Zona Franca J.P.F.
La pesant arca de coure i llautó que va dormir amagada durant 83 anys sota l’estàtua que presidia el recinte feixista del monument als caiguts, al castell de Montjuïc, va ser disseccionada ahir al matí a les instal·lacions que el Museu d’Història de Barcelona (Muhba) té a la Zona Franca. La presència de terra dins de l’arca va convertir l’operació d’obertura i estudi del seu contingut en un exercici d’arqueologia de petit format amb un resultat entre sorprenent i decebedor.
La tasca d’obertura i posterior documentació per part dels tècnics del Muhba del contingut de l’arca és la culminació del procés de demolició del monument als caiguts que es va iniciar dilluns de la setmana passada. Es tracta de l’última realització concreta duta a terme pel govern d’Ada Colau, sota la responsabilitat de l’aleshores encara regidor de Memòria Democràtica, Jordi Rabassa.
Ahir el Muhba va destinar tres tècnics a la feina d’obrir el cofre, un d’extern i dues de la mateixa secció de col·leccions del museu que dirigeix Ramon Pujades. El primer a intervenir va ser el restaurador, Agustín Gamarra, prestigiós especialista en l’obertura de peces antigues. Ha pres part en l’examen d’un sarcòfag de plom d’època romana, a Tarragona, o en un altre de pedra d’època medieval, a Balaguer, i participa en expedicions científiques a Egipte.
Ahir, Gamarra va tenir més feina de la que esperava per poder fer saltar el mecanisme del pany que mantenia tancada l’arqueta. “És més hermètic del que creia”, anava dient mentre canviava d’eines més toves a altres de més dures a mesura que trobava resistència. Finalment, un percussor i un martell van permetre desbloquejar el pany. La tapa va cedir uns mil·límetres cap amunt i uns puntals de fusta van fer la resta.
Una olor desagradable
Quan passaven 13 minuts de les deu del matí, l’arca es tornava a obrir 83 anys després de ser tancada en la cerimònia d’inauguració del monument feixista. La primera impressió, amb la presència de terra molla dins el cofre, va justificar el pes desmesurat de la caixa, amb unes proporcions de 60x30x40. centímetres. Al llarg dels anys l’aigua ha fet de les seves i la terra amb què va ser omplerta, que seria del mateix lloc on es feien els afusellaments, estava humida i hi corria algun diminut insecte. Més d’un va arrufar el nas en notar una olor desagradable així que la tapa es va obrir.
Gamarra va passar el relleu a Anna Lázaro, restauradora del Muhba, que va ser la primera a començar a remenar, amb molta cura, entre la terra de dins de l’arqueta. Tot just començar ja es va poder constatar que el recipient de vidre utilitzat per dipositar-hi documents de l’època, com es fa en els actes de col·locació d’una primera pedra, tenia el tap separat del cos i aparentment dins del vas només hi havia terra. Ni rastre dels diaris del 1940, la llista d’afusellats i l’acta d’una associació de familiars de caiguts que, segons cròniques de l’època, hauria de contenir el recipient de vidre.
La teoria és que, en llençar les palades de terra al cofre, el tap de vidre es va separar de la resta del vas, tot i que s’havia segellat. Això va facilitar l’entrada de l’aigua i la degradació dels papers que s’hi havien dipositat. Al cap d’uns minuts, una inspecció més acurada va semblar identificar la presència d’un plec de papers, en molt mal estat, dins del vas que caldrà analitzar al laboratori.
Ossos i un rosari
La tercera a tocar l’arqueta va ser Núria Miró, tècnica del Muhba “i arqueòloga”, com ella mateixa anava repetint sorpresa d’haver d’aplicar les tècniques del seu ofici en el buidatge del cofre. Ajudada d’una paleta, i agraint que la terra estigués molla i no compactada, i durant quasi dues hores, Miró va anar retirant el material fins a omplir quatre cubetes, separant les peces que semblaven d’interès. Van sortir ossos d’animals, petits vidres, peces de ceràmica, carbó i la diminuta creu d’un rosari.