Vam coin­ci­dir a la parròquia de Sant Josep de Girona, però en dife­rents anys. Allà vam fer la pri­mera comunió, la segona comunió i la con­fir­mació, com a nens i joves. Fèiem esplai, colònies... Més tard, un cop s’aca­bava aquesta etapa, el més nor­mal era con­ti­nuar com a colla d’amics. Eren grups gene­ra­ci­o­nals, i fins i tot les colles tenien un nom. Alguns vam entrar lla­vors a fer de moni­tors o de cate­quis­tes. Els vica­ris, els rec­tors... eren tots molt oberts, i ja de petits corríem per allà com si fos casa nos­tra. Hem de dir que Sant Josep ha estat una de les parròquies més acti­ves i ober­tes de Girona, amb molta par­ti­ci­pació del jovent. Quan pre­paràvem les acti­vi­tats o les colònies ens pas­sen la vida allà, fins i tot els pares ens deien si ens volíem endur mata­las­sos per dor­mir-hi. Després, quan ens vam anar fent grans, tots dos vam con­ti­nuar par­ti­ci­pant en dife­rents tas­ques a la parròquia. Per tant es van conèixer allà? Vam coin­ci­dir en un grup de reflexió amb per­so­nes de dife­rents edats i molt diver­ses, en què escollíem temes per tre­ba­llar-los en grup. I, un cop casats, vam con­ti­nuar for­mant part d’un grup de matri­mo­nis, que ens ha aju­dat en les dife­rents eta­pes de la vida, des de l’inici de viure en pare­lla, l’arri­bada dels fills… i tot des d’una visió de cre­ients. Aquest grup encara el man­te­nim; aquest any, com­plirà vint-i-cinc anys i encara ens con­ti­nuem tro­bant un cop al mes. Al final, es tracta de com­par­tir experiències i aju­dar-se mútua­ment. Alhora, també hem par­ti­ci­pat en dife­rents acti­vi­tats de la parròquia. I, ja dar­re­ra­ment, hem entrat a for­mar part d’un grup de Càritas, en con­cret el de Llam­bi­lles-Quart.

Si mirem amb pers­pec­tiva, si bé en l’època dels nos­tres avis o pares la religió era impo­sada, en la nos­tra ja no ho va ser. La inèrcia i el fet que tam­poc teníem la diver­si­tat d’opci­ons que tenen els joves actu­al­ment feia que encara gran part dels nosal­tres par­ti­cipéssim en l’Església. Fal­ta­ven asso­ci­a­ci­ons i enti­tats i a la parròquia trobàvem el que buscàvem: estar amb jovent i cana­lit­zar la nos­tra vocació de ser­vei. Era el mateix que pas­sava amb l’oci: o ana­ves al cinema, o poca cosa més podies fer. En canvi, els joves d’avui viuen una situ­ació molt dife­rent de la nos­tra i, per tant, la res­posta que donen és dife­rent, si bé la cerca de l’auten­ti­ci­tat i l’anhel de ser­vei i de millo­rar el món són els matei­xos. Això és el que importa. A vega­des, s’eti­queta d’una manera nega­tiva el jovent, però no els podem valo­rar des de la nos­tra pers­pec­tiva. Ells viuen en una situ­ació dife­rent a la nos­tra, però també són altruis­tes i molt valu­o­sos, i davant d’una injustícia, es rebel·len. No són ni millors ni pit­jors del que érem nosal­tres.

Cre­iem que el canvi més sig­ni­fi­ca­tiu és que ha pas­sat a ser una pràctica més viven­cial i par­ti­ci­pa­tiva dels laics en tots els àmbits de l’Església, des dels con­sells par­ro­quials, als grup de litúrgia, d’eco­no­mia… Cada vegada, hi ha més deci­si­ons que són com­par­ti­des; ja no és una estruc­tura tan jerar­quit­zada. De fet, els cape­llans és ara quan neces­si­ten més ajuda. A molts els toca­ria jubi­lar-se, però tenen molta feina. Un tema que hem deba­tut és el del paper de la dona en l’Església. No ens enga­nyem, a les esglésies hi ha més dones que homes i, necessària­ment, hau­ran d’anar gua­nyant rellevància. En qual­se­vol cas, cre­iem que els mossèns s’han anat adap­tant i obrint als nous can­vis de la mateixa manera que els mes­tres ho han hagut de fer davant els nous rep­tes edu­ca­tius i les noves tec­no­lo­gies. 

Per nosal­tres, el més impor­tant és el ser­vei a les per­so­nes, espe­ci­al­ment als neces­si­tats. La imatge que dona el papa Fran­cesc és la de l’Església com una font a la plaça del poble que està dis­po­ni­ble per a tot­hom qui té set. És una imatge molt maca perquè és tan sim­ple com això.

Pel que fa a tra­di­ci­ons, fes­ti­vi­tats, cos­tums... és evi­dent que som cris­ti­ans. Tenim el Nadal, la Set­mana Santa... I en l’art i la història les arrels cris­ti­a­nes són ben pale­ses. Una cosa és que la gent sigui cre­ient o no, però aques­tes arrels no es poden negar. Pot­ser, a vega­des, no es valo­ren prou, perquè costa fer visi­ble el seu sig­ni­fi­cat. Estem en una soci­e­tat mul­ti­cul­tu­ral i laica, però mol­tes per­so­nes com­par­tim uns ide­als que són les bases del cris­ti­a­nisme: ser una per­sona oberta, que ajuda, que es pre­o­cupa... No es tracta d’anar a missa o no, sinó de com­par­tir aquests valors. 

Cre­iem que sí, que, en moments de la vida en què hi ha difi­cul­tats, la fe pot aju­dar a afron­tar-los d’una manera més serena. Tenim amics a què, davant d’una malal­tia greu com el càncer, els va aju­dar a adop­tar una acti­tud posi­tiva per superar-ho. Ser cre­ient no et cura de res, però et pot recon­for­tar. I ser cre­ient ens hau­ria de donar una visió més glo­bal, més oberta a enten­dre la vida com un camí on hi ha moments bons i dolents, però que cal con­ti­nuar cami­nant. També ens hau­ria de fer cons­ci­ents que vivim en una casa de llo­guer: la nos­tra vida és nos­tra i l’hem de viure lliu­re­ment, però estem aquí de llo­guer i quan mar­xem no ens podrem endur res. No hauríem de ser tan mate­ri­a­lis­tes, però la soci­e­tat t’empeny per aquest camí, cap a l’indi­vi­du­a­lisme i la com­pe­ti­ti­vi­tat. I això és una llàstima. Ens des­hu­ma­nitza i ens fa pas­sar de llarg de les difi­cul­tats dels altres.

A Càritas, hi hem entrat fa poc, però ens agrada molt el grup. És una enti­tat d’acció cari­ta­tiva i social que vol pro­moure el desen­vo­lu­pa­ment inte­gral de les per­so­nes, espe­ci­al­ment les que són més pro­pen­ses a patir risc d’exclusió social o pobresa. És molt interes­sant que, glo­bal­ment, el 85% del que recapta va direc­ta­ment a aju­des; no hi ha burocràcia pel mig. Par­lant en con­cret del grup de Cari­tas Llam­bi­lles-Quart, fem dife­rents acci­ons. Una de les prin­ci­pals és l’acom­pa­nya­ment de gent gran que es troba en el llin­dar d’exclusió social. Se’ls pot aju­dar a fer la com­pra, estar amb ells una estona per xer­rar... Una altra tasca molt impor­tant és el ser­vei d’inter­venció edu­ca­tiva [SIE] a les loca­li­tats de Quart i la Cre­ueta. Ajuda al reforç d’estu­di­ants de primària i ESO. No només es fa una ajuda esco­lar, sinó també d’hàbits rela­ci­o­nals, de soci­a­lit­zació... També es tre­ba­lla acom­pa­nyant un grup de dones immi­grants per a aju­dar-les en la inte­gració social i en l’apre­nen­tatge del català. I, aquest hivern pas­sat, vam fer una cam­pa­nya per acon­se­guir bom­bo­nes de butà per a les gent neces­si­tada. És un grup petit, però par­ti­ci­par-hi és la nos­tra manera de posar un gra de sorra per cons­truir un món més just. El fet de pen­sar en els altres ens ajuda a sor­tir del nos­tre ego­cen­trisme i a créixer en qua­li­tat humana. 

Ja fa temps que es tre­ba­lla en el diàleg inter­re­ligiós per a la uni­tat dels cris­ti­ans, tant des de les ins­ti­tu­ci­ons com en les bases. Un exem­ple pot ser la comu­ni­tat de Taizé i les tro­ba­des inter­na­ci­o­nals que s’hi fan cada any. Pel que fa a les altres grans reli­gi­ons, ens consta que també hi ha diàleg. El més impor­tant és que ens fixem en allò que ens uneix, allò que tenim en comú i no en el que ens dife­ren­cia i ens separa. Pel pri­mer camí, avançarem en huma­ni­tat, en canvi, cen­trant-nos en el que ens dife­ren­cia, cau­rem en el rebuig, l’exclusió i els pre­ju­di­cis.

L’Església ja va fer un gran pas amb el Con­cili Vaticà II que va fer el papa Joan XXIII. Els suc­ces­sius papes, uns d’una manera i uns altres d’una altra, han anat apli­cant les idees i direc­trius del con­cili. Ja tenien el full de ruta mar­cat. Actu­al­ment, veiem que dins de l’Església s’està tre­ba­llant molt en el sínode, que no és res més que cami­nar junts com a poble de Déu. El papa Fran­cesc és una mos­tra d’una Església pro­pera. Recent­ment, amb el nos­tre grup de pare­lles, vam poder veure el docu­men­tal Amen, Fran­cisco res­ponde, en què el sant pare parla amb deu joves de temes diver­sos que els pre­o­cu­pen. Són joves molt dife­rents i de dife­rents parts del món que li pre­gun­ten qüesti­ons com­pro­me­ses amb tota natu­ra­li­tat. En aquest docu­men­tal, demos­tra que la seva visió és molt oberta i molt pro­pera al jovent.