El fum clandestí que venia de Ponent

El paper de les dones

Però qui els feia, aquells cigars? “Als tallers, hi treballaven, sobretot, les dones”, explica l’antropòleg Jordi Quer, comissari de l’exposició. “Elles eren dones de les cases productores de cigars o bé d’altres cases del poble que, en molts casos, per guanyar un sou complementari al de les feines agrícoles, es passaven hores i hores caragolant les fulles de tabac per fer els caliquenyos.” Durant èpoques de restriccions econòmiques, la feina als tallers clandestins va ajudar moltes cases de les Garrigues, el Baix Segrià i el Pla d’Urgell a fer quadrar l’economia familiar. Cada treballadora podia fer uns 200 caliquenyos al dia, i en cada taller hi podia haver set o vuit dones treballant.

A Juneda, que és la zona zero de la producció de caliquenyos a Catalunya, hi va arribar a haver més de 40 tallers clandestins, segons ha documentat l’estudi de Jordi Quer, Núria Alamon i Isidre Piñol. També n’hi havia, tot i que no tants, a Torregrossa, Fondarella i Torres de Segre. “El motiu és que en aquesta zona el clima era molt propici per al tabac: les temperatures d’estiu poden ser com les del Carib, i la humitat l’aportava l’abundant aigua del canal d’Urgell i les boires de l’hivern.” Tot i això, una de les diferències entre els havans americans i els caliquenyos de producció catalana és que, en els primers, la fulla del tabac té una fermentació pròpia gràcies a la humitat constant del clima, mentre que els caliquenyos de Ponent eren sotmesos a un procés de torrefacció en un forn per fer madurar ràpidament la fulla. “En unes hores, els caliquenyos estaven a punt per ser repartits”, explica Jordi Quer.

Ponent, Andorra i València

La data d’origen és el 1917. Aquell any, el govern de l’Estat espanyol va decretar l’autorització per plantar tabac en diverses zones de la península. Diversos municipis de les actuals comarques del Segrià, les Garrigues i el Pla d’Urgell es van convertir en productors de tabac i les plantacions es van estendre pel paisatge en substitució de fruiters i oliveres. Al conjunt dels Països Catalans, les comarques de l’Horta de València, la Ribera Alta i la Canal de Navarrés (al País Valencià), així com el Principat d’Andorra, es van convertir en les zones tabaqueres del país. En el cas de Ponent i el País Valencià, la producció estava sota control de l’Estat espanyol, mentre que, en el cas d’Andorra, va substituir una ramaderia en crisi amb petits tallers que, gràcies al contraban a través de la frontera, es van acabar convertint, al llarg del segle XX, en productors importants emparats per les autoritats locals.

El naixement dels caliquenyos prové d’aquell primer terç del segle XX. Alguns pagesos productors de tabac van decidir, d’esquena al monopoli de Tabacalera, guardar-se una part de la producció –la més bona– per a ells, i fer de manera artesanal uns cigars que estaven destinats, en principi, a l’autoconsum i al comerç més pròxim. “Els preus que els imposava el monopoli estatal eren baixos, i per això molts d’ells van decidir que valia la pena tenir una petita producció pròpia”, explica Jordi Quer.

Com es feien els caliquenyos

No era difícil fer un cigar a casa. Calia, primer de tot, deixar assecar les fulles de la planta de tabac, esteses normalment a les golfes de casa o en algun magatzem agrícola on hi hagués poc risc que cap autoritat hi fiqués el nas. Quan estaven ben seques, algunes fulles es trituraven per fer-ne la picadura, i unes altres, les que estaven en millors condicions, es convertien en la capa dins la qual es posava la picadura i que es cargolava fins a donar-hi la característica forma cilíndrica.

Al Carib, la humitat de l’ambient fa que les fulles conservin una certa elasticitat. Amb la sequedat dels estius i dels hiverns de Ponent, excepte els dies de boira, les fulles es trencaven fàcilment, de manera que, abans de caragolar-les per embolicar el tabac, s’hi aplicava una capa d’un producte que les estovava. Normalment, aquest producte era una barreja d’aigua i farina que s’estenia sobre la fulla amb un pinzell. S’hi afegia, segons la casa, algun licor propi per donar-hi una aroma determinada. En alguns casos, però, explica Quer, s’utilitzava cola d’empaperar parets, un producte químic que en petites dosis no tenia conseqüències immediates sobre la salut i que, comparat amb els afegits químics que s’utilitzaven massivament en la producció industrial del tabac comercial, podia semblar poca cosa.

Un cop caragolats els cigars, s’agrupaven en feixos i es torraven entre quatre i sis hores al forn, i ja estaven a punt per al consum. Els tallers clandestins que en produïen tenien diverses maneres de distribuir-los: a través dels trens (a les estacions de Mollerussa, Juneda i les Borges Blanques), als cotxes de línia o, fins i tot, aprofitant els viatges en cotxe que feien alguns veïns per motius de feina a Barcelona i l’àrea metropolitana. Els tallers de Juneda, Torregrossa, Fondarella i Torres de Segre distribuïen a tot el Principat i a Aragó.

Estraperlo i consum generalitzat

Aquest moviment comercial clandestí va esdevenir massiu després de la Guerra Civil. Amb la política de racionament, la misèria general i la creació de xarxes d’estraperlo arreu del país, aquest tabac casolà i clandestí, lliure d’impostos i distribuït sense intermediaris, va esdevenir una alternativa molt popular per als fumadors dels anys quaranta i cinquanta del segle passat. Per uns pocs cèntims podien fumar cigars sense haver de passar per l’estanc i pagar el preu de Tabacalera.

No era un negoci plàcid. Els productors havien d’amagar els cultius entre camps d’altres varietats per evitar ser multats o, fins i tot, passar alguna nit al calabós. Algunes vegades, les dones s’enduien la feina a casa quan hi havia sospita que la Guàrdia Civil faria alguna batuda a la recerca dels tallers il·legals. Les denúncies d’altres veïns, ja fos per enveja en vista de la bonança del negoci o per rivalitats en altres assumptes, eren l’origen d’aquestes persecucions. L’any 1993 encara s’hi feien batudes i es desarticulaven tallers.

Durant el segle XXI, el consum de caliquenyos va baixar, i la llei del 2010 que prohibia el tabac en espais públics els va ferir de mort. A poc a poc, una època de la nostra història es va fer fum.