Història guixolenca, partint del final

El discurs expositiu del Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols, a l’antic monestir, analitzava profusament els orígens ibers de la població i la fundació posterior de la comunitat benedictina, sense la qual no s’explicaria el creixement d’un municipi amb una economia primària, que, de mica en mica, va anar virant cap a la construcció d’embarcacions i l’explotació del suro. Però el passat més recent quedava força resumit, i des d’aquest estiu els tècnics de l’equipament han tancat el cercle de la història contemporània, des del segle XIX fins als nostres dies. Una societat canviant és el títol d’una mostra que permet una segona lectura, partint del final, i explica la ciutat actual.

La directora del Museu, Sílvia Alemany, destaca que és “una transformació en què es poden emmirallar moltes altres poblacions costaneres”, empordaneses, però també de la resta del país. Des de la revolució industrial –aquí eminentment surotapera– i l’eclosió d’una nova burgesia de què sobresurten noms il·lustres com ara els del músic i sardanista Juli Garreta, el mecenes Rafael Patxot, els polítics Pere Caimó i Josep Irla i –ja en ple segle XX– l’escriptor i periodista Agustí Calvet, Gaziel.

Més enllà d’aquests prohoms, la mostra aposta per divulgar el protagonisme anònim del teixit social dels guixolencs. I posa també el focus en les guixolenques, un treball femení ja visibilitzat la darrera dècada amb una ruta de miradors al camí de ronda, però que ara, a banda del ja més llunyà passat artesà, fabril i industrial, s’allarga fins a les figures de recepcionistes i altres professions vinculades amb el món de l’hostaleria i el turisme. Són els sectors que van mitigar la crisi pel declivi de la indústria, igual que la nàutica recreativa és una altra oportunitat davant la pèrdua de pes de la pesca i la desaparició de drassanes, fins al darrer mestre d’aixa que encara resisteix, Agustín Cano. També és una oportunitat per exhibir peces fotografies i reproduccions de documents de les darreres donacions que han rebut el museu i l’arxiu municipal, fins ara mai no exposades.

I és que l’exposició també analitza el creixement demogràfic que va possibilitar la declaració de ciutat i la consecució d’obres públiques com ara el port –a inicis del segle XX–, una infraestructura necessària després que la iniciativa privada hagués engegat el carrilet de vapor fins a Girona –un altre dels capítols històrics que s’ha desplegat recentment. I les diferents onades migratòries, que recorda Xavier Roca, un dels artífexs de la mostra: els indians –cap a Amèrica i de tornada– i nous veïns provinents de l’interior de Catalunya, l’Aragó i el sud de l’Estat francès entre els segles XIX i XX, i les posteriors, més recents, des d’altres zones de l’Estat espanyol, a mitjans del segle passat, i la nova realitat que han acabat de forjar els darrers guixolencs del Magrib, l’Amèrica del Sud i els països de l’est, amb Rússia i Ucraïna de plena actualitat.

En referència al museu, la mostra a l’antic hospital també implica un nou inici per a l’ens, de què la seu es traslladarà del monestir a l’equipament que s’està començant a remodelar. I deixa moltes portes obertes per explicar una història que mai no s’atura.