Vallès Occidental
Història
De quan a Sant Cugat es feia vi
L’antic celler cooperatiu, convertit avui en museu, és un testimoni del passat vitivinícola que va caracteritzar la localitat vallesana
Va entrar en funcionament el 1922 amb el suport tècnic de la Mancomunitat
La progressiva transformació del municipi en ciutat residencial va portar a l’abandonament de l’activitat agrícola al llarg del segle XX
No té la importància històrica del monestir benedictí, referent icònic de la ciutat, però l’antic celler cooperatiu de Sant Cugat, obra de l’arquitecte Cèsar Martinell, és també un monument emblemàtic de la localitat vallesana, punt d’interès turístic i testimoni del seu passat vitivinícola. La vinya, present ja des dels temps dels romans i afavorida per l’activitat del monestir, va ser el conreu predominant a Sant Cugat al segle XIX. Però la irrupció de la fil·loxera, primer, i la progressiva transformació de la població, al llarg del segle XX, cap a un model més residencial de ciutat van fer que l’agricultura en general i el sector vitivinícola en particular perdessin el paper preponderant que havien tingut en dècades anteriors fins a arribar a la seva total extinció.
Amb tot, als anys vint del segle XX, en el marc de l’associacionisme agrari iniciat ja a finals del XIX, es va crear el celler cooperatiu, avui convertit en museu i que ha quedat com a llegat d’aquell passat vitivinícola. Tal com s’explica en els panells informatius, la instal·lació va néixer per iniciativa del Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural de Sant Medir, fundat el 1921. El sindicat el van crear una cinquantena de petits propietaris i parcers més alguns hisendats “amb l’objectiu de dur a terme conjuntament l’adquisició de material de viticultura, l’elaboració i venda del vi i els derivats de la vinificació i la construcció d’un celler cooperatiu a Sant Cugat”. Les desavinences internes, però, van fer que alguns dels hisendats abandonessin el projecte i, amb això, la contribució econòmica que hi havien compromès. Aquest va ser el motiu pel qual la construcció del celler, encarregada a l’arquitecte Cèsar Martinell, va quedar reduïda a la sala d’elaboració, mentre que les tines es va acordar anar-les fent a ritme de les necessitats.
Gràcies al suport tècnic de la Mancomunitat, que va apostar per les cooperatives per fer més productiva i competitiva l’agricultura catalana, el 1922 el celler de Sant Cugat ja va entrar en funcionament i va iniciar la vinificació col·lectiva.
La cooperativa es va consolidant amb nous socis “que accentuen el seu perfil de pagesia de base i una participació més democràtica a través del vot per persona”. L’esforç cooperatiu comença a donar fruit, però el progrés s’estronca amb la guerra. “La Guerra Civil i el primer franquisme van portar pèrdua d’autonomia, confiscacions, repressió i control, però el vi es continua elaborant.”
El 1946 l’entitat, ara amb el nom de Cooperativa Vitivinícola de Sant Cugat del Vallès, va iniciar una nova etapa. “La dècada de 1950 serà la seva època daurada: les obres de construcció del celler ja són acabades, s’introdueixen millores a la sala d’elaboració i augmenta la producció de vi fins a arribar a la cota màxima d’1.297.500 litres l’any 1960.”
Durant aquesta dècada d’auge, el celler produïa bàsicament vi blanc obtingut del pansalet, que és el nom local amb què es coneix la varietat xarel·lo. “Les tasques d’elaboració del vi eren dutes a terme per personal especialitzat contractat per la cooperativa i sota el control d’un enòleg. El resultat era un vi comú o de taula, jove, i de grau mitjà. Un cop els socis retiraven el vi per al consum propi, el gruix restant es venia majoritàriament a l’engròs als mercats especialitzats de Barcelona.”
Dissolució en l’entramat urbà
El que no es va poder revertir és el declivi a què estava abocada l’activitat vitivinícola que havia caracteritzat el municipi. La bonança dels anys cinquanta “representa el cant de cigne del celler”. “Una nova crisi vinícola i, sobretot, la reconversió del sòl agrícola en residencial en un Sant Cugat que estava esdevenint ciutat van reduir els ceps i el vi fins que el 1988 se’n va elaborar el darrer. Poc després la cooperativa que havia vertebrat l’activitat i les aspiracions d’una part important de la pagesia local es va dissoldre. I el celler, el seu símbol insígnia, es va diluir en el nou entramat urbà.”
L’antic celler, ara atracció turística, ofereix al visitant la possibilitat de conèixer el procés d’elaboració del vi que s’hi seguia, des de l’arribada dels carros de raïm al moll de descàrrega fins a obtenir el vi a punt per a la comercialització. Així, un cop transportat el raïm de la vinya al celler, els treballadors procedien a la trepitjada per extreure’n el most flor, el suc de màxima qualitat. La trepitjada, a càrrec d’una màquina, no es va practicar al celler santcugatenc fins a la dècada del 1940.
A continuació, la verema es portava a la bàscula. “Es calculava el pes del raïm aportat i es prenia una mostra del most per calcular-ne el grau de sucre. Pes i grau eren anotats al compte del viticultor per determinar al final de l’any la part de benefici que li pertocava per la venda del vi.” Venien després diversos processos de premsat i la distribució del most en cups subterranis i cap a les tines, per a la fermentació i estabilització. “Els primers vins del celler reposaven uns sis mesos, però després s’optà per un vi més jove que sortia a la venda a partir del desembre de l’any de la verema”, s’indica a la sala.
Després de la darrera vinificació, el 1988, es van començar a enderrocar els edificis auxiliars, i el 1994 les naus de les tines. La sala de recepció del raïm i elaboració del vi, rehabilitada i museïtzada, és el que avui es pot visitar.
Martinell o l’art de dignificar l’entorn pagès
Anna BalcellsEl celler cooperatiu de Sant Cugat és obra de Cèsar Martinell, l’arquitecte vallenc que va construir la majoria d’aquestes instal·lacions agràries a Catalunya sota l’impuls de la Mancomunitat. Martinell, segons s’explica en els panells del museu, “esdevingué un especialista que perfeccionà la tipologia arquitectònica del celler cooperatiu sota els principis de funcionalitat, economia i estètica”.
Aquestes idees rectores que inspiren els seus projectes es materialitzen en “el sistema constructiu que Martinell considerà més estable: l’estructura arquitectònica formada per cobertes de voltes de maó sustentades sobre arcs parabòlics o catenaris, i que emprà a Gandesa, Sant Guim i Sant Cugat”. “Fonia així la tradició del modernisme gaudinià amb la racionalitat noucentista.”
Com en la resta de cellers cooperatius, el disseny persegueix una finalitat elevada: “El sentit de l’estètica i la monumentalitat que Martinell imprimí als edificis eren una via per dignificar l’entorn pagès.” El de Sant Cugat és un dels darrers que va construir en l’intens període comprès entre el 1918 i el 1922. “Havia de ser un celler de gran extensió i de capacitat mitjana”, però el que es va acabar construint és només una part del projecte original. A l’espai museístic, es conserven també algunes de les màquines i la infraestructura que utilitzaven per al procés de vinificació.