Societat

SOCIETAT

Aprendre a cuinar per diversió

La irrupció de programes de cuina als mitjans de comunicació ha posat de moda les classes de cuina amateur per trencar amb la rutina i elaborar plats diferents en poc temps

Les noves tendències alimentàries de cuina saludable i de proximitat troben espai per créixer a través de les xarxes socials o amb tallers familiars per a nens i joves

“Estem perdent la cuina a casa i, quan perdem la cuina, perdem les receptes pròpies”
“Els infants no sabien d’on venien els productes, ni la temporada ni els beneficis de cadascun”

Apren­dre a cui­nar bé s’ha con­ver­tit per a cada vegada més per­so­nes en un plaer més que una obli­gació. A totes les llars, siguin de la mida que siguin, un dels mem­bres ha de tenir les mínimes noci­ons per saber fer un plat o, com a mínim, empla­tar-lo o escal­far-lo. Però, a banda de satis­fer la neces­si­tat d’ali­men­tar-se, la cuina també ser­veix de vàlvula d’esca­pa­ment de la rutina diària per a mol­tes per­so­nes. En aquesta tasca de can­viar de xip, hi ha un ven­tall de pos­si­bi­li­tats molt ampli. A Gra­no­llers, per exem­ple, hi ha l’Aula Culinària del Vallès. Té nou anys i mig d’història i la seva direc­tora, Lola Gar­cia Oli­ver, no deixa mai d’inno­var per tirar enda­vant el seu gran somni, tenir una escola de cuina. Van ampliar dependències durant la pandèmia, i, tot i la incer­tesa del moment, ara que ja res­pi­ren, sos­pe­sen tor­nar a ampliar l’aula l’any vinent. La Lola i el seu equip, de vuit per­so­nes, impar­tei­xen cur­sos de lleure i d’altres de reglats, com el cer­ti­fi­cat de pro­fes­si­o­na­li­tat per a futurs auxi­li­ars de cuina, i des de fa dos anys són escola homo­lo­gada per la Gene­ra­li­tat per als cur­sos del FOAP-SOC i els del SEPE. Gar­cia Oli­ver explica que els arriba “molta gent que no té cap titu­lació, per tre­ba­llar en qual­se­vol cuina d’un res­tau­rant, un hos­pi­tal, un geriàtric, un men­ja­dor esco­lar... Sobre­tot, mol­tes dones de 50 a 55 anys, que es reci­clen”. I, després, hi ha els ama­teurs, “els amants de la festa o aquells a qui agrada cui­nar i volen pas­sar-ho bé i des­con­nec­tar”. “Ens ve gent sobre­tot del Vallès Ori­en­tal, però també del Maresme, i fins i tot de Cas­tell­de­fels, Berga, Tossa de Mar, Saba­dell, Ter­rassa..., i de Bar­ce­lona”, deta­lla Lola Gar­cia. El carisma i la passió per la cuina de la direc­tora de l’aula culinària es trans­met als apre­nents i crea un ambi­ent d’amis­tat per fer més sen­zill el fet d’apren­dre a cui­nar. La Lola ara és xef, però va començar en el món de la moda i, amb la crisi, amb 22 anys, es va haver de reci­clar i va començar a estu­diar allò que li agra­dava, cui­nar i impar­tir clas­ses. Fa 20 anys va rebre el seu mes­tratge a l’escola d’hos­ta­le­ria Hof­mann, on va estar set anys, i, per poder-ho com­pa­gi­nar amb la família, va pas­sar de regen­tar una empresa de càtering a obrir l’escola que té ara. Cada set­mana, sobre­tot els diven­dres i els caps de set­mana, pla­ni­fi­quen tallers de cuina diver­tits, com el de cuina mexi­cana, de cro­que­tes, de cuina japo­nesa, d’arros­sos..., o el de més tendència ara, el de street food, en què poden par­ti­ci­par entre catorze i setze per­so­nes i, en aca­bar de fer les ela­bo­ra­ci­ons, tots seuen a taula per com­par­tir el botí culi­nari, beure cer­vesa o vi “i riure molt”.

Ada Pare­llada

Ada Pare­llada porta la cuina a la sang. Va néixer enmig de cas­so­les, pae­lles, capi­pota, cane­lons, i de l’anar i venir de cam­brers, comen­sals, pas­sants i cui­ners de la Fonda Europa, un esta­bli­ment de la família Pare­llada, molt arre­lat a Gra­no­llers i al Vallès Ori­en­tal. “Érem com una família del circ, que són dife­rents, fent vida tots ple­gats. Tots acabàvem apre­nent a fer un sofre­git, a saber men­jar i a saber cui­nar, a dis­tin­gir els ali­ments”, deta­lla. I d’aquest saber innat, ino­cu­lat en néixer i créixer, va sor­gir la passió per la cuina, i la idea de mun­tar el seu propi res­tau­rant a Bar­ce­lona, el Sem­pro­ni­ana. I, com a bona Pare­llada, sap que és tan impor­tant ser a la cuina com al men­ja­dor, fent de rela­ci­ons públi­ques i ate­nent els comen­sals. Ada Pare­llada con­fessa: “Hi va haver un moment en què només es valo­rava la cuina; el xef va pas­sar a ser una figura amb reper­cussió dins la soci­e­tat, i mai havia tin­gut una presència social tan impor­tant. Per això vaig desit­jar ser als fogons. I soc a la cuina, però també soc molt al men­ja­dor.” La història fami­liar del segle XIX, el 1870, als ini­cis del que ara és la Fonda Europa dels seus besa­vis, la va fer pen­sar: “El besavi, l’Isi­dro, era un cui­ner molt repu­tat, i la besàvia, la Dolo­res, amb molt caràcter, era al men­ja­dor. Hi va haver un moment en què no es van enten­dre. La besàvia va llo­gar la casa on hi ha ara la Fonda, que es deia Fidel, i el besavi va con­ti­nuar al local on ara hi ha un estanc al car­rer Anselm Clavé, i es van començar a fer la com­petència. Ella era al men­ja­dor pen­dent dels cli­ents, era molt gene­rosa i va fer que fos un èxit i que guanyés la bata­lla a l’avi Isi­dro. El meu pare, en Paco, me la posava d’exem­ple. Hem d’estar pen­dents del que passa a tot arreu.”

I el 2020, per gene­ració espontània, va començar a expli­car i a ense­nyar recep­tes a les xar­xes a través del que ja es coneix com a “cuina en barnús”. “Un matí, a les set, la meva filla em va dir: «El meu germà i jo ho hem apro­vat tot, hem aca­bat el grau, som a casa. Per què no ens fas coca de iogurt sen­zi­lla com a premi?» I vaig dir: «Us ho faig i faré un directe.» I no em vaig ado­nar i vaig fer un expe­ri­ment sociològic. A l’estiu ja havia fet “cuina en xan­cle­tes”, que con­ti­nuo fent cada estiu, i va ser un èxit.” La xef del Sem­pro­ni­ana és una ferma defen­sora dels pro­duc­tes de pro­xi­mi­tat i de les recep­tes de la cuina cata­lana. “Estem per­dent la cuina a casa i, quan per­dem la cuina, per­dem les recep­tes pròpies. La indústria ali­mentària no té sen­si­bi­li­tat local, són interes­sos glo­bals, i aca­ba­rem men­jant tots baos i coc­hi­nita pibil, i per­drem la diver­si­tat. Són com fit­xes de dòmino: comen­cem per una anècdota perquè el ritme no ens per­met incloure la cuina de sem­pre i aca­bem uni­for­mant sabors i sent esclaus i vícti­mes de la indústria ali­mentària.” Els vídeos de l’Ada no duren més de minut i mig i n’hi ha que són sense veu, només amb música, per fer-ho ente­ne­dor. “Hem de bus­car la manera que la cuina no des­trossi les pri­o­ri­tats i no obli­gui a dei­xar d’esti­mar i cui­dar les coses que ens agra­den. Per això rebai­xem les exigències i inten­tem fer que la cuina sigui fàcil i abor­da­ble. Si resulta que per fer una truita hem de pujar al Puig­mal, hem d’abai­xar el nivell i d’una manera simpàtica la gent hi gosarà i man­tin­drem les recep­tes i l’auto­no­mia de les per­so­nes. I així les empo­de­ra­rem i farem que els pugi l’auto­es­tima”, asse­gura.

Dos Quarts de Cinc

Jes­sica Sori­ano està al cap­da­vant de l’aven­tura de Dos Quarts de Cinc a Car­de­deu. Van obrir por­tes el 2018, i l’espurna va sor­gir perquè la Jes­sica fa vint anys tre­ba­llava com a moni­tora als men­ja­dors esco­lars i va veure que hi fal­tava infor­mació sobre ali­men­tació salu­da­ble. Ara l’equip el for­men la Jes­sica i cinc moni­tors més, que fan, entre mol­tes altres coses, tallers i clas­ses de cuina com a extra­es­co­lars, per a 40 esco­les del Vallès Ori­en­tal. Sori­ano explica: “La cuina és per a mi com un hobby. M’agrada fer i des­co­brir nous pro­duc­tes i recep­tes, sobre­tot dolços. Els infants en el tema de l’ali­men­tació no sabien d’on venien els pro­duc­tes, les tem­po­ra­des, els bene­fi­cis... De seguida va començar Mas­terc­hef i tot­hom va començar a interes­sar-se per la cuina.” Amb la covid, van fer una petita atu­rada, però ara ja tenen l’agenda plena i de fet s’aca­ben de can­viar de local perquè el que tenien els havia que­dat petit. A banda de les extra­es­co­lars, també fan casals de tem­po­rada, fes­tes d’ani­ver­sari, tallers en família i col·labo­ra­ci­ons amb l’AFA. “A les esco­les duem el mate­rial nosal­tres. Tenim vitros d’inducció portàtil i tot el mate­rial. Inten­tem que siguin recep­tes calen­tes: hi ha un ven­tall més ampli i és més interes­sant”, explica Sori­ano. La Jes­sica i un moni­tor s’encar­re­guen de bus­car recep­tes atrac­ti­ves i fàcils per fer-les amb els nens i veure’n la via­bi­li­tat. Com­pa­gi­nen la feina de tarda, perquè les extra­es­co­lars són a par­tir de dos quarts de cinc, amb la pla­ni­fi­cació de les fei­nes al matí, i els tallers els diven­dres a la tarda i els dis­sab­tes al matí, com­bi­nat amb les fes­tes d’ani­ver­sari els dis­sab­tes i diu­men­ges. Fa poc que han obert els tallers de cap de set­mana per a les famílies i a les por­tes de la cas­ta­nyada ja tenen el de pane­llets pre­pa­rat. Sori­ano afirma que “el de pane­llets sol agra­dar molt”. “Inten­tem com­pa­gi­nar la cuina i la cre­a­ti­vi­tat. Fer els pane­llets i, també, la capseta per endur-se’ls, feta amb gomets i pin­tada amb reto­la­dors i ceres. Els nens venen molt con­tents, i com­par­tei­xen amb els pares; és un altre ritme, des­con­nec­ten. Tenim sis o set pla­ces per a infants i un adult per infant, a l’entorn de quinze par­ti­ci­pants en total, uns tallers fami­li­ars que fem a les nos­tres aules”, indica.

És una pro­fessió que obliga a estar en apre­nen­tatge cons­tant: opci­ons de cuina salu­da­ble, vegana, apta per als nens amb into­leràncies... Sori­ano explica que “pro­gra­mes com Joc de car­tes que ense­nyen cui­ners i res­tau­rants d’arreu de Cata­lu­nya fan aug­men­tar l’estima per la cuina i la demanda dels seus ser­veis; tots els nens volen fer de xefs i apren­dre cuina d’una manera o d’una altra”.

I l’altre ser­vei que ofe­rei­xen, adap­tat al gust per­so­na­lit­zat de famílies i nens, són les fes­tes d’ani­ver­sari, en què els nens apre­nen recep­tes i com­par­tei­xen ria­lles. “Són fes­tes de petit for­mat, amb quinze nens com a màxim; així podem estar més per ells. Quan venen a un ani­ver­sari, estan emo­ci­o­nadíssims, i no venen els pares: els enviem a fer un cafè. Amb els nens fem fotos, deco­rem bar­rets, ho omplim tot de glo­bus, fem l’entrega dels regals... I ela­bo­rem la recepta tri­ada. Fem de tot: pas­tis­sos, dolços..., dins del que és salu­da­ble, com ara coque­tes, creps, tira­misú... Fins i tot ens han dema­nat macar­rons a la bolo­nyesa, i tots aca­ben a terra men­jant macar­rons. Tenim nens des dels 4 fins als 15 anys”, asse­nyala la direc­tora de Dos Quarts de Cinc.

I per als més grans, dels 16 als 18, també hi són al Gra, l’espai jove de Gra­no­llers, on fan casals a l’estiu. “Aquí fa sis anys que hi som, i no és el típic casal de lleure amb jocs d’aigua, sinó que com­bi­nem lleure, cuina i manu­a­li­tats”, diu Sori­ano.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.