SOCIETAT
Aprendre a cuinar per diversió
La irrupció de programes de cuina als mitjans de comunicació ha posat de moda les classes de cuina amateur per trencar amb la rutina i elaborar plats diferents en poc temps
Les noves tendències alimentàries de cuina saludable i de proximitat troben espai per créixer a través de les xarxes socials o amb tallers familiars per a nens i joves
Aprendre a cuinar bé s’ha convertit per a cada vegada més persones en un plaer més que una obligació. A totes les llars, siguin de la mida que siguin, un dels membres ha de tenir les mínimes nocions per saber fer un plat o, com a mínim, emplatar-lo o escalfar-lo. Però, a banda de satisfer la necessitat d’alimentar-se, la cuina també serveix de vàlvula d’escapament de la rutina diària per a moltes persones. En aquesta tasca de canviar de xip, hi ha un ventall de possibilitats molt ampli. A Granollers, per exemple, hi ha l’Aula Culinària del Vallès. Té nou anys i mig d’història i la seva directora, Lola Garcia Oliver, no deixa mai d’innovar per tirar endavant el seu gran somni, tenir una escola de cuina. Van ampliar dependències durant la pandèmia, i, tot i la incertesa del moment, ara que ja respiren, sospesen tornar a ampliar l’aula l’any vinent. La Lola i el seu equip, de vuit persones, imparteixen cursos de lleure i d’altres de reglats, com el certificat de professionalitat per a futurs auxiliars de cuina, i des de fa dos anys són escola homologada per la Generalitat per als cursos del FOAP-SOC i els del SEPE. Garcia Oliver explica que els arriba “molta gent que no té cap titulació, per treballar en qualsevol cuina d’un restaurant, un hospital, un geriàtric, un menjador escolar... Sobretot, moltes dones de 50 a 55 anys, que es reciclen”. I, després, hi ha els amateurs, “els amants de la festa o aquells a qui agrada cuinar i volen passar-ho bé i desconnectar”. “Ens ve gent sobretot del Vallès Oriental, però també del Maresme, i fins i tot de Castelldefels, Berga, Tossa de Mar, Sabadell, Terrassa..., i de Barcelona”, detalla Lola Garcia. El carisma i la passió per la cuina de la directora de l’aula culinària es transmet als aprenents i crea un ambient d’amistat per fer més senzill el fet d’aprendre a cuinar. La Lola ara és xef, però va començar en el món de la moda i, amb la crisi, amb 22 anys, es va haver de reciclar i va començar a estudiar allò que li agradava, cuinar i impartir classes. Fa 20 anys va rebre el seu mestratge a l’escola d’hostaleria Hofmann, on va estar set anys, i, per poder-ho compaginar amb la família, va passar de regentar una empresa de càtering a obrir l’escola que té ara. Cada setmana, sobretot els divendres i els caps de setmana, planifiquen tallers de cuina divertits, com el de cuina mexicana, de croquetes, de cuina japonesa, d’arrossos..., o el de més tendència ara, el de street food, en què poden participar entre catorze i setze persones i, en acabar de fer les elaboracions, tots seuen a taula per compartir el botí culinari, beure cervesa o vi “i riure molt”.
Ada Parellada
Ada Parellada porta la cuina a la sang. Va néixer enmig de cassoles, paelles, capipota, canelons, i de l’anar i venir de cambrers, comensals, passants i cuiners de la Fonda Europa, un establiment de la família Parellada, molt arrelat a Granollers i al Vallès Oriental. “Érem com una família del circ, que són diferents, fent vida tots plegats. Tots acabàvem aprenent a fer un sofregit, a saber menjar i a saber cuinar, a distingir els aliments”, detalla. I d’aquest saber innat, inoculat en néixer i créixer, va sorgir la passió per la cuina, i la idea de muntar el seu propi restaurant a Barcelona, el Semproniana. I, com a bona Parellada, sap que és tan important ser a la cuina com al menjador, fent de relacions públiques i atenent els comensals. Ada Parellada confessa: “Hi va haver un moment en què només es valorava la cuina; el xef va passar a ser una figura amb repercussió dins la societat, i mai havia tingut una presència social tan important. Per això vaig desitjar ser als fogons. I soc a la cuina, però també soc molt al menjador.” La història familiar del segle XIX, el 1870, als inicis del que ara és la Fonda Europa dels seus besavis, la va fer pensar: “El besavi, l’Isidro, era un cuiner molt reputat, i la besàvia, la Dolores, amb molt caràcter, era al menjador. Hi va haver un moment en què no es van entendre. La besàvia va llogar la casa on hi ha ara la Fonda, que es deia Fidel, i el besavi va continuar al local on ara hi ha un estanc al carrer Anselm Clavé, i es van començar a fer la competència. Ella era al menjador pendent dels clients, era molt generosa i va fer que fos un èxit i que guanyés la batalla a l’avi Isidro. El meu pare, en Paco, me la posava d’exemple. Hem d’estar pendents del que passa a tot arreu.”
I el 2020, per generació espontània, va començar a explicar i a ensenyar receptes a les xarxes a través del que ja es coneix com a “cuina en barnús”. “Un matí, a les set, la meva filla em va dir: «El meu germà i jo ho hem aprovat tot, hem acabat el grau, som a casa. Per què no ens fas coca de iogurt senzilla com a premi?» I vaig dir: «Us ho faig i faré un directe.» I no em vaig adonar i vaig fer un experiment sociològic. A l’estiu ja havia fet “cuina en xancletes”, que continuo fent cada estiu, i va ser un èxit.” La xef del Semproniana és una ferma defensora dels productes de proximitat i de les receptes de la cuina catalana. “Estem perdent la cuina a casa i, quan perdem la cuina, perdem les receptes pròpies. La indústria alimentària no té sensibilitat local, són interessos globals, i acabarem menjant tots baos i cochinita pibil, i perdrem la diversitat. Són com fitxes de dòmino: comencem per una anècdota perquè el ritme no ens permet incloure la cuina de sempre i acabem uniformant sabors i sent esclaus i víctimes de la indústria alimentària.” Els vídeos de l’Ada no duren més de minut i mig i n’hi ha que són sense veu, només amb música, per fer-ho entenedor. “Hem de buscar la manera que la cuina no destrossi les prioritats i no obligui a deixar d’estimar i cuidar les coses que ens agraden. Per això rebaixem les exigències i intentem fer que la cuina sigui fàcil i abordable. Si resulta que per fer una truita hem de pujar al Puigmal, hem d’abaixar el nivell i d’una manera simpàtica la gent hi gosarà i mantindrem les receptes i l’autonomia de les persones. I així les empoderarem i farem que els pugi l’autoestima”, assegura.
Dos Quarts de Cinc
Jessica Soriano està al capdavant de l’aventura de Dos Quarts de Cinc a Cardedeu. Van obrir portes el 2018, i l’espurna va sorgir perquè la Jessica fa vint anys treballava com a monitora als menjadors escolars i va veure que hi faltava informació sobre alimentació saludable. Ara l’equip el formen la Jessica i cinc monitors més, que fan, entre moltes altres coses, tallers i classes de cuina com a extraescolars, per a 40 escoles del Vallès Oriental. Soriano explica: “La cuina és per a mi com un hobby. M’agrada fer i descobrir nous productes i receptes, sobretot dolços. Els infants en el tema de l’alimentació no sabien d’on venien els productes, les temporades, els beneficis... De seguida va començar Masterchef i tothom va començar a interessar-se per la cuina.” Amb la covid, van fer una petita aturada, però ara ja tenen l’agenda plena i de fet s’acaben de canviar de local perquè el que tenien els havia quedat petit. A banda de les extraescolars, també fan casals de temporada, festes d’aniversari, tallers en família i col·laboracions amb l’AFA. “A les escoles duem el material nosaltres. Tenim vitros d’inducció portàtil i tot el material. Intentem que siguin receptes calentes: hi ha un ventall més ampli i és més interessant”, explica Soriano. La Jessica i un monitor s’encarreguen de buscar receptes atractives i fàcils per fer-les amb els nens i veure’n la viabilitat. Compaginen la feina de tarda, perquè les extraescolars són a partir de dos quarts de cinc, amb la planificació de les feines al matí, i els tallers els divendres a la tarda i els dissabtes al matí, combinat amb les festes d’aniversari els dissabtes i diumenges. Fa poc que han obert els tallers de cap de setmana per a les famílies i a les portes de la castanyada ja tenen el de panellets preparat. Soriano afirma que “el de panellets sol agradar molt”. “Intentem compaginar la cuina i la creativitat. Fer els panellets i, també, la capseta per endur-se’ls, feta amb gomets i pintada amb retoladors i ceres. Els nens venen molt contents, i comparteixen amb els pares; és un altre ritme, desconnecten. Tenim sis o set places per a infants i un adult per infant, a l’entorn de quinze participants en total, uns tallers familiars que fem a les nostres aules”, indica.
És una professió que obliga a estar en aprenentatge constant: opcions de cuina saludable, vegana, apta per als nens amb intoleràncies... Soriano explica que “programes com Joc de cartes que ensenyen cuiners i restaurants d’arreu de Catalunya fan augmentar l’estima per la cuina i la demanda dels seus serveis; tots els nens volen fer de xefs i aprendre cuina d’una manera o d’una altra”.
I l’altre servei que ofereixen, adaptat al gust personalitzat de famílies i nens, són les festes d’aniversari, en què els nens aprenen receptes i comparteixen rialles. “Són festes de petit format, amb quinze nens com a màxim; així podem estar més per ells. Quan venen a un aniversari, estan emocionadíssims, i no venen els pares: els enviem a fer un cafè. Amb els nens fem fotos, decorem barrets, ho omplim tot de globus, fem l’entrega dels regals... I elaborem la recepta triada. Fem de tot: pastissos, dolços..., dins del que és saludable, com ara coquetes, creps, tiramisú... Fins i tot ens han demanat macarrons a la bolonyesa, i tots acaben a terra menjant macarrons. Tenim nens des dels 4 fins als 15 anys”, assenyala la directora de Dos Quarts de Cinc.
I per als més grans, dels 16 als 18, també hi són al Gra, l’espai jove de Granollers, on fan casals a l’estiu. “Aquí fa sis anys que hi som, i no és el típic casal de lleure amb jocs d’aigua, sinó que combinem lleure, cuina i manualitats”, diu Soriano.