Societat
L’acolliment familiar
Una llar de pas
Dues parelles amb criatures acollides expliquen l’experiència
Han cuidat nadons separats dels seus pares biològics, durant un temps limitat
La Generalitat presentarà demà una nova campanya per fomentar aquesta mesura de protecció a la infància
Des del balcó de casa, a Blanes, Marta Dubé Escala i Mauricio García Orta ens fan senyal que entrem. Ell està convalescent d’una operació de vesícula però interromp el descans per parlar-nos de la seva experiència d’acolliment familiar.
Són una de les prop de 800 famílies a tot Catalunya que han obert les portes de casa seva a criatures que, per diversos motius, han estat separades de la família d’origen. Segons dades oficials d’aquest agost, hi ha 783 famílies que acullen un total de 937 infants, i 139 més que tenen 150 nens i nenes només durant caps de setmana i vacances. Al febrer, la Generalitat va fer una crida per augmentar el nombre de famílies acollidores, i ara ja té a punt el llançament d’una nova campanya, que presentarà demà.
Hi ha diverses modalitats d’acolliment –una alternativa als centres d’acollida de l’administració– i la que fan la Marta i en Mauri és la que es coneix com d’urgència i diagnòstic; és a dir, l’infant viu amb ells un temps determinat –uns sis mesos de mitjana, tot i que sovint s’excedeix aquest període– mentre un equip tècnic de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) estudia les circumstàncies que han aconsellat la separació i valora què cal fer, si treballar amb la família biològica perquè pugui retornar-hi a curt termini, començar una acollida de més llarga durada o recórrer a l’adopció. La “missió” de la família acollidora és proporcionar l’entorn d’afecte i atenció que necessita l’infant.
La Marta té 54 anys, és cap de vendes d’una revista de perruqueria, i en Mauricio, de 50, treballa de reposador en un supermercat. Des que van començar, han acollit tres criatures, comptant la que tenen actualment, una nena que els va arribar a casa quan tenia un mes i que ara pren el biberó al menjador.
Què els va fer entrar en el món de l’acolliment familiar? “Teníem clar que volíem fer alguna cosa, no sabíem ben bé què, però ajudar a qui ho passa malament”, expliquen. “Les nostres filles ja són grans, som avis d’un net de gairebé dos anys. Ara estem tranquils, tenim una estabilitat emocional important, tant de parella com de família. És el moment idoni per fer alguna cosa.”
Es van començar a moure amb la pandèmia, quan la Generalitat va fer una crida per acollir criatures que tenien el pare i la mare ingressats a l’hospital per covid. La Marta i en Mauri s’hi van oferir però, en aquella ocasió, no els van cridar. Va ser després, l’agost del 2021, quan els va arribar el primer nadó, el que ha fet amb ells l’estada més llarga: un any sencer. Passat aquest temps, la criatura va anar a una altra família per a un acolliment una mica més prolongat i ara està previst que torni aviat amb la mare. “És el cas perfecte d’acolliment que es diu que hauria de ser.”
Tres mesos després que marxés aquest primer nen, “ens van trucar d’urgències per a una nena; aquesta la vam agafar amb set dies de vida, la vam anar a buscar al Vall d’Hebron i la vam tenir fins als vuit mesos, que va anar en adopció”. I al cap de tres setmanes que marxés, els van tornar a trucar per a la que tenen ara. “Havia estat un mes a la incubadora, perquè va néixer setmesona. Ara ja té quatre mesos i anirà també en adopció.”
El govern apuja un complement
Quan els avisen, van a l’hospital a recollir la criatura. No els informen de les circumstàncies de la família biològica, però saben que són nens procedents de quadres molt complicats, amb carències i sense un entorn segur. Alguns han estat abandonats, maltractats o apartats dels pares perquè no estan en condicions de fer-se’n càrrec a causa de la seva addicció a les drogues, a l’alcohol o per altres motius.
Glòria Ribas i Jordi Clopés també acumulen experiència en acolliment d’urgència i diagnòstic. La Glòria, administrativa, treballa des de casa i en Jordi és electricista. Tenen 50 i 55 anys, respectivament, i viuen a Riells i Viabrea. Es van iniciar en l’acolliment el 2018 animats per la seva filla petita, que estudiava llavors per ser tècnica en educació infantil, que els en va parlar. S’hi van posar i van fer els cursos de validació al juny coincidint amb una de les campanyes de la Generalitat per fomentar l’acolliment familiar. Al cap de dos mesos, ja els va arribar la primera criatura, un nen de només cinc dies que es va estar amb ells durant tot un any, quan va ser retornat finalment als seus pares biològics. A finals del 2019, al desembre, ja els van avisar per a la segona criatura, un altre nen. “Aquest, al néixer, va donar positiu de cànnabis i cocaïna, encara que per sort aquí a casa no va tenir símptomes, va estar molt bé.” Es va quedar amb ells set mesos, inclòs el confinament de la pandèmia, fins que va retornar també amb els seus pares.
La tercera, una nena que van acollir tres dies després de néixer, els va arribar el febrer del 2021. “Ella no va donar positiu al néixer, però a l’informe hi deia que hi havia possibilitats que manifestés síndrome d’abstinència.” “De fet, al cap de dos dies de ser aquí, va començar amb uns crits i uns plors molt forts. Això va durar tres setmanes que vam passar com vam poder, amb olis essencials, amb cançons de bressol, una sobretot, que escoltava en bucle i la calmava.”
La criatura va passar 13 mesos a la casa de Riells i Viabrea, fins que va entrar en preadopció, el període abans que es confirmi l’adopció, en aquest cas per part d’una família de Girona. Ara, des de fa uns mesos, tenen una altra nena.
Entre les famílies acollidores, és habitual crear grups de WhatsApp per compartir dubtes i experiències i donar-se suport. Tot i que el que fan és un servei desinteressat, cobren una prestació. En el cas de les famílies d’acolliment d’urgència i diagnòstic, l’ajuda és d’uns 1.200 euros, per compensar la disponibilitat que han de tenir en tot moment. “Són uns diners que no paguen tota la feina que fas”, diu la Marta. El govern català, precisament, va aprovar dimarts augmentar de 60 a 90 euros per infant acollit un dels complements que s’abonen a les famílies, el Respir, que es dona amb l’objectiu que l’infant o adolescent acollit pugui gaudir d’activitats de lleure, i també d’alleugerir la tasca que fa la família. L’increment serà de fins als 120 euros al mes en el cas d’infants o adolescents amb més del 65% de discapacitat o els acollits en unitat convivencial d’acció educativa.
Arribats a aquest punt, com s’afronta el comiat, quan ja has establert un vincle emocional amb la criatura? “Quan la gent em pregunta «i quan te’l prenen?», jo els dic: «És que no me’l prenen perquè no me l’han donat mai.» Comencem per aquí. El fill no és teu”, afirma la Marta. “Ajuda, també, a situar-te en aquest procés el fet que tinguis visites, setmanals o quinzenals, durant l’acolliment per dur els nanos a veure la família biològica. Això és una cosa que et fa tocar de peus a terra, eh?” “És veritat –admet el Mauricio– que després del retorn passem una setmana molt dura.” “Ens diuen que hem d’ensenyar a la criatura a fer vincle però, és clar, tu també el fas amb ella i, de cop, te’l tallen. És molt dur, però també t’ho dic... és molt bonic.”
“Nosaltres –diuen la Glòria i en Jordi–, quan aquell nen entra a casa, diem que ja tenim un ocupa, perquè ocupa un espai i un temps que nosaltres disfrutem moltíssim, però que sabem que s’acabarà.” Tampoc tenen gaire temps per enyorar-lo “perquè en marxa un i aviat te n’arriba un altre”. “Et reconforta quan penses que has pogut ajudar una criatura desemparada perquè... qui més ho necessita sinó ells?” També consola saber que el nadó acollit té ara l’atenció i afecte que li va mancar en néixer. “Quan ens marxa una criatura, sempre diem que nosaltres no som el futur d’aquests nens, però som el bitllet. Si aquest nen no passés per nosaltres, no tindria aquest futur”, resumeix la Marta.