“Triar un avatar no és banal, pot definir com actuaràs”

No ben bé. La cultura hi té un pes significatiu i al Japó és on vaig notar més diferències en comparació amb la resta de països. Al món occidental hi ha una por molt més marcada envers els robots: que si ens prendran la feina, que si es revolucionaran contra els humans… Allà són percebuts de manera més amigable, més com a ajuda que no pas com a amenaça.

Hi ha diversos factors. L’imaginari col·lectiu n’és un. A Occident tenim molts referents de ciència-ficció, de religió, que et fan creure que crear un ésser a la teva imatge i semblança pot comportar un càstig diví. No és tant el que es pensa ara racionalment com el que hi ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu.

No és bona o dolenta en si mateixa, tot depèn de quin ús en fem i per a què. El més important és entendre com a societat que està al nostre servei i que podem decidir per a què la volem promoure. La nostra societat occidental en té una por inconscient, però és important diferenciar la por del risc. Sovint m’adono que qui més por en té és qui menys hi ha interactuat. Si tens por d’una cosa, la perceps més negativa del que és. No ens hem d’aproximar a les noves tecnologies amb por, sinó posant-les en una balança i veient què ens poden aportar.

Quan una tecnologia comença a emergir, els primers usos que es desenvolupen i comercialitzen són els més lucratius, ja sigui amb finalitat d’entreteniment, militar, o el que sigui, i té tot el sentit del món. Però el que jo miro, que figura dins del camp de la tecnologia positiva, és quines aportacions podrien fer aquestes tecnologies per millorar la societat. Quin tipus d’aplicació es pot desenvolupar que aporti un valor afegit a les persones. Agafar una tecnologia i transformar-la en alguna cosa que millori la societat.

A la Universitat de Stanford vaig començar a treballar amb realitat virtual el 2012, quan encara estava començant, per veure com pot ajudar a reduir fòbies socials i a parlar millor en públic. També he estudiat la relació que tenim amb els avatars, les representacions gràfiques de nosaltres mateixos en els mons virtuals. Volia entendre com funciona la identificació amb un avatar i veure com aquesta connexió es pot aprofitar per fer treballs més aplicats.

Exacte. Aquesta és una de les línies de recerca que he seguit molts anys. L’avatar que adoptis i l’aparença física que tingui condicionarà el que facis. Al laboratori de Stanford vam veure que l’aspecte visual dels avatars s’associa de manera subconscient a unes determinades personalitats, capacitats, aptituds o característiques de comportament. En diuen efecte Proteus. Quan tu adoptes aquests avatars, com que tenen associades unes característiques de personalitat, ens les enduem amb nosaltres i això condiciona també la teva manera de comportar-te, no només en el món virtual sinó també en el real.

Es va fer un experiment dividit en dos grups. Als uns els van donar un avatar atractiu i als altres, un que no ho era tant. I es va veure que els de l’avatar atractiu interactuaven amb molta més seguretat, confiança, desimboltura i freqüència que no pas els altres. En un altre experiment, també amb dos grups, a un li van donar un avatar d’un superheroi que podia volar i havia de rescatar un nen que necessitava insulina, mentre que l’altre feia únicament un vol en helicòpter. Llavors les investigadores els deien que es podien treure el visor de realitat virtual perquè ja havia acabat l’experiment, però tot just començava: feien caure un pot de bolígrafs de manera pretesament accidental i es fixaven en qui ajudava més a recollir l’escampall.

Exacte. Hi ha associacions que no són conscients, però que existeixen. I el que ens indiquen aquests experiments, tot i que petits i específics, és que realment la realitat virtual pot ser una tecnologia a través de la qual podem crear experiències que promoguin una millora social. També s’han fet experiències per sensibilitzar en la protecció dels animals, dels oceans, envers prejudicis racials, cap als sensesostre, els immigrants…

Correcte. Quan entres en un món virtual, pots triar ser qui vulguis. Et pots reinventar. Jo ho vaig estudiar i aplicar en el cas de les persones amb por de parlar en públic. Solen tenir una visió negativament distorsionada de si mateixos i així es veuen projectats a l’audiència. El fet de donar-los un avatar que no s’assembli gens a ells els fa ser una persona nova i disminuir la fòbia social.

En aquest sentit, a mi m’agrada ser bastant positiva. Evidentment la realitat virtual té un impacte i un efecte, igual que els mitjans de comunicació com el teu i les xarxes socials. Però també crec molt en el poder de la gent per decidir fins a quin punt s’hi vol involucrar. És complicat, però crec que les generacions que són nadiues digitals tindran la capacitat de comprendre si hi ha companyies que no fan un ús ètic d’aquests mitjans i rebel·lar-s’hi. Entenc que és una visió una mica utòpica, però és la meva opinió.

Són els que estan dissenyats especialment per interactuar amb humans seguint el seu comportament i principalment de manera verbal. Al Massachusetts Institute of Technoogy en teníem un que feia una intervenció de psicologia positiva per tal que els estudiants del campus milloressin el seu rendiment acadèmic. Tenien una part de guió d’acord amb la nostra teràpia i una part improvisada per tal que interactués amb ells de manera més natural. I vam veure que sí que millorava el benestar psicològic dels alumnes.

Sabem que les persones que no han interactuat mai amb un robot social poden tenir una por inicial, una certa percepció negativa dels robots, però normalment quan hi has tingut contacte aquesta por desapareix i passen a estar molt més obertes. En un centre de recerca de la Unió Europea vam estudiar a gran escala la percepció dels ciutadans de la UE sobre l’adopció de robots socials per a temes de salut i, en general, vam veure resultats més positius del que ens esperàvem. Evidentment, és important que abans que hi entrin es regulin bé algunes qüestions, començant per la privacitat.

Sí, als participants els posem un casc de realitat virtual que mostra les imatges que capten les càmeres que el robot té als ulls, llavors es crea la il·lusió que el cos del robot es transforma en el teu, perquè els moviments del robot es coordinaven també amb els teus. El cervell t’enganya i fins a cert punt et creus que t’has convertit en el robot i el pots controlar. Això podria ajudar persones amb mobilitat reduïda a utilitzar-los com a assistents, o en situacions de risc com ara accidents nuclears.

La realitat virtual ha anat evolucionant més ràpid i hi ha un interès comercial molt més potent. Crec que evolucionarà molt fortament en els pròxims anys, perquè hi ha moltes empreses que neixen per impulsar solucions en tots els camps: meditació, rehabilitació, entrenament per a cirurgians, gestió del dolor… Ara bé, tampoc sé si arribarà a ser totalment massiva o evolucionarà cap a un model mixt que no utilitzi uns aparells tan aparatosos com els que es comercialitzen ara. Ho haurem de veure, però crec que anirem per aquí.

Ara som en el boom de la IA generativa. Els propers tres anys serà la número 1. Ara no veig res que li pugui fer ombra.

Com passa amb la tecnologia en general, la clau és entendre com podem integrar la IA perquè no sigui percebuda com una amenaça, sinó com una ajuda. Si formes els treballadors, redueixes el risc que se’n donin usos perjudicials per a les empreses. Recomano no fugir-ne; és com una eina i, si te la fas teva, en trauràs un rendiment i un avantatge competitiu. Si la defuges i la prohibeixes perquè li tens por, a la llarga estaràs en desavantatge. La primera recomanació seria ser pioner a entendre-la, adoptar-la i formar els teus treballadors de manera que no se sentin amenaçats, perquè no els substituiran per intel·ligència artificial, però potser sí per un treballador que tingui formació en intel·ligència artificial.