La Cocollona, el monstre de l’Onyar

La història de Gregori Samsa, l’heroi parit per Franz Kafka a qui sobtadament es va transformar en un monstruós insecte, la qual cosa li va dificultar la vida i la relació amb l’entorn social, devia impressionar l’Assemblea Democràtica d’Artistes, que entre copes i filosofades bizantines van deixar anar la imaginació omplint de monstres, uns reals i altres inventats, les nits de copes i alegries, que finalment es van concretar en el part d’un cocodril amb ales de papallona que regnava a l’Onyar entre el pont de Pedra i el de les Peixateries Velles, un ésser desgraciat que només sortia les nits de lluna plena, cap a l’alba, en aquella hora que es fan visibles els fantasmes i la màgia els esvaeix amb el primer raig de sol. A la idea cuinada per Carles Vivó li faltava el nom, fins que l’Emili Massanes, gran fotògraf i col·leccionista d’imatges, va explicar que tenia un nebot a Mollerussa que aprenia a parlar, i com que no sabia dir ni cocodril ni papallona, havia fet un ‘remix’ de paraules i li va sortir cocollona, nom amb què es va batejar el nou habitant de l’Onyar. La revista ‘La Xinxeta’ va explicar, per primera vegada, la història de la novícia d’un convent de monges clarisses del barri del Mercadal tancada amb pany i forrellat en una masmorra subterrània a tocar de la sèquia Monar. Tot i que quan parlen de les raons de la condemna, les versions difereixen, n’hi ha una que apunta que la noia era santa i virginal en un cenobi pecador, i era per això que les seves companyes pervertides l’havien empresonat, i una altra que apunta que va ser la mare superiora, quan es va assabentar que a les nits s’escapava pels passadissos subterranis per trobar-se amb el seu enamorat, un monjo franciscà del convent de Sant Francesc. Totes dues versions coincideixen a recollir que durant els molts anys que la noia va restar captiva a la tètrica cova, la humitat, la manca de llum, la mala alimentació li van provocar que la pell se li tornés verda i li anessin sortint escates fins que, víctima d’una metamorfosi total, es va convertir en una mena de cocodril. Si ens atenim a la primera versió, hauríem de remarcar que encara que tingués un cos repulsiu, la seva santedat i puresa van fer que, per compensar-ho, li sortissin ales de papallona de lluminosos colors. Havia nascut la Cocollona, l’ésser monstruós que quan, després de molts anys, va deixar aquest món, Girona es va inundar sense que hagués plogut ni una gota. Des d’aquell dia si algú s’aixeca a l’alba d’un dia de boira pot veure l’espectre mig transparent i borrós d’un cocodril amb ales de papallona que va nedant amunt i avall de l’Onyar. Avui sembla que ho té difícil: al riu quasi no hi passa aigua i, a més, n’han tret les carpes, de les quals sembla que s’alimentava.

En Carles Vivó, el seu pare putatiu, li va fer una cançó que acaba: “Com que era un lloc humit/ i pudia a florit/ i estava ple de rates/ em varen sortir escates /com la carpa de l’Onyar. //Em vaig tornar rèptil / com si fos un cocodril/ del cos monstre semblava/ però l’ànima volava/ gavina de l’Onyar// Per ser tan bona dona/ ales de papallona/ a l’esquena em van créixer/ i així fou com va néixer / el monstre de l’Onyar// Amb el cos de cocodril/ i ales de colors mil/ com les de papallona/ jo soc la Cocollona i nedo per l’Onyar.”

En una entrevista de l’any 1984, quan van preguntar a l’Emili Massanes per què va batejar la seva editorial amb el nom de la Cocollona, va contestar: “És un personatge llegendari gironí que van crear entre un meu nebot, que era un nen i es va fer un embolic intentant dir cocodril i papallona, i en Carles Vivó, que li va donar vida a la revista ‘La xinxeta’.