Dominen la ciutat des del campanar

El 20 de juny del 1946, diada de Cor­pus; quan el naci­o­nal­ca­to­li­cisme impe­rava i les auto­ri­tats s’havien ves­tit de frac per encapçalar la pro­cessó que omplia d’encens i flors el pas del Santíssim Sagra­ment, es va pre­ci­pi­tar la cam­pana major de 1.589 kg pen­jada a la fines­tra que mira cap a la plaça. Després de la cai­guda de l’‘Assumpta’, que així l’havien bate­jat, va ser res­tau­rada per la casa Bar­bi­eri d’Olot per les Fires de Sant Narcís del mateix any, quan el bisbe Car­tanyà la va tor­nar a beneir i va tor­nar a mar­car les hores o cri­dar a l’oració. Fins no fa gai­res anys, les cam­pa­nes, fos­sin les de Girona, les de Lis­boa o les de Roma, eren les senyo­res del temps, de les fes­tes i les defun­ci­ons, i en la memòria popu­lar van esde­ve­nir per­so­nat­ges vius bate­ja­des amb nom propi. A Girona una de les més recor­da­des era la ‘Beneta’, dedi­cada a sant Benet, que els giro­nins conei­xien com ‘el Bombo’, ja que tan gran era la seva potència que es podia sen­tir arreu de la ciu­tat. I si això fos poc, li ator­ga­ven pro­pi­e­tats màgiques, i asse­gu­ra­ven que quan un canonge estava a punt de morir, sense que ningú li activés el batall, la cam­pana feia tres tocs. Si a l’inici de la guerra civil del 1936 el cam­pa­nar tenia vint-i-set cam­pa­nes, la majo­ria van ser des­pen­ja­des i foses –només van que­dar les que mar­ca­ven els quarts i les hores–, dos anys més tard el carilló s’havia recu­pe­rat, però s’havia per­dut per sem­pre la cone­guda com ‘Susanna’, que senyo­re­java el cam­pa­nar de l’església del Mer­ca­dal i, segons asse­gu­ra­ven els més vells del barri, quan hi havia algun perill impor­tant, ja fos­sin les tro­pes de Napoleó (1808,1809) o del maris­cal Belle­fond (1683), es posava a tocar some­tent tota sola, avi­sant els giro­nins que van sal­var la ciu­tat. A dalt de tot, a sobre de les cam­pa­nes una figura alada domina la cate­dral i les Gavar­res. Sem­bla un àngel, però com ho va pin­tar en Pere Mates cap al 1500, quan l’estàtua va ser pen­jada per pri­mera vegada, l’any 1383, tenia el ulls embe­nats, o sigui, era una repre­sen­tació de la fe. Tot i ser de bronze, aque­lla pri­mera figura va arri­bar amb penes i tre­balls al 1746, quan va ser subs­tituïda per un nou model fos pel mes­tre cal­de­rer Ramon Sal­va­te­lla que, segons diu la lle­genda, va per­dre el cap per una bala fran­cesa en el segon setge. Tot i que l’expli­cació més plau­si­ble era que el cap de l’alat l’havia fet caure un llam­pec, quan l’any 1959 es va aca­bar la façana prin­ci­pal de la cate­dral i el van voler res­tau­rar, van veure que no hi havia res a fer i en van encar­re­gar un del nou a l’escul­tor Ramon Maria Car­rera, que és qui va dis­se­nyar i fon­dre el que avui domina el cam­pa­nar.

Fent fun­ci­ons de penell, girant i asse­nya­lant la direcció del vent, amb les seves ales metàl·liques, la seva presència sem­bla pro­te­gir la ciu­tat de tot mal i manté una inter­re­lació mística amb el san­tu­ari que s’aixeca al cim del massís de les Gavar­res, on la Mare de Déu dels Àngels regna com verge tro­bada. Segons la lle­genda, els veïns d’algu­nes masies que vol­ta­ven el cim es van estra­nyar perquè els dis­sab­tes a la nit apa­rei­xien unes llums mis­te­ri­o­ses al cim del puig Alt o Pujols, on avui hi ha el tem­ple. Encu­ri­o­sits, un dia van deci­dir esbri­nar què pas­sava. Van arri­bar a les ruïnes d’una cape­lla i allà van tro­bar la imatge pin­tada de la Mare de Déu amb el Nen Jesús als braços, guar­dada per un àngel a cada cos­tat. Era un senyal: a tocar hi havia l’escul­tura de la Verge Maria que havia sobre­vis­cut a la des­a­pa­rició d’un antic tem­ple fun­dat per un dei­xe­ble de Jesús ano­me­nat Esteve.

PASSA A LA PLANA SEGÜENT 4