“Feina i papers, un forat del qual costa molt sortir”

A Girona vaig viure molt de temps amb la família. Pensa que jo no tenia regularitzada la meva situació administrativa, i costa molt obtenir un contracte de feina... Veia molt difícil resoldre tota aquesta situació. Em trobava en punt mort. Sense papers no pots treballar i sense una feina no pots obtenir els papers. Els papers i la feina creen un forat del qual no pots sortir.

En aquella època vaig sentir parlar de Càritas i el que he viscut amb l’entitat ha estat fantàstic! El procés ha estat llarg i dur. També és veritat que les gestions administratives van molt lentes, i no és culpa de l’entitat, el problema ve de més amunt. Des d’estrangeria triguen més d’un any a resoldre un expedient, fa la sensació que no hi ha ningú treballant-hi. És molt complicat. Has d’esperar tres anys i es fan molt llargs i feixucs. Molta gent arriba i no té on viure, no té res per menjar i, a més, ha d’estar amagada durant tres anys... És molt dur. Jo tenia els meus germans, era a casa sense fer res i ells m’ajudaven, em mantenien... És una situació molt enrevessada la que viuen la majoria de les persones que deixen els seus orígens i venen a buscar un futur millor: res és teu i no hi pots fer gran cosa. Abans de conèixer l’entitat, no havia pogut fer gaire res, estava en punt mort. Feia tasques que ja havia fet amb anterioritat, però jo volia alguna cosa més. Va ser un any molt dur, però mai vaig pensar a tornar. Soc una persona que, quan es proposa una cosa, arriba fins al final. Vaig patir molt, vaig plorar molt, però el meu cap em deia que havia de tirar endavant. Si soc aquí, és per alguna cosa; volia que el meu pare estigués orgullós de mi i ho vaig aconseguir.

En tinc un bon record. Vaig néixer en un poble que està situat per la zona de Nador, és un municipi que es troba entre el mar i la muntanya, un poble petit. Està molt ben ubicat i tenim molt bones vistes! Allà vaig anar a l’escola, tot i que no la vaig poder acabar, ja que en morir la meva mare vam haver de treballar per ajudar el meu pare. Vaig anar a l’escola fins als 17 anys. Som nou germans, però en aquell moment a casa només quedàvem la meva germana bessona (en realitat som trigèmines, però l’altra germana va morir quan tenia només tres mesos), el meu germà petit (que ara ja té 24 anys) i jo. Érem els que vivíem amb els pares i, és clar, quan va faltar la mare vam haver de donar un cop de mà. El meu germà, com que era massa petit, encara va continuar amb l’escolarització, però nosaltres dues ho vam deixar per poder treballar. M’hauria encantat continuar estudiant, però no vaig poder. Pensa que vaig néixer en una família molt pobra, tot i que, amb els anys, treballant molt, i amb l’ajuda dels meus germans, que ja estaven establerts a Girona, hem pogut canviar la situació.

Vaig començar fent un curs que s’anomenava “habilitats socials”, tenia una durada de sis mesos i incloïa un mes de pràctiques en una empresa. La formació va anar molt bé i les pràctiques van ser un regal, i això ho dic perquè l’empresa on vaig estar em va voler contractar. Els meus responsables van decidir que havia de continuar a l’empresa i que tenia potencial. Aquesta empresa és Tina Neteges i fa set anys que hi soc! És una experiència molt bonica que m’ha fet créixer professionalment i personalment. En aquell moment no tenia la situació regularitzada, l’empresa em va fer el precontracte i, després, contracte, però van esperar quasi un any perquè jo pogués treballar, i no tothom ho fa o ho pot fer. Les empreses necessiten treballadors en moments concrets i de molta feina, moltes vegades no poden esperar. Els responsables de l’empresa tenien molt clar que em volien donar una oportunitat perquè van veure com era, com treballava... van saber veure el meu potencial. No volien que marxés de l’empresa. Quan vaig poder iniciar la feina, vaig començar com una treballadora normal, i amb el temps vaig anar avançant. Com he dit, m’agrada fer més coses i evolucionar, i ara soc l’encarregada de l’empresa. Estic molt contenta i agraeixo, de tot cor, als meus responsables la confiança que han dipositat en mi i el fet de donar-me l’oportunitat per ensenyar-los el que sé fer i com soc. Ho he aconseguit i estic molt contenta. Gràcies a ells tinc la meva situació regularitzada, m’he pogut treure el carnet de conduir... Pensa que abans d’això no tenia res. No tenia res de res! Ni sostre on viure, res. Vaig començar de zero, treballant molt i treballant durament. Considero que és molt complicat endinsar-se en el món laboral si no tens papers, però és que, si no tens una feina, no pots regularitzar la teva situació. Sempre la mateixa roda i és per això que crec que hi ha tants problemes amb les persones migrades perquè no hi tenen res a fer. Aquesta és la meva opinió. Costa molt saber alguna cosa sobre els tràmits administratius, has d’esperar quasi un any per conèixer si la teva sol·licitud té un resultat favorable o no. Si almenys reps una resposta positiva, l’any val la pena, però si la resposta és negativa... en perds molts més. Per això, m’agradaria dir en veu alta i ben fort que han de canviar les coses. Si les persones venen a establir-se aquí, ho deixen tot i s’allunyen dels seus éssers estimats, és per tenir un futur millor i canviar la seva vida. Si prenen aquesta decisió, és perquè ho necessiten i no hi veuen cap més opció.

L’empresa va esperar molt perquè jo pogués començar a treballar. Jo sabia que l’empresa em volia contractar però no podia perquè encara no s’havia resolt tota la tramitació. Aquesta situació és molt desencoratjadora. Vaig estar nou mesos esperant si la resolució era o no favorable. Quan per fi vaig tenir resposta, vaig haver de fer alguns tràmits més, fet que va suposar afegir uns tres mesos a l’espera. Per això és tan complicat que et “facin els papers”. Al meu parer, a l’empresa no li costa gaire fer els tràmits, però el que tira enrere és el temps que li suposen totes aquestes gestions. Hi ha moltes empreses que no poden esperar un any. A més, hi ha molta altra gent que vol i pot treballar de manera més immediata. És per això que les persones que treballen són les que tenen regularitzada la seva situació; les que no, no és que no treballin perquè no volen, sinó perquè no poden.

Mentre esperava que l’Estat resolgués el meu expedient administratiu per poder començar a treballar a l’empresa, Càritas em va oferir viure en un dels seus pisos, ja que no tenia cap ingrés. Allà vaig tenir dues companyes fantàstiques. Tot i que érem de tres mons, de tres cultures diferents: una era d’Hondures; l’altra noia, nascuda aquí, i jo, que soc del Marroc, vam encaixar molt bé, encara tenim relació! Fins i tot venen a casa tot sovint! Encara que hagi estat una experiència molt enriquidora, al principi se’m va fer molt difícil. Sempre havia viscut amb la família. A mi em costava parlar, era molt tímida, perquè tampoc coneixia gaire gent, però amb el temps tot va anar a millor. Cada setmana teníem la visita d’una tècnica de l’entitat, que era qui ens feia l’acompanyament. Vaig estar-hi un any i sis mesos, fins que vaig començar a treballar. En aquella època, també em donaven menjar, però ho vaig deixar quan vaig cobrar la primera nòmina, ja que jo en aquell moment en podia comprar per mi mateixa i entenia que aquella ajuda la podia aprofitar una altra persona. Per a mi tot aquest procés va ser molt dur. No és gens fàcil. Vaig plorar molt i ho vaig passar molt malament, perquè, és clar, penses que has deixat part de la teva família, has deixat el lloc on has nascut i t’has criat... Jo vaig deixar tot el que era meu i era bo allà. Vaig venir a Girona per canviar el meu futur, perquè al Marroc, tot i treballar, no hi podia fer gaire res. I tot i que era el meu desig ser aquí, se’m va fer molt difícil i ho vaig passar molt malament. I crec que a tothom li passa, a tothom li costa. Hi ha gent que és aquí sense papers i ha perdut un familiar, com el pare o la mare, i no ha pogut tornar al seu país per acomiadar-se’n, i això és molt colpidor. Això deixa la persona molt tocada. Per això estic en contra que els tràmits s’allarguin tant. Hauria de ser tot molt més resolutiu, més ràpid. Tant de bo canviïn les coses!

Soc l’exemple que les coses es poden aconseguir, però es necessita molta paciència. També hi ajuda molt el fet de mantenir-se alegre i agafar-se les coses de la millor manera possible. Vaig començar netejant escales, pisos, particulars... Feia manteniment, era allà on se’m necessitava. Ara porto les noies, els ensenyo la feina, com ho han de fer, porto la furgoneta i reparteixo els productes que es necessiten i també m’encarrego d’altres gestions. Per exemple, si algú no pot obrir la porta, hi vaig jo... és molt entretingut! I m’agrada molt. M’agrada perquè és lliure, fas el que saps i t’organitzes com vols. Soc una persona molt oberta, tinc molta paciència i em porto molt bé amb les noies. Em sento molt estimada. Sé que confien en mi i això em reconforta. Faig aquesta feina amb molt de gust. M’aixeco a quarts de cinc o les cinc del matí i de seguida soc a l’oficina, i no hi vaig ni adormida ni cansada. Hi vaig amb ganes, a treballar. Tota la meva feina la faig amb amor i moltes ganes. La vida fa moltes voltes, però ara mateix estic entusiasmada! La llibertat, la confiança, el que faig i la responsabilitat que tinc aquí... No crec que ho trobi enlloc més. De moment, hi estic molt bé i molt a gust. A càrrec meu tinc unes 32 o 33 noies, però pensa que, quan hi ha vacances o hi ha alguna baixa, en són moltes més. Això és el que faig, gestionar el dia a dia i solucionar els problemes que puguin sorgir.

En un futur m’agradaria poder tenir la meva pròpia empresa. M’agradaria tenir alguna cosa meva, quelcom propi. Treballar per a mi. Tant de bo en algun moment aquest somni es faci realitat.

Ara estem vivint en un pis de lloguer i estem molt contents. És un estudi molt petit, té només una habitació, però de moment ens hi apanyem. Segurament, ben aviat haurem de buscar un altre espai, perquè amb el nen ja no hi cabem. Aquest habitatge és el pis on vaig entrar després de passar un any i mig a la llar que em va oferir Càritas. A mi em va costar una mica trobar aquest pis, perquè el mercat immobiliari en aquell moment estava força complicat. A més a més, em demanaven molts diners i jo tampoc havia pogut estalviar tant. Et demanen la finança, moltes gestions i molta paperassa. M’agradaria aconsellar a totes les persones que es troben en una situació complicada que tinguin molta paciència, perquè les coses no s’aconsegueixen d’un dia per l’altre. No han de defallir, tot arriba, però les coses bones demanen temps. S’han de deixar conèixer i han de demostrar que valen i Càritas t’ajuda a fer-ho possible. M’agradaria que, en l’àmbit administratiu, tot fos molt més senzill. Des que vaig arribar fins que vaig poder començar a treballar van passar quatre anys, del 2013 al 2017. Cal molta paciència i, quan no tens res, la situació es complica. Crec que molts dels problemes que provoquem les persones migrades es deuen a la desesperació per la situació que et toca viure i gestionar. Cal reflexionar-hi: no tens res i, a més, et rebutgen.