va prendre la decisió de traslladar-se a Catalunya amb l’esperança de reunir-se amb les seves filles i gaudir d’un món millor, però la realitat li ha trencat el somni. No cedeix en l’esforç de trobar un lloc on sentir-se casa; malgrat la desesperació i l’angoixa que l’acompanyen, continua lluitant amb tenacitat per trobar una llar digna. En aquest camí, Càritas ha estat la seva aliada, brindant-li suport i acompanyament.
Com van ser els primers anys a la seva ciutat natal?
Soc de Lima, la capital del Perú. De petita vaig poder estudiar, vaig cursar la secundària i vaig començar uns estudis superiors, però no els vaig acabar. Sempre he treballat. El meu pare tenia un taller de costura i nosaltres vam aprendre a cosir-hi, vam treballar a l’empresa familiar fins que el negoci va començar a anar malament. Aleshores vam haver de sortir al carrer a buscar feina. Som sis germans, cinc noies i un noi. Sempre havia viscut a la casa familiar, el meu pare tenia una casa gran i tots vivíem allà, després de casar-me també. Aquí veig que és diferent. Al Perú la nostra situació mai va ser crítica, teníem recursos, el meu pare va treballar perquè mai faltés res. M’emociono molt recordant la meva vida d’allà. Tot anava bé, amb els seus pros i els seus contres..., però estàvem bé.
I doncs, com és que es va decidir a travessar l’Atlàntic?
El meu home i jo vam decidir establir-nos a Catalunya perquè hi teníem vivint les nostres filles. Vam decidir fer el pas perquè les nostres filles ens ho van demanar, tot i que vam tardar a prendre la decisió. En un primer moment, quan només hi vivia la nostra filla gran, vam acordar que vingués la petita, ja que estava tenint problemes personals i era la que necessitava més urgentment un canvi d’aires. El meu home i jo estàvem bé al Perú, no ens podíem queixar. En aquell moment, malgrat la inseguretat al país, la nostra situació era “bona”. Les meves filles han sofert molt d’ençà que es van establir aquí. Costa molt poder treballar, costa trobar un lloc on viure-hi. La vida és dura. Una d’elles ha necessitat l’ajuda de Càritas per poder tirar endavant, i gràcies a l’entitat ha pogut menjar. Nosaltres des del Perú ja li enviàvem alguna cosa, però els diners d’allà aquí no valen gaire. Anys després que les nostres filles s’instal·lessin a Catalunya, el meu pare va morir i el meu home va creure que era el moment de fer el pas, deixar el Perú i establir-nos amb elles i els nostres nets. Estar a prop seu era i és el més important per a nosaltres, però jo no ho acabava de veure del tot clar. Però bé, tot i això, vaig renunciar a la meva feina i a la meva vida d’allà.
El canvi va ser dur?
Vam arribar l’abril del 2019, just un any abans que s’iniciés la pandèmia. En arribar em vaig desesperar perquè jo al Perú tenia recursos i vaig veure que aquí no. No teníem feina i la situació era molt complicada. Estava desesperada. Anava a l’església a resar i a demanar, si us plau, una feina, una oportunitat. Des del principi ens vam instal·lar amb la nostra filla petita a Salt, ja que vivia ella sola amb els seus dos fills petits. L’altra està vivint amb la seva parella i les quatre criatures. Realment, la situació que ens ha tocat viure és desmoralitzadora. Ho hem passat i ho estem passant malament, jo intento treballar i accepto totes les feines que puc, no en deixo passar cap, perquè hem de poder tirar endavant, però, tot i això, la majoria de les vegades amb aquests diners no arribem a tot. Per molt que treballis i t’hi deixis la pell, no n’hi ha prou. I a més a més, a tot això s’hi ha de sumar la situació que estem vivint amb el pis. Ens té molt preocupats, angoixats, afligits.
Quim problema tenen amb l’habitatge?
Nosaltres estem ocupant un habitatge que pertany a un fons voltor. És desencoratjador viure en aquesta situació, però no tenim cap més opció. És ocupar o quedar-nos al carrer. Estem demanant un lloguer social perquè nosaltres volem pagar, no volem viure així. Des de Càritas ens estan ajudant en tot aquest procés i en tota la documentació que hem de presentar. Fa molt temps que estem fent les gestions, però en ser un fons voltor és molt difícil contactar amb ells i no ens donen resposta o ens diuen que no complim els requisits, quan no és cert. És una situació molt dura. Quan vam arribar i ens vam establir amb la meva filla, ella ja es trobava en aquesta situació, però nosaltres no ho sabíem. Crèiem que estava de lloguer. La meva altra filla també va estar en aquesta situació, però va decidir deixar-ho perquè amb quatre criatures tenia molta por. Ara està de lloguer, el seu home és l’únic que treballa, ja que ella va tenir un accident amb el patinet, i amb prou feines tenen diners per comprar menjar. Ella també necessita ajuda. Per poder viure al pis on estem instal·lats, la meva filla va haver de pagar molts diners. Perquè la gent ho entengui: hi ha persones que es dediquen a obrir-te un pis a canvi de diners. Aquestes persones es dediquen a col·locar la gent en pisos on no hi viu ningú, s’asseguren que no hi viu ningú, són pisos que pertanyen a fons voltor. En concret, el pis que nosaltres estem ocupant és un habitatge d’una empresa subcontractada per un banc que es va fusionar amb un altre i ja no existeix. Aquestes situacions es donen perquè hi ha gent desesperada que fa el que sigui per no viure al carrer. La meva filla es trobava en una situació molt crítica i amb dues criatures a càrrec seu, què havia de fer? Almenys té un sostre per aixoplugar-se. La meva filla hi viu des de poc abans que nosaltres ens establíssim aquí. Estem des del desembre del 2021 en tota aquesta situació i aquest patiment és inhumà. Cada pròrroga que ens donen, és a dir, cada temps de més que tenim per quedar-nos, és una llum d’esperança, però quan aquest termini s’està a punt d’acabar l’angoixa s’apodera de tu perquè et veus vivint al carrer. I aquest patiment que s’allarga en el temps no ens ajuda. És un desgast físic i emocional molt gran, només la gent que es troba en aquesta situació sap realment el que costa, i no parlo de diners. T’hi deixes la vida. Però nosaltres no ens hem quedat quietes, perquè tant la meva filla com jo hem mogut cel i terra per trobar una solució. Des del primer moment hem comptat amb Càritas, l’entitat ens ha fet costat i ens està acollint i acompanyant en tot aquest procés. Sort en tenim! L’entitat dedica una setmana a reivindicar que la manca d’habitatge empitjora les situacions d’exclusió social i que les persones puguin tenir autonomia i millorar la seva qualitat de vida. Just acabem de passar la setmana de la Campanya Sense Llar, que ha tingut lloc del 20 al 26 de novembre. Per sort, s’han fet moltes activitats i s’hi han sumat administracions i entitats. Entre totes hem de treballar per evitar l’aïllament que ens fa invisibles i sense possibilitats de sortir d’aquest cercle de pobresa. Aquí es pateix, es pateix molt. No és que no hagi tingut moments de pau, però costa trobar-los. En relació amb el pis, aconsegueixes respirar una mica quan et concedeixen una pròrroga i saps que pots estar-hi uns mesos més, però quan aquest temps s’està a punt d’acabar, l’angoixa i la desesperació tornen a aparèixer. Mai acabes de viure tranquil·la... M’envaeix la tristesa. Si ens fan fora, a on anirem a viure?! Què farem?! Aquí no ens volen llogar cap habitatge..., no ho hem aconseguit, no és gens fàcil! Què hem de fer?! Arriba un punt en què no tenir cap manera per comprar tot el menjar queda en un segon pla, però que ens treguin la casa... A on anem a viure?! Nosaltres tenim el desig de pagar per viure al pis, però no és fàcil. I no només per a nosaltres, sinó per a molta altra gent. Jo formo part de diferents organitzacions, com el Sindicat d’Habitatge, i t’adones que hi ha molta gent buscant pis, demanant una habitació on poder viure-hi..., però res. És molt difícil.
S’han plantejat la possibilitat de fer marxa enrere i tornar al Perú?
Vull poder treballar i vull poder viure en una llar digna perquè, per molt que tinguem un sostre on viure-hi, el que tenim ara són quatre parets i no és casa nostra. Podria dir que deixar el Perú i venir aquí ha sigut una mica desil·lusionant, però tinc l’esperança i confio que més endavant les coses aniran millor. Aquí, tot i les dificultats, podem tenir un futur. No està en el nostre pensament tornar, ens seria impossible trobar feina a la nostra edat, patiríem molt. M’agradaria tornar, però jo veig que allà patiré molt més econòmicament. És un país que no té gaires recursos i no disposa de gaires ajudes. Allà no hi ha res. I aquí, tot i passar-ho molt malament, sempre he estat acompanyada d’alguna manera, sempre he trobat una mà allargada, disposada a donar-me suport. Tot i les dificultats que ens ha tocat viure i tot i que ho hem passat i ho estem passant malament, he trobat gent bona que m’ha donat suport. A més, hi ha les meves filles i els meus nets, aquí hi ha la meva família.
Com va contactar amb Càritas?
No sé com vaig arribar a establir el contacte amb l’entitat... Recordo que estava desesperada, recordo que vaig trucar a moltes portes i recordo que pensava que ningú feia res per nosaltres, ningú ens estava donant un cop de mà. Un dia em vaig acostar a Càritas, a Salt, a veure què em deien, i ens va ajudar, sobretot en els aliments. També han donat un cop de mà a les meves filles en la regularització de la seva situació administrativa i ara ens ajuden al meu marit i a mi. Tot aquest tema burocràtic és ben complicat. Gràcies a aquest contacte amb el servei d’assessorament a l’immigrant de Càritas, ens van derivar amb la Laura, del programa de Sense Llar i Habitatge de la mateixa entitat, que és qui ens està ajudant en tot el que té a veure amb el pis. He fet cursos de català, cursos relacionats amb la cura de gent gran, etcètera. He intentat estar sempre ocupada i formada per tenir més oportunitats. No m’he quedat quieta.
Les coses no són mai el que semblen.
És molt trist per a les persones migrants el xoc que suposa el fet de venir aquí. Una es pensa que ve per ser feliç i tenir un futur millor, però fins que no arribes no veus que la realitat no és així i que emocionalment és molt dur. Des del primer moment estàs preocupada per trobar una feina i poder treballar, també penses en poder trobar un habitatge digne on viure amb la teva família tranquil·lament. Molta gent pensa que tenir un sostre on viure-hi és quelcom material, però tenir una casa digna va molt més enllà de tenir un sostre, és tenir una llar, un espai de confiança, de refugi. No és un espai on patir constantment pensant que et trauran d’allà i et veuràs vivint al carrer, sense res. Amb aquest temor constant nosaltres no podem viure bé ni ser feliços. Són molts els qui pensen que la gent ocupa cases perquè no vol pagar i vol tenir una vida fàcil. No crec que sigui així, nosaltres volem pagar i poder viure tranquil·lament. Jo sé que on som no és nostre, per això demanem un lloguer social. Necessitem oportunitats, no som persones dolentes i no hem vingut a fer mal ni treure res a ningú. I, desgraciadament, sento que molta gent pensa així. Hem de tenir paciència, en algun moment arribaran les nostres oportunitats per tirar endavant i tenir un futur millor. La realitat de l’experiència migratòria no s’assembla al que havíem imaginat. Tot i això, no m’he quedat quieta, ni m’hi quedaré. Com a membre activa del Sindicat d’Habitatge, lluito amb determinació per canviar aquesta situació. Estic compromesa en la recerca d’un habitatge digne. Desitjo, de tot cor, trobar una solució ben aviat, no només per a nosaltres sinó també per a totes les persones i famílies que tenen aquest mateix problema. L’objectiu és tenir un lloc digne on viure-hi sense angoixes ni temors. El meu únic desig és tenir l’oportunitat de treballar i tenir un lloc on viure-hi que pugui considerar casa meva.