Pere Ballart Vilanova, un senyor de Figueres

Potser hauria de dir el “meu” Pere Ballart perquè escric aquest paper sense encomanar-me a ningú. Nascut i finat a Figueres, tenia 92 anys. Formava part dels meus primers records intensos de la infància perquè era el primer home que veia endiumenjat –vestit, corbata...– un dia feiner al meu poble, Garrigàs; alguna vegada arribava amb Antonieta, la seva muller, una dona bella, afable i discreta.

Venia a principis d’hivern, quan es posava en marxa el trull que tenia a la nau d’un teatre estat, llogat als de casa. Alt, prim, ben plantat, de formes elegants i educades, supervisava els moviments –i possibles dèficits– de les màquines que havien estat parades durant deu mesos i que ara en treballarien dos intensament; en Sidro de can Lluís i en Tià de can Roc n’eren els seus operaris. Olives, moles, pastera, premsa i l’oli que amania, regalimant dels cabassos, el plat de granussa que hi parava la meva mare.

D’aquests mateixos anys puc evocar de veure’l enraonant els dijous amb el pare en el magatzem que encara conserva el mateix portal al carrer de Sant Antoni –la casa dels Ballart va des de la llavors botiga de comestibles amb ventalles al carrer Nou fins al que em semblava un immens espai posterior.

Després, ja universitari, amb el Seat 1500, un dels millors cotxes de fa més de mig segle, alguna vegada em recollia –sempre pura amabilitat– a l’Olivera del Bou (a peu de l’N-II), on m’havia deixat el pare, per portar-me a Barcelona, on ell acudia cada setmana a llotja, perquè una de les seves activitats empresarials era el comerç de cereals. Per acabar, després d’arribar a l’institut Muntaner, on van estudiar els seus cinc fills, ens vam veure perquè en vaig tenir tres a classe: Marta, infermera; Carles, professor; i en Pito, veterinari i marit de la també alumna, i després col·lega i activista cultural, Lourdes Godoy.

Darrerament trobava en Pere casualment, ens aturàvem i conversàvem fins que, acabant, em donava records per als pares. Una de les últimes vegades em va explicar que havia fet el testament de renúncia que, arribat el cas, el mantinguessin viu més enllà del que la raó i el senti comú aconsellen. Un senyor de Figueres. Pere, descansa en pau.