Societat

La revolta dels gegants

Un llibre descriu el paper que van tenir els gegants de barri en l’imaginari de les classes populars a partir dels anys setanta

Les figures representaven personatges de la vida quotidiana i desafiaven els reis i els qui simbolitzaven el poder establert

Els gegants són un bon reflex de la soci­e­tat i de la seva evo­lució. A qual­se­vol cer­ca­vila amb una mica de con­sistència s’hi poden veure figu­res tra­di­ci­o­nals, molt sovint reis i rei­nes, ballant al cos­tat de repre­sen­ta­ci­ons de per­so­nat­ges de la vida quo­ti­di­ana com la pei­xa­tera i el car­ter. Dar­re­ra­ment s’han estre­nat gegants que tren­quen els cànons clàssics com ara pare­lles de dones o figu­res de gènere no-binari.

Els ciu­ta­dans han aco­llit amb tota natu­ra­li­tat aquesta evo­lució, que, tot i trac­tar-se d’un feno­men fes­tiu i apa­rent­ment innocu, té una gran importància en la for­mació de l’ima­gi­nari col·lec­tiu.

Així ho han cons­ta­tat els autors del lli­bre Gegants de barri: gegan­ters, fes­tes i llui­tes urba­nes a Bar­ce­lona, de l’edi­to­rial Mani­fest, escrit per Ana­lelly Castañeda Mayuri, San­dra Ani­tua, Marc Sierra Tire­llo i Mikel Fer­nan­dino Hernández i coor­di­nat per l’antropòleg Manuel Del­gado, que ana­litza l’impacte que va tenir l’apa­rició d’una sèrie de gegants que tren­ca­ven la imatge impe­rant entre els anys 1977 i 1992.

“El gegan­te­risme que veiem aparèixer a la segona mei­tat dels anys setanta i al llarg dels vui­tanta del segle pas­sat marca una rup­tura estètica i simbòlica radi­cal amb els models pre­ce­dents. Els tra­di­ci­o­nals eren figu­res hieràtiques i solem­nes que solien repre­sen­tar reis i rei­nes o per­so­nat­ges mitològics o bíblics”, explica Manuel Del­gado, que subrat­lla que, en canvi, els nous gegants que apa­rei­xen durant la Tran­sició són com­ple­ta­ment dife­rents. “Sig­ni­fi­quen una autèntica revo­lució for­mal i simbòlica. Ja no són imat­ges gran­di­loqüents i fas­tu­o­ses, sinó que repre­sen­ten per­so­nat­ges popu­lars, cone­guts o genèrics, vius, recents o històrics, que encar­nen la iden­ti­tat de cada barri i que són menes­trals, boti­guers, pei­xa­te­res, pare­lles bur­ge­ses, gent de la page­sia o de la classe obrera. Ara eren figu­res del poble les que eren age­gan­ta­des.”

Rei­vin­di­cació

Aquest canvi de model en els refe­rents de les figu­res anava molt més enllà d’una sim­ple moda estètica. Al dar­rere hi havia la volun­tat de les asso­ci­a­ci­ons de veïns, les colles gegan­te­res que van sor­gir ales­ho­res i mol­tes altres orga­nit­za­ci­ons de la soci­e­tat civil de rei­vin­di­car el seu paper en la soci­e­tat, encara que fos en forma de repre­sen­tació simbòlica en una festa popu­lar.

“Els gegants for­men part de l’acti­visme dels movi­ments soci­als als bar­ris a l’etapa estu­di­ada –el post­fran­quisme imme­diat–, que assu­meix la festa al car­rer com un dels seus vehi­cles d’expressió”, asse­nyala Del­gado. Els seus impul­sors –afe­geix– són “les asso­ci­a­ci­ons de veïns i veïnes, les parròquies pro­gres­sis­tes, les asso­ci­a­ci­ons fes­ti­ves, però també les orga­nit­za­ci­ons polítiques de signe comu­nista que havien pro­ta­go­nit­zat la lluita anti­fran­quista a la clan­des­ti­ni­tat”. “Per a aques­tes for­ces que encapçala­ven les llui­tes als bar­ris popu­lars bar­ce­lo­nins, la festa era una vari­ant de mobi­lit­zació social, en aquest cas la més oberta i par­ti­ci­pa­tiva en la mesura que per­me­tia enca­bir les famílies i la cana­lla en clau lúdica”, asse­nyala el coor­di­na­dor del lli­bre.

Pels autors de l’obra, l’efer­vescència d’aquest movi­ment que va uti­lit­zar el feno­men gegan­ter com a expressió d’una nova rea­li­tat social amb més pro­ta­go­nisme de les clas­ses popu­lars amb un caire rei­vin­di­ca­tiu va que­dar estron­cada coin­ci­dint amb la febrada olímpica del 1992. A par­tir d’ales­ho­res –sosté Del­gado– “es con­firma el procés d’ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació de l’àmbit fes­tiu que fou popu­lar, inclòs el gegan­ter”.

“Aquesta dinàmica de desac­ti­vació del poder fes­tiu popu­lar –afirma el coor­di­na­dor de l’obra– va començar amb l’apa­rició de la «com­petència» dels dis­tric­tes com a alter­na­tiva als bar­ris. Els dis­tric­tes orga­nit­zen les seves pròpies fes­tes majors i, natu­ral­ment, encar­re­guen a pro­fes­si­o­nals els seus pro­pis gegants.”

A Nou Bar­ris, per exem­ple, durant aquells anys, les enti­tats del barri van man­te­nir una forta dis­puta amb l’Ajun­ta­ment, que va deci­dir abo­car el gros dels seus recur­sos en fes­tes a la nova festa major del dis­tricte, men­tre que fes­tes amb un gran segui­ment popu­lar i un caràcter con­tes­ta­tari, com la del barri de la Pros­pe­ri­tat, eren arra­co­na­des pels diri­gents muni­ci­pals.

Aque­lla fal·lera gegan­tera de les asso­ci­a­ci­ons i enti­tats de finals dels anys setanta i els vui­tanta, però, ha dei­xat un lle­gat que ara es pot con­tem­plar en les mol­tes cer­ca­vi­les que es fan al llarg de l’any a Bar­ce­lona i en altres ciu­tats del país.

L’obra és fruit de la feina del grup Cul­tura Popu­lar i Con­flicte de l’Ins­ti­tut Català d’Antro­po­lo­gia i s’ha fet per encàrrec dels ser­veis de Cul­tura Popu­lar de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, que es va con­ver­tir en una recerca per a l’Inven­tari del Patri­moni Etnològic de la Gene­ra­li­tat i l’Ins­ti­tut Ramon Mun­ta­ner.

15
anys
d’història gegantera a Barcelona comprèn el llibre.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia