Societat

salut

El calvari de la covid persistent

Quatre anys després dels primers casos, els pacients amb síndrome post covid-19 es continuen sentint desatesos

L’assistència és desigual al territori perquè algunes regions sanitàries s’han organitzat millor

Els enigmes que encara envolten la malaltia i la falta d’una prova diagnòstica, els grans entrebancs

Perquè és una malal­tia nova i com­plexa, ja que els símpto­mes són molts i molt vari­ats i poden afec­tar diver­sos òrgans i tei­xits; perquè encara no se’n saben les cau­ses ni com posar-hi remei; perquè no només no hi ha una prova diagnòstica sinó que la gran majo­ria de les pro­ves tra­di­ci­o­nals sur­ten nor­mals; perquè els pro­to­cols de detecció i atenció fun­ci­o­nen sobre el paper però no s’han des­ple­gat d’una manera homogènia a tot el ter­ri­tori; perquè encara hi ha pro­fes­si­o­nals nega­ci­o­nis­tes i perquè afecta sobre­tot dones de mit­jana edat, i segu­ra­ment per tot ple­gat, molts malalts de covid per­sis­tent se sen­ten encara, avui en dia, dei­xats de la mà de Déu. A l’inici de la pandèmia, ningú sabia dir-los què els pas­sava. Supera­ven la infecció del coro­na­vi­rus –de fet, la majo­ria la pas­sa­ven lleu– però mesos després arros­se­ga­ven un munt de pro­ble­mes físics i cog­ni­tius –can­sa­ment, ofecs, taquicàrdia, dèficit de memòria i atenció, boira men­tal, dolor toràcic o mus­cu­lar, febre, diar­rea i fins a dos-cents símpto­mes pos­si­bles– i ningú sabia dir-los per què ni com trac­tar-ho.

A finals del 2021, l’OMS ja havia posat nom a la malal­tia: “long covid”, en anglès, però el drama i el caos de l’inici de la pandèmia no van posar les coses fàcils. A vega­des, els dub­tes es van con­ver­tir en recels i massa pro­fes­si­o­nals van atri­buir el males­tar d’aquests malalts a un estat d’ansi­e­tat o depressió. Qua­tre anys després, els paci­ents cele­bren les inves­ti­ga­ci­ons i els assa­jos clínics que hi ha en marxa per enten­dre aquesta pato­lo­gia i pro­var trac­ta­ments, però denun­cien que encara han de picar a mol­tes por­tes per acon­se­guir ser ate­sos per un pro­fes­si­o­nal o un cen­tre sani­tari que esti­gui a l’altura del repte majúscul que suposa aquesta nova malal­tia crònica.

Des del Col·lec­tiu d’Afec­ta­des i Afec­tats Per­sis­tents per la Covid-19 de Cata­lu­nya, Vicky Béjar –una comp­ta­ble que ara no pot ni sumar, entre mol­tes altres seqüeles que li ha dei­xat el coro­na­vi­rus– valora que s’esti­gui tren­cant l’estigma social i que la gent cada cop sigui més cons­ci­ent que exis­teix aquesta pato­lo­gia, tot i que refle­xi­ona que qui no ho viu en pri­mera per­sona o de molt a prop no s’ima­gina el cal­vari que molts malalts estan pas­sant, en part perquè molts d’ells apa­rent­ment sem­blen sans. Qua­tre anys després de l’inici de la pandèmia, Béjar denun­cia que no s’està fent prou per sen­si­bi­lit­zar com cal la soci­e­tat, quan­ti­fi­car l’abast real del pro­blema i aten­dre els afec­tats, no només en l’àmbit sani­tari. “El que era un pro­blema mèdic és avui un pro­blema social, econòmic i labo­ral, perquè l’Ins­ti­tut Català d’Ava­lu­a­ci­ons Mèdiques i Sanitàries (ICAM) denega la majo­ria de les inca­pa­ci­tats i la gent ha de tor­nar a la seva feina sense que les empre­ses hagin pogut o vol­gut adap­tar el lloc de tre­ball a les seves limi­ta­ci­ons.”

Així ho cer­ti­fica Oriol Arec­hi­no­laza, advo­cat labo­ra­lista del Col·lec­tiu Ronda, que indica que en els dar­rers mesos el tri­bu­nal labo­ral ha començat a “accep­tar com a motiu d’inva­li­desa casos on hi ha un impor­tant dete­ri­o­ra­ment cog­ni­tiu, però símpto­mes com la fatiga intensa són rebut­jats perquè no es pot mesu­rar amb una espi­ro­me­tria ni cap altra prova i l’ICAM argu­menta que són de caràcter sub­jec­tiu”. “Aquests símpto­mes estan total­ment invi­si­bi­lit­zats, com ja passa, per exem­ple, en els casos de fibromiàlgia”, declara. El bufet va sig­nar un con­veni el 2020 amb el col·lec­tiu d’afec­tats i porta actu­al­ment una tren­tena de casos rela­ci­o­nats amb aquest tema, però Arec­hi­no­laza adver­teix que molta gent no té prou recur­sos ni ener­gia per bata­llar judi­ci­al­ment o ni tan sols és cons­ci­ent que té covid per­sis­tent. “Des­gra­ci­a­da­ment, mol­tes dones han assu­mit que el dolor i el can­sa­ment extrem són nor­mals i molts met­ges les sobre­me­di­quen perquè encara atri­bu­ei­xen el que els passa a tras­torns adap­ta­tius i altres pro­ble­mes men­tals”, denun­cia.

Les xifres ofi­ci­als, a la baixa

Segons les dades del Depar­ta­ment de Salut, a Cata­lu­nya s’han diagnos­ti­cat 15.559 casos de covid per­sis­tent, dels quals 13.672 seguei­xen actius. L’OMS cal­cula que com a mínim el 10% de les per­so­nes que s’han infec­tat de coro­na­vi­rus desen­vo­lu­pen aquesta malal­tia, de manera que està del tot infra­di­agnos­ti­cada, una de les crítiques que es fa al sis­tema. Assumpta Ricart, gerent de pro­ces­sos inte­grats de la salut del Ser­vei Català de la Salut, indica que, a més del des­co­nei­xe­ment dels dos pri­mers anys, un dels motius és que “les estadísti­ques mun­di­als par­len d’un rang d’afec­tació molt ampli i hi ha fins a un 70% de casos lleus, amb símpto­mes que han per­sis­tit però que no han afec­tat la qua­li­tat de vida de les per­so­nes, de manera que mol­tes pro­ba­ble­ment no han acu­dit al seu cen­tre de salut o amb els mesos el seu pro­blema s’ha anat reso­lent”. Admet que, “per des­comp­tat, amoïnen els casos més greus, on hi ha simp­to­ma­to­lo­gia que afecta la vida per­so­nal, social i labo­ral”, però defensa: “Cada cop es diagnos­ti­quen millor, tenim ja sis­te­mes per codi­fi­car-los i s’ha fet for­mació a l’atenció primària.” Ricart con­firma, però, que encara que “el model assis­ten­cial està clar, és cert que hi ha regi­ons que s’han orga­nit­zat molt millor per donar-hi res­posta”. “Hi ha llocs on la primària ha acon­se­guit uns nivells de detecció, codi­fi­cació i res­posta a la malal­tia més alts, els cen­tres hos­pi­ta­la­ris han creat equips mul­ti­dis­ci­pli­na­ris i uni­tats fun­ci­o­nals que s’han orga­nit­zat d’una manera més eficaç i s’ha acon­se­guit una millor coor­di­nació entre l’atenció primària i l’hos­pi­talària, així que el nos­tre repte és anar reduint aques­tes diferències per garan­tir la igual­tat entre totes les regi­ons”, asse­nyala.

Exem­ple de bona feina

Dins del model que marca que és l’atenció primària la que ha de lide­rar l’atenció als afec­tats, Ricart con­si­dera que la prova pilot impul­sada en deu CAP de la regió metro­po­li­tana nord és un “exem­ple d’excel·lència”. N’és la res­pon­sa­ble Asun Wilke, met­gessa de família del CAP Bufalà-Canyet de Bada­lona i experta en covid per­sis­tent, que lamenta el poc suport ins­ti­tu­ci­o­nal que ha rebut el pro­jecte, que ha impe­dit que s’extra­polés a tots els equips, més enllà dels més “impli­cats”. “Vam inten­tar fer xarxa, de fet la regió sud també va implan­tar després el sis­tema i la gerència ter­ri­to­rial hi va apos­tar molt, però no hem acon­se­guit que el Depar­ta­ment de Salut el pri­o­ritzés, falta posar ordre al sis­tema i que tots els pro­fes­si­o­nals tre­ba­llem de manera estan­dar­dit­zada.”

Entre les nom­bro­ses con­seqüències, Wilke des­taca que, com que en gene­ral no es tre­ba­lla de manera inte­gral i coor­di­nada, quan els CAP deri­ven paci­ents als espe­ci­a­lis­tes, en molts casos “els retor­nen perquè les pro­ves tra­di­ci­o­nals sur­ten bé”. El CAP Bufalà-Canyet té la sort de tenir com a cen­tre hos­pi­ta­lari de referència l’hos­pi­tal Ger­mans Trias i Pujol, l’únic amb uni­tat espe­ci­a­lit­zada en covid per­sis­tent. Amb ins­tru­ments que han desen­vo­lu­pat con­jun­ta­ment, fan ser­vir eines de detecció com ara una analítica amb paràmetres pre­fi­xats per des­car­tar altres pato­lo­gies o detec­tar si n’hi ha d’afe­gi­des, qüesti­o­na­ris com el de sig­nes i símpto­mes, i pro­ves fun­ci­o­nals com un test de fatiga mus­cu­lar. També impar­tei­xen tallers psi­co­e­du­ca­tius amb paci­ents per acom­pa­nyar-los emo­ci­o­nal­ment i donar-los eines per millo­rar la seva qua­li­tat de vida. L’objec­tiu final, que hau­ria de per­se­guir tot l’eco­sis­tema sani­tari, labo­ral i social, és que aquests malalts dei­xin d’estar en terra de ningú.

200
símptomes
possibles, entre ells fatiga, ofecs, taquicàrdia, dolor muscular, boira mental o problemes d’atenció i memòria, poden tenir els malalts de covid persistent.
15.559
casos
ha diagnosticat el Departament de Salut en quatre anys, i 13.672 segueixen actius.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia