La soledat va per franges d’edat

La soledat és cosa de la gent gran... i jove. I va a més pel fet que l’esperança de vida s’allarga, i que l’adolescència també s’allarga, per les dificultats d’emancipació. Són les dues franges d’edat més afectades per aquest estat emocional i físic alhora. Dues anàlisis de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya han avaluat el fenomen de la solitud en les dues franges d’edat “més afectades”, segurament, explica la psicòloga Tània Estapé, tot i que tenen característiques i matisos ben diferents.

La solitud és un factor de risc, sobretot entre les persones grans, i encara més entre els que la pateixen en llars d’avis, tot i estar rodejats d’altres residents i ben atesos pels vetlladors. Diversos estudis sociosanitaris han començat a advertir del perill i els efectes de la solitud, per exemple entre les persones grans, o els residents en llars d’avis. És el cas d’un grup de recerca de la Universitat de Vic (UVic) que va analitzar l’edatisme –discriminació per l’edat–, la soledat i les patologies entre les persones residents en cinc grans residències d’avis d’Osona, ja abans de la pandèmia de covid. Van entrevistar els residents sense deteriorament cognitiu i van analitzar la seva situació, i van arribar a la contundent conclusió que el 70% patien soledat. La prevalença d’aquest estat social és del 10% per a la població en general, un percentatge que va augmentar fins al 30% durant l’etapa de restriccions a la mobilitat per la pandèmia. Les xifres trenquen “l’estereotip que a les residències s’està menys sol que a casa”, recorda la metgessa i coautora de l’estudi, Laura Coll. Tot i que la majoria d’enquestats tenien algunes malalties pròpies de l’edat –hipertensió, sobrepès, alguna cardiopatia...–, la majoria asseguraven que el que més els incomodava era la incontinència urinària i la solitud. “Probablement, la millora de la sociabilitat és una de les assignatures pendents de la vida en una llar d’avis”, assegura Coll, tot i la correcta atenció que rebin. Es posa èmfasi en la rehabilitació funcional física, a no perdre mobilitat, amb professionals de la salut capacitats, però se centren “encara poc en els sentiments i en les activitats”. La covid no ha ajudat a obrir més les residències a activitats socials, o a facilitar que els avis en surtin a “fer amics i activitats, més aviat al contrari”. “Ara no tant, però fa anys fins i tot es banalitzava –recorda la metgessa–, quan és una necessitat de qualsevol persona.” Fets quotidians com “anar a mercat, ballar o tallers de memòria” s’haurien de generalitzar per fomentar la connexió social. Els autors de l’estudi no dubten a designar la soledat com un factor que augmenta el risc de tenir altres malalties o agreujar les que són lleus. A Catalunya hi ha 780.500 persones que viuen soles, un 42,5% de les quals tenen més de 65 anys. El fenomen s’accentua a Barcelona.

Però la solitud no és exclusiva de la gent gran quan, per lògica natural, perd familiars, cònjuges o amics. Si en el cas dels avis pot ser evident, entre els adolescents –l’altre segment de població susceptible de patir-ne més– esdevé més soterrada, però és igualment significativa, fins al punt que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) alerta que és un factor de risc entre la població adolescent. Diverses situacions “convergeixen a generar-la: distanciament familiar, creació d’una identitat pròpia, elecció d’itineraris educatius, experimentació i cerca de nous límits o fins i tot presa d’alguna decisió impulsiva poc racional... Tot s’ajunta en l’adolescència”, afirma la psicòloga Tània Estapé. Malgrat que els joves formen grups, disfruten de l’oci en grup o fins i tot juguen en grups connectats en línia, el moment vital i emocional “s’ajunta com un còctel” i genera una certa solitud emocional, encara que no física.

Un estudi internacional de Gallup i Meta constata que el 27% de joves entre els 19 i els 27 anys i el 25% d’entre 15 i 18 anys se senten sols. L’enquesta s’ha fet entre un miler de persones de 142 països. Estapé adverteix que aquesta qüestió no és menyspreable, perquè a Occident “l’etapa de l’adolescència comença amb la pubertat però s’allarga fins a la trentena”. Les dificultats per a l’emancipació no fan altra cosa que “perllongar l’adolescència psicològica”, encara que la física s’hagi superat.

Si bé en la franja de la tercera edat es comença a abordar la qüestió de la solitud, entre els joves encara som a les beceroles. Alguns estats com el Japó i la Gran Bretanya sí que han fet un pas endavant creant-ne un ministeri propi, per exemple.