Societat

Mig segle de culte islàmic

Aquest any es commemora el 50è aniversari de l’obertura del primer oratori musulmà a la Sagrera de Barcelona

Amb 323 centres, les comunitats lluiten per assolir el difícil encaix d’una tradició religiosa que ja professen el 7% de catalans

“Cada cop hi ha més joves amb una religiositat compatible amb els valors del país” “No hem de confondre migració amb religió, estaríem discriminant una part dels catalans”
Un 10% de la població creu que les altres religions posen en risc l’estil de vida de Catalunya

L’islam és la segona religió en nombre de seguidors arreu del món, després del cristianisme i, segons l’últim baròmetre de la religiositat a Catalunya fet públic el mes de maig, un 6,8% dels catalans es declaren actualment seguidors d’aquesta tradició. És un percentatge considerable, quasi el doble que els evangelistes (tercera religió en nombre de seguidors), però que encara no ha aconseguit ni la visibilització ni l’encaix pels quals les comunitats islàmiques treballen des de fa mig segle.

Aquest any justament es commemora el 50è aniversari de l’obertura del primer oratori islàmic a Catalunya. Va ser iniciativa d’un grup d’estudiants de l’Orient Mitjà, la majoria sirians, que van obrir el centre en un primer pis de propietat al barri de la Sagrera de Barcelona. Aquell mateix any l’Associació d’Amistat amb els Pobles Àrabs Bayt al-Thaqafa, dirigida per l’arabista i religiosa catòlica Teresa Losada, va obrir també un local a Sant Vicenç dels l’Horts, que a banda de cedir un espai per al culte per als fidels també oferia serveis d’alfabetització i formació per al col·lectiu. Des de la posada em marxa d’aquests dos centres musulmans, que encara continuen oberts, s’han anant creant, primer a la ciutat de Barcelona i després arreu del territori, amb moments de més i menys dificultat, tant per problemes econòmics de les associacions com per les reticències veïnals, una xarxa d’oratoris per donar resposta a les necessitats de les comunitats islàmiques. Actualment, segons les últimes dades actualitzades per la direcció general d’Afers Religiosos, hi ha 323 centres oberts al conjunt de Catalunya.

Malgrat aquesta expansió, que es va començar a consolidar amb una primera onada d’obertura de centres als anys vuitanta i noranta, amb els primers oratoris a Sants, el Raval i altres barris de Barcelona, però també a Viladecans, l’Hospitalet i Girona, i més tard amb el gran boom d’obertura d’espais entre els anys 2000 i 2013, les dificultats per fer-se visibles i especialment per poder obrir mesquites més grans i amb millors condicions als municipis persisteixen. Algunes comunitats han expressat més d’un cop el desig de tenir una gran mesquita o un gran centre àrab de referència a la ciutat de Barcelona. Però això serien paraules majors i més quan, segons l’últim baròmetre, encara hi ha un 25% dels musulmans que declara haver patit algun tipus de discriminació al llarg dels últims dos anys per motius religiosos.

Des de la direcció general d’Afers Religiosos, que ha eludit fer valoracions en aquests moments de govern en funcions, s’ha treballat per ajudar a normalitzar la situació i fer pedagogia de la diversitat religiosa existent a Catalunya. També s’han actualitzat les normatives urbanístiques i d’altres, com ara les que fan referència al sacrifici d’animals segons la tècnica halal, preceptiva segons l’Alcorà, per garantir la coexistència de costums amb el respecte a la llibertat religiosa i de culte en una societat democràtica com la catalana. Tot i així, les dificultats no han desaparegut i en el cas dels oratoris encara n’hi ha molts en locals, fins i tot pisos, situats als baixos i primeres plantes d’edificis, que en alguns casos són instal·lacions precàries i que poden arribar a quedar petites quan hi ha molta afluència, com passa en els grans esdeveniments. Les poques grans mesquites que s’han pogut construir en els últims anys, com és cas de Vilafranca del Penedès o Palafrugell, una de les escasses que tenen minaret, s’han hagut de fer en polígons industrials, en molts casos per l’oposició veïnal. La virulència de les protestes ha anat baixant de to amb els anys i poc tenen ja a veure amb els primers casos de rebuig, com el que hi va haver a Premià de Mar, on l’any 1997 es van arribar a aconseguir 5.500 signatures contra la construcció d’un oratori en un solar que era propietat de la comunitat local. Tot i així, hi ha municipis, com passa a la ciutat de Lleida, on les dificultats per crear espais de culte continuen. Els musulmans estan pendents de la cessió d’una parcel·la perquè els oratoris més petits queden petits, especialment per a les oracions dels divendres. I no és el primer cop que organitzen oracions multitudinàries en espais públics o que en alguns barris els veïns organitzen actes de rebuig.

Mesquites que ara ja són un referent pel que fa a activitats de promoció de la religió i la cultura àrab, però també per enfortir els lligams entre les diferents tradicions, com ara el Centre Cultural Islàmic Al-Tauba, a Cornellà, van trigar anys a fer-se realitat. En el cas de Cornellà, a la que s’ha denominat la mesquita de la paciència, van haver d’esperar més de 10 anys, entre altres coses per les dificultats per recaptar fons per acabar les obres. I a Salt, on l’oposició veïnal va portar l’Ajuntament a suspendre durant un any la concessió de llicències per construir mesquites al polígon de Torre Minores. Excepte la de Palafrugell, que sí que té ben visible la cúpula i el minaret, la resta, i especialment la de Cornellà, on va ser un requisit urbanístic, presenten un aspecte exterior bastant neutre.

Segons l’últim baròmetre, encara hi ha un 10% de la població que creu que la presència de persones d’altres religions posa en risc l’estil de vida de Catalunya i un 20% de la població declara que li molestaria bastant o molt tenir un centre de culte islàmic aprop de casa seva.

Diversitat d’origen

Aquest grau de desconfiança i desconeixement fa que s’ignori la diversitat que hi ha als mateixos oratoris islàmics. I ve condicionat en bona part perquè són les comunitats, petites o grans, amb més o menys recursos, les que gestionen els centres de culte. Les més nombroses actualment són les liderades per persones d’origen magrebí, però també n’hi ha una part d’origen subsaharià i també promogudes per comunitats d’origen pakistanès o fins i tot algunes, menys, liderades per islamistes conversos.

Però, si fa 40 o 50 anys el tema de l’origen podia ser important, actualment des de les mateixes comunitats es treballa per garantir el relleu generacional amb la implicació dels més joves, les generacions ja nascudes aquí i formades aquí i que, tot i respectuoses amb la tradició cultural de l’islam i amb els seus orígens, tenen el repte de treballar per la integració i l’obertura dels centres i posar fi a la idea, errònia, de vincular encara la religió islàmica amb la immigració i parlar de musulmans catalans.

Mohamed El Ghaidouni, president de la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya (Ucidcat), va arribar a Catalunya l’any 1992, justament quan s’havien signat els acords entre la comissió islàmica. Hi havia quatre comunitats islàmiques. Ara n’hi ha 390 de registrades, assegura, algunes de les quals no són oratoris. I destaca les dificultats que han hagut de superar per arribar fins aquí. Per això no és partidari de parlar de nacionalitats: “No hem de confondre l’àmbit migratori amb el religiós perquè estaríem discriminant una part dels catalans”, afirma.

El Ghaidouni recorda que una comunitat és una entitat religiosa inscrita en el registre d’entitats religioses del Ministeri de la Presidència. “Pot ser una mesquita, com són la majoria, però també una entitat que presta serveis d’aprenentatge d’àrab i de religió per a nens musulmans”, aclareix.

Aquestes classes no serien necessàries si a les escoles s’ensenyés l’islam, però no és així, es queixa. “Només existeix un pla pilot que dura ja cinc anys i que només disposa de cinc professors, quan a les escoles catalanes hi ha més de 50.000 nens musulmans.” El Ghaidouni insisteix que és una vulneració de drets fonamentals de la comunitat musulmana i es mostra convençut que si això continua així és “per falta de voluntat política”.

Pel que fa a la ubicació de les mesquites, recorda que hi ha una llei de llocs de culte que topa amb la decisió de molts ajuntaments “de traslladar aquests espais als polígons industrials sense tenir en compte el dreta a la pràctica i la llibertat religiosa”. La queixa fa referència també a les dificultats que tenen les comunitats per poder aixecar mesquites. “Excepte Cornellà, Salt o Palafrugell, en la resta de casos no es pot parlar de mesquites. Són oratoris. I això continuarà passant si s’anteposen els interessos polítics al respecte als drets fonamentals”, diu.

Però El Ghaidouni està convençut que les coses cauran pel seu propi pes i que en aquesta consolidació i obertura que encara està per fer els joves tenen un paper fonamental: “Les comunitats les van constituir immigrants que es van instal·lar aquí però les noves generacions comencen a donar un altre enfocament, una gestió més moderna. Cada cop hi ha més joves amb una religiositat compatible amb els valors del país.” I el president de l’Ucidcat els veu com “una garantia i un motor per fer més visible la comunitat i també més participativa”. I a la llarga també contribuiran a un canvi de percepció per ampliar aquest 40% de la població que, segons el baròmetre, veuen l’islam com un enriquiment. Però El Ghaidouni demana més implicació de l’administració i dels mitjans de comunicació per contrarestar la islamofòbia, que “torna a ser un paraigua recurrent d’alguns polítics que busquen fragmentar la societat”.

“Ja no som estranys”

Mohammad Iqbal Chuhdry, vicepresident del Centre Islàmic Camí de la Pau (Raval) i integrant de la Comunitat Pakistanesa de Catalunya, insisteix també en la necessitat de tenir “llocs de culte visible” i reivindica “com a mínim una mesquita de referència a Barcelona com tenen ciutats com ara Madrid i València”. Ell és optimista respecte al futur amb un argument de pes. “En la cultura occidental, un poble que és estrany fa por però ja no som estranys. Som la tercera o quarta generació, ens coneixem des de petits, hem anat a la mateixa escola, a la mateixa universitat. Tenim creences i trets físics diferents però formem part de la mateix societat, som catalans, amb igualtat de drets i deures.” I vaticina: “Encara que els venedors d’odi seguiran, el fet de veure com la població musulmana va ocupant espais en l’esfera pública i són el teu jutge, el teu policia local o el teu metge, acabarà contribuint al respecte i la convivència.”

Mohammad Iqbal mira enrere i recorda quan la seva comunitat va fer el primer centre de culte l’any 1996. Explica que cada comunitat recapta els diners per fer el centre i que també s’encarrega de la gestió i el manteniment perquè no tenen una estructura piramidal. “A vegades va costar anys recollir els diners per fer-ho possible. Molt d’esforç perquè després un grup de veïns surti al carrer amb pancartes dient: «No volem mesquita a sota de casa nostra.»” Però ell es mostra convençut que això ja és passat. “Això passava fa 20 anys però ja no és el moment dels polígons industrials. Serem més visibles perquè jo ja noto que caminem cap a la normalització.” I posa com a exemple el primer programa en què TV3 va retransmetre una oració durant la Festa del Sacrifici l’any 2006 o les imatges del president José Montilla en una mesquita del Raval l’any 2009.

Igual que des de les comunitats s’insisteix a desvincular la tradició islàmica de la immigració, també tenen clar després d’aquest mig segle que cal promoure activitats per donar a conèixer els centres islàmics i totes les activitats que es fan allà. És la manera de fer-se visibles i establir vincles amb el barri. Superar el moment actual de respecte distant i caminar cap a més interacció i integració. Ho explica Anuar Aldirra, un dels estudiants sirians que va estar present pràcticament en els inicis del primer centre creat a Catalunya, el del barri de la Sagrera. L’Anuar té 75 anys i és metge pediatre jubilat, tot i que encara conserva una consulta privada. Actualment és el responsable interí del centre i forma part de la comissió creada per donar impuls al centre de la Meridiana i obrir-lo més al barri.

Passat i futur de la Meridiana

L’Anuar recorda els inicis quan un grup d’estudiants universitaris, la majoria sirians, moguts per la nostàlgia i la necessitat de compartir sentiments i creences, van acordar compar un pis. Havien arribat a Barcelona, com molts altres van arribar a altres capitals europees, després de la guerra dels Sis Dies, que els va impossibilitar continuar estudiant als seus països d’origen. “Hi havia estudiants de medicina, farmàcia, enginyeria... Primer quedàvem en pisos per fer l’oració del divendres fins que vam decidir col·laborar i comprar un pis entre tots”, recorda l’Anuar. És el pis de més de 200 m² on encara continuen. I on amb el temps cada cop ha anat venint més gent. “Al principi potser érem unes 40 persones. Ara podem reunir-nos unes 150”, comenta.

L’oració dels divendres és molt important en la tradició islàmica. Comparable a la missa catòlica del diumenge. “El divendres és el dia sagrat. Ens agrupem per tractar temes quotidians i recordar les obligacions religioses”, explica l’Anuar. Ara és conscient que alguns dies alguns veïns es queixen, sobretot per la massificació, però en general la relació “sempre ha estat molt cordial”, resumeix.

I pel que fa als inicis, “no hi havia islamofòbia”, assegura. No van tenir problemes. Organitzaven activitats esportives i culturals. Amb el temps s’hi van anar sumant altres nacionalitats: palestins, jordans, libanesos i ara, com passa a la majoria de les mesquites, hi ha més presència de catalans d’origen magrebí o pakistanès.

L’any passat es va jubilar l’imam que havien tingut durant més de vint anys i ara tenen un nou imam egipci molt arrelat. El repte és encara el futur amb una major apertura. Ja tenen experiència. “Hem fet jornades de portes obertes, festes coincidint amb el final del ramadà, actes de solidaritat amb la gent més desfavorida. També hem repartit mantes a l’hivern...” Del que es tracta és d’interactuar més. I ja han creat una comissió per donar impuls a una nova etapa i estan en contacte amb el districte i també amb les esglésies del barri. “Hi confio molt perquè la relació és bona i hi ha voluntat de fer coses de forma conjunta”, subratlla l’Anuar.

Entre les activitats que està previst que comencin el mes de setembre, quan també preveuen muntar actes de commemoració del 50è aniversari, hi ha l’obertura del centre els dissabtes perquè els nens puguin aprofundir en l’idioma àrab i també per reforçar les classes de català i castellà. Comptaran amb el suport del Centre de Normalització Lingüística. “Qualsevol activitat que ajudi a profunditzar les relacions i establir vincles per anar posant fi al desconeixement serà positiva per a la convivència”, opina l’Anuar. Pel que fa al local, consideren que està prou bé, però trobaria important que Barcelona tingués un centre de referència, “similar a l’Institut Àrab de París o millor”.

Sacrifici halal
Diumenge comença la Festa del Sacrifici (Eid al-Adha), la celebració grossa de l’islam. Entre les activitats figura el sacrifici d’un xai o similar, que, d’acord amb els preceptes de l’Alcorà, s’ha de fer en viu i amb dues incisions al coll perquè l’animal es dessagni. Una sentència recent del Tribunal Europeu dels Drets Humans obre la porta perquè els estats estableixin un atordiment previ, mesura rebutjada per les comunitats islàmiques i que Catalunya de moment no preveu.
Les festes, 11 dies abans cada any
Ni la Festa del Sacrifici ni el mes del ramadà tenen unes dates establertes. Com que l’islam es guia per la lluna, generalment per fer quadrar els 12 mesos de l’any amb els 354 dies que té el seu calendari, cada any les dues festes principals s’avancen 11 dies. Així, si aquest any el ramadà ha començat l’11 d’abril, l’any vinent ho farà aproximadament el dia 1. Igual passa amb el Sacrifici, que s’anirà avançant 11 dies indefinidament i no tornarà a celebrar-se el 16 de juny fins d’aquí a 30 anys. Si la Festa del Sacrifici és la festa grossa, el final del ramadà és la festa petita, que comparteixen amb amics i familiars i que en els últims anys algunes comunitats han obert també als veïns.
No hi ha relació però es deixa viure
La majoria de la població (50,7%) afirma que entre les diferents confessions religioses gairebé no hi ha relació, però que la gent deixa viure, es respecta i gairebé no hi ha conflicte. Així ho recull l’últim baròmetre de la religiositat a Catalunya, segons el qual hi ha un 39,7% que considera que hi ha bona relació i que si sorgeix algun problema es resol pacíficament. Només hi ha un 6% de la ciutadania que considera que hi ha tensió i fins i tot hostilitat entre les diferents cultures, nacionalitats i religions. Respecte al coneixement de les confessions, gairebé el 33% no sap en quins períodes del dia es fa dejuni en el ramadà i el 20% no sap dir què es commemora per Nadal.

Parcel·les islàmiques als cementiris

La comunitats musulmanes fa anys que demanen a les administracions catalanes parcel·les islàmiques específiques als cementiris per enterrar els seus morts. És un dret reconegut però encara hi ha moltes ciutats on això no és possible. “Molts ajuntaments no volen entendre que és un dret”, comenta Mohamed El Ghaidouni, president de la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya, que elogia en aquest sentit la tasca que ha fet l’Ajuntament de Barcelona. I critica la ciutat de Terrassa, on encara això no és possible tot i la forta presència de musulmans. Fins fa uns anys, els cossos eren repatriats als seus països d’origen, però a mesura que aquestes comunitats han anat arrelant a Catalunya, la repatriació deixa de tenir sentit, tal com reconeix la mateixa Generalitat en una guia per al respecte de la diversitat de creences als cementiris. És una realitat que no es pot eludir. Mohammad Iqbal Chuhdry, vicepresident del Centre Islàmic Camí de la Pau (Raval), insisteix que el tema està recollit en la legislació i que només es tracta de “voluntat política per buscar fórmules més adequades”.

En els últims anys, i especialment després de la pandèmia, el tema, però, ha avançat molt i ja hi ha espais reservats per a musulmans no només als cementiris de Barcelona sinó també a Calonge, Sant Feliu de Guixos, el Papiol, Vic, Salt i Girona. El respecte a la tradició topa algun cop amb alguna limitació. És el cas de la petició d’inhumar el cadàver sense fèretre, que no està permès per la legislació catalana. Segons el baròmetre, el 78,4% dels enquestats es manifesta totalment o més aviat a favor que l’Ajuntament adapti el cementiri municipal per donar acollida a les necessitats funeràries de les diferents confessions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.