La monarquia
Lluís Simon
310 anys sense soldats
Gràcies a la justícia espanyola, més creient en la causa independentista que qualsevol de nosaltres, ha ressorgit el cas dels 10.000 soldats russos que havien de desembarcar a Catalunya per defensar la sobirania. Sabem que és una fantasia fruit d’un deliri segurament psicotròpic, com precisa bé Gonzalo Boye, però en qualsevol cas els soldats (ni que fos disfressats) no van venir i tampoc se’ls espera en cap futur per molt enrevessat que sigui.
Tot i que això dels russos sembli una broma, la crua realitat és que els catalans fa 310 anys, concretament, que no tenim cap soltat a les nostres ordres. I això ho diu un pacifista. La reina Anna d’Anglaterra ens va jurar per escrit el 1705 que enviaria exactament el mateix nombre de soldats (10.000) que ens va “prometre” Putin, però encara els esperem. La idea era que l’exèrcit anglès desembarqués a la costa catalana i portés, a més, milers i milers de fusells per armar les forces catalanes. A canvi d’aquest esforç militar, Catalunya reconeixeria Carles com a rei de les corones de Castella i Aragó i ell es comprometia a mantenir les nostres lleis i institucions.
El que va passar després, com a catalans, no ens hauria d’haver sorprès. Aquí l’únic comandament britànic que va aparèixer de veritat va ser el duc de Berwick i no precisament per ajudar les tropes catalanes. Felip V, com faria en el futur el seu descendent Felip VI, va ser el primer a fer un a por ellos als catalans i, de passada, els seus amics valencians, mallorquins i companyia.
El Borbó, malgrat que fins i tot el seu avi i rei francès li demanava que tingués certa pietat amb els catalans revoltats, que al cap i a la fi també eren súbdits seus, va deixar clar en tots els pactes i acords de pau escrits i no escrits durant les negociacions abans, durant i després de la guerra de Successió que qualsevol amnistia no podia deixar sense càstig els defensors de Barcelona i d’altres feus revoltats a Catalunya. És per això que el cap del general Moragues va romandre penjat en una gàbia al Portal del Mar.
Els anglesos, que eren prou espavilats per saber que havien traït els catalans per la pau i els territoris que més els convenien, van discutir durant alguns anys allò que es coneix com “el cas dels catalans”, que va arribar al Parlament. El rei Jordi, successor d’Anna, també va lamentar públicament que els pactes de la corona haguessin abandonat els seus antics aliats a la Península. Però, de soldat, no en va arribar mai ni un.
L’altra “successió”
Tot i que sempre costa d’explicar a un polonès per què els catalans som “polacos” i el rerefons d’aquesta intrahistòria de domini gairebé colonial, és sabut que part del futur de la nació va passar també per la guerra de Successió que van tenir allà entre el 1733 i el 1738 entre un candidat austriacista i un de Borbó. El mateix panorama que a Catalunya vint anys abans. L’exili català a Viena va mirar de recuperar el “cas dels catalans” per si hi havia alguna nova fórmula en aquesta guerra perquè els Borbons eliminessin la Nova Planta al Principat. L’escrit anònim Remeis necessaris, justos i convenients per restablir la salut d’Europa reclamava la formació d’una gran aliança a Europa per alliberar els espanyols que “gemeguen sota la més dura servitud del despotisme de la Casa de Borbó.”
‘Amics’ del Bàltic
Lituània, Estònia i Letònia van simpatitzar, per raons òbvies, amb les aspiracions nacionals de Catalunya. Alguns dirigents en van parlar en públic i tot durant el procés. Però això, van dir des de Madrid, s’havia d’acabar. No es va resoldre només amb un parell de trucades. Els diplomàtics d’aquests països, que no són ximples, van veure una oportunitat d’or per treure unes quantes concessions de l’Estat espanyol, sobretot militars. El que més preocupa en aquests països són les aspiracions territorials de Putin i la seva escalada bèl·lica. I Espanya, a canvi del silenci, va enviar-hi de tot, avions, soldats i regiments sencers. Felip VI els ha visitat aquesta setmana, però no ha recordat quina és la raó principal de la presència espanyola en aquella zona.
La princesa de Lloret
Lloret, municipi governat ara per un socialista (Adrià Lamelas), ha decidit que els Borbons organitzin al Palau de Congressos de la vila el seu carnaval particular, els premis Princesa de Girona. Ja que a la “seva” ciutat no són benvinguts, el 10 de juliol la presumpta hereva a la corona espanyola lliurarà els seus particulars guardons al municipi que més representa els valors de la Costa Brava, des del balconing fins als anglesos embriagats 24 hores al dia. Quan acabi de fer el paperot, que s’afegeixi a la festa interminable de la ciutat!