Quan el melic és la provocació

Hi ha mol­tes foto­gra­fies de la Dolors Pujol a la platja. Amb les ami­gues por­ten bar­ret mari­ner, ria­lle­res, perquè a la mar sem­pre se som­riu, i amb banya­dor d’una peça, segu­ra­ment un Jan­sen. És una com­po­sició estu­di­ada, a les roques, però amb la natu­ra­li­tat de les pri­me­res vega­des posen per a la càmera d’en Josep Pere­fer­rer (Riu­da­re­nes, 1889-Girona, 1974). Dolors Pujol va començar de depen­denta a Foto Lux i, casada amb Pere­fer­rer, es va reve­lar com “una fotògrafa excep­ci­o­nal” i una de les poques dones que es van dedi­car a la pro­fessió a l’època. Li atri­bu­ei­xen alguns dels con­tra­llums més remar­ca­bles de les foto­gra­fies del fons Lux cus­to­di­a­des al Cen­tre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) de l’Ajun­ta­ment de Girona i que es poden con­sul­tar, digi­ta­lit­za­des, en el seu web .

Dolors Pujol és també un mis­teri, segons asse­nyala la tècnica del CRDI Fina Navar­rete, que dona valor al paper actiu que va tenir Pujol a la gale­ria de foto­gra­fia del marit. No era només la noia amb els cabells tan ros­sos com els de l’actriu Jean Har­low prac­ti­cant la joia de viure, a la platja de Tossa de Mar. És una estampa bonica que ha ser­vit per pro­mo­ci­o­nar la con­ferència, ahir al matí, sobre l’evo­lució dels ves­tits de bany, a càrrec dels tècnics del CRDI Fina Navar­rete i Pau Saa­ve­dra, i una de les acti­vi­tats d’estiu del cicle Arxiu a la fresca, orga­nit­zada per l’Arxiu de Girona. La foto­gra­fia explica molts dels can­vis soci­als, espe­ci­al­ment els que afec­ten la dona, a par­tir dels ves­tits de bany. Però també explica l’absència. Qui no surt a la foto.

El pri­mer biquini a la Costa Brava docu­men­tat és de l’estiu del 1955 i el filma Narcís Sans Prats (Falli­nes 1920 - Girona 1994). És de color blanc i una noia el porta a la cala Mar Menuda de Tossa de Mar. Narcís Sans tre­ba­llava per encàrrec i la fil­mació del biquini forma part de les imat­ges des­car­ta­des del docu­men­tal Costa Brava rea­lit­zat per pro­moure turísti­ca­ment el lito­ral de les comar­ques giro­ni­nes. Uns patins de vela a la platja, que apa­rei­xen tant en el docu­men­tal com en les imat­ges en brut, van posar sobre la pista els tècnics del CRDI per con­cloure que era el 1955. Per què es va des­car­tar la noia del biquini blanc en el que havia de ser una pel·lícula de reclam per a turis­tes? Una estratègia que a finals dels sei­xanta i setanta s’uti­lit­zarà? Dos anys abans, el 1953, a Canes, Bri­gitte Bar­dot havia escan­da­lit­zat amb un biquini. Perquè el melic és el límit, la línia de la decència; mos­trar-lo és la pro­vo­cació. En una foto de Cadaqués del 1995, una banyista fa topless davant un car­tell en què es lle­geix “no nudisme”. És el debat sem­pi­tern sobre l’expo­sició del cos de la dona a la platja. Als anys trenta a Colera ja hi havia, segons la memòria popu­lar, “una platja dels nudis­tes”, i Gala, en el seu pri­mer estiu a Cadaqués, també pre­nia el sol i es banyava nua.