Prescripció: anar al restaurant
Estudien fins a quin punt receptar àpats compartits en restaurants ajuda a millorar la salut mental de persones que se senten soles
“Ens ha canviat l’estat d’ànim i la vida”, diuen els participants d’un programa que també valora l’impacte físic i nutricional
Quan visitem el CAP, és ben comú sortir-ne amb una recepta per prendre tota mena de fàrmacs. El que no resulta tan habitual és que et prescriguin anar a dinar a un restaurant dos cops per setmana. Però això és el que han tingut la sort de fer una cinquantena de persones de Sant Joan de Vilatorrada –fonamentalment, dones– que tenien problemes de soledat i van ser escollides per participar en el projecte Salsa. Impulsat per la Fundació Alícia conjuntament amb la Unitat de Recerca i Innovació de l’Institut Català de la Salut de la Catalunya Central, aquest programa pilot vol mesurar fins a quin punt menjar plegats prevé problemàtiques de salut mental, emocional i nutricional.
Durant quatre mesos, des de finals de febrer fins a finals de juny, els participants en l’estudi han estat dinant i socialitzant (en torns de dimarts i dijous o de dimecres i divendres) en dos restaurants de la localitat del Bages. Es tracta de persones d’entre 40 i 90 anys prèviament seleccionades pel CAP i els serveis socials de l’Ajuntament, que arran de l’èxit i la popularitat de la iniciativa durant aquest temps no han parat de rebre peticions per incloure nous participants en el projecte. Lògicament, no podien fer-ho perquè ja estava en curs, perquè té unes proporcions i un pressupost concrets i perquè els participants ja havien fet una sèrie d’enquestes prèvies sobre soledat no volguda, salut mental i nutrició que seran comparades amb les que estan fent tot just ara, un cop acabada la fase d’intervenció al restaurant.
Elena Roura, directora científica de la Fundació Alícia i del projecte Salsa (Salut, Alimentació i Sociabilitat), explica que la iniciativa té l’objectiu d’incidir en la salut emocional, però també en la física mitjançant una millora de la nutrició. “Tant l’evidència científica com altres estudis i projectes d’Alícia conclouen que les persones en situació de solitud no volguda tenen més risc de patir malnutrició, atès que la seva alimentació és menys variada i més monòtona. A partir d’aquí, es va plantejar la hipòtesi que les persones en situació de solitud no volguda s’assegurin un equilibri nutricional i la millora del seu estat compartint àpats diaris saludables amb altres persones”, explica.
Per afavorir la sociabilitat, els dinamitzadors de la Fundació Alícia van establir un sistema de sorteig aleatori dels llocs a taula que afavoria que les participants no seiessin sempre al mateix indret o amb les mateixes companyes. “Al principi als participants els va costar una mica entendre que no anaven a un restaurant a fer un gran tiberi, sinó a menjar bé, com ho haurien de fer a casa”, recorda Ivonne Gual, dietista de la Fundació Alícia i responsable d’elaborar els menús en coordinació amb els cuiners dels dos restaurants, que oferien dos primers i dos segons a escollir. “Ràpidament, però, ho van entendre i van començar a establir vincles molt macos entre ells”, hi afegeix.
En aquest sentit, Gual remarca la importància de fer aquesta intervenció en locals de restauració convencionals i no en espais “més estigmatitzants” com podria ser una residència. “Això no m’hauria agradat”, admetia Maria Ferrer, de 88 anys i vídua per segona vegada. En espera de la comprovació empírica, que arribarà d’aquí a uns mesos, el seu testimoni revela una millora clara en l’estat anímic, però el projecte també avalua si aquesta intervenció fa que els pacients millorin físicament i tinguin menys necessitats de recursos mèdics, ja sigui en forma de visites al metge o de fàrmacs. Aquest podria ser el cas d’una altra participant, molt més jove, que pateix poliartrosi, fibromiàlgia i fatiga crònica. “Habitualment tinc un dolor constant, però des que vinc a dinar aquí he millorat i fa tres setmanes que no prenc cap calmant”, explicava Elisabeth Santamaria.
Amb el pas dels dies i dels menús, el grup va començar a fer pinya i les persones que n’han fet un seguiment també constaten la millora dels participants: “Han establert vincles molt macos. Ara queden per anar a caminar, per prendre alguna cosa, tenen grups de WhatsApp, s’ajuden entre ells, han previst una nova trobada conjunta... La millora és evident i va fins i tot més enllà del que ens esperàvem”, indica Gual.
Si se certifica aquest canvi a partir de l’anàlisi d’indicadors com la solitud no volguda, l’adherència a la dieta mediterrània, les escales de depressió, ansietat, suport social, l’estat nutricional (valors de colesterol, proteïnes...) i els costos sanitaris, la intenció és que aquest projecte pilot passi a ser, algun dia, una realitat i que els metges catalans puguin prescriure un menú diari a qui el necessiti. “Volem que a la llarga sigui un servei cofinançat, com passa amb els medicaments. Una part la pagaria l’usuari i l’altra, alguna administració”, assenyala Elena Roura.