La monarquia
Lluís Simon
Borbons olímpics
La relació entre els Borbons i els Jocs Olímpics és prou coneguda. Aprofitant la cita que arrenca aquests dies a París, toca recordar algunes de les seves “gestes”, sempre emmarcades en operacions de màrqueting i de propaganda nacionalista i monàrquica amb l’objectiu que els seus súbdits acabessin rendits no només al seu origen diví sinó a la seva grandesa en els camps de batalla.
El primer membre de la família reial espanyola que va intentar participar en uns Jocs va ser la futura reina Sofia el 1960 als Jocs de Roma, quan tenia 21 anys. Era una de les suplents, probablement endollada, de l’equip de vela. Bàsicament va viatjar a la capital italiana per fer d’animadora del seu germà, Constantí, que a diferència dels Borbons espanyols sí que va demostrar la seva perícia guanyant la medalla d’or en la classe dragó.
Joan Carles, en plena dictadura i quan ja havia estat nomenat successor per Franco, va participar, també en la competició de vela, en els Jocs de Múnic. Ho va fer en la classe dragó, monopolitzada per aristòcrates i gent de gran poder adquisitiu. Tenia 34 anys. Al seu costat li feien tota la feina bruta el duc d’Arión i Félix Gancedo. Tot i les esperances del règim per lluir la figura del futur rei com un gran campió, la cosa no va acabar bé: quinzè lloc de 23 participants.
El 1988, a Seül, la infanta Cristina va fer un pas més en l’àmbit propagandístic. Tot i ser una competidora suplent i mediocre enmig d’un equip espanyol farcit de medallistes en diferents esports, va ser escollida com la banderera. Va passar amb més pena que glòria. L’últim dia de la competició la van colar sense miraments en un vaixell deixant el titular, que ja no tenia possibilitats de medalla, a la vila olímpica. Sense comentaris.
La família no es va resignar a abandonar la seva cursa olímpica sense tocar la glòria. La gran esperança blanca, Felip, va formar part de l’equip de vela de Barcelona. Un altre cop li van fer portar la bandera el dia de la inauguració, però un cop al mar va ser un dels pocs regatistes del combinat espanyol que es van quedar sense medalla (sisè) tot i que tenia al seu costat dos dels millors navegants espanyols: Fernando León i Alfredo Vázquez. El pobre resultat va entristir no només el seu pare sinó el mateix Joan Antoni Samaranch, que posteriorment va intentar col·locar-lo, sense èxit, com a membre del COI, després de la mort de Carles Ferrer Salat.
El bo era Urdangarin
Paradoxalment una de les grans ovelles negres de la família reial espanyola, Iñaki Urdangarin, és l’únic que pot gaudir d’una medalla olímpica –de fet, dues– en un palmarès, tot sigui dit, impressionant com a membre de l’històric dream team d’handbol del FC Barcelona. El jugador basc va ser bronze a Atlanta el 1996 i a Sydney 2000. La infanta Cristina, ara ja separada del duc de Palma, va tenir altres pretendents entre els esportistes olímpics espanyols. Les possibilitats que en el futur hi hagi algun altre esportista olímpic en la família es redueixen precisament a un dels fills de la parella, Pablo Urdangarin, internacional en les categories de promoció i vuitè en la línia de successió al tron espanyol.
Felip, fins a la sopa
El programa propagandístic de la família reial inclou també la presència en la inauguració olímpica d’aquest divendres al riu Sena, així com una gran recepció a membres de l’equip i la participació des de la llotja en els esdeveniments en què el monarca cregui que pot tocar cuixa (o sigui medalla). La idea d’Espanya “una, grande y libre” sempre ha inclòs els esports des dels temps en què Franco va descobrir que amb el Madrid (amb Real al davant, és clar) va començar a guanyar copes d’Europa. En aquest sentit no es permet la dissidència i algun esportista català que ha volgut treure una bandera del seu país per celebrar un èxit n’ha sortit escaldat.
L’“amic” de la infanta Elena
Luis Astolfi no és membre oficial de la casa reial però durant molts anys va semblar que era un més de la família. Amic íntim, i tal volta alguna cosa més, de la infanta Elena, va ser el seu monitor d’hípica, tot i que alguns diuen que les classes de muntar es feien en llocs sospitosos. L’andalús, un dels millors de la seva generació, va ser olímpic als Jocs de Los Angeles, com a membre de l’equip de salts. També va competir a Seül, on va tenir problemes amb el cavall (l’animal) i a Barcelona, on es va quedar a un lloc de guanyar una medalla per equips.