La monarquia
Lluís Simon
Carles I de Catalunya?
Ja fa més de 600 anys que va morir a Barcelona Martí I l’Humà, rei d’Aragó, de València, de Mallorca i comte de Barcelona, entre altres càrrecs d’arreu del Mediterrani. És ben conegut que va morir sense fills, tot i casar-se dues vegades. Això va desembocar en el Compromís de Casp i en l’elecció de Ferran d’Antequera com a successor, que va ser el primer pas cap a la futura destrucció de les institucions catalanes i la divisió forçada dels Països Catalans, un projecte d’assimilació que encara no s’ha acabat.
Les coses, és clar, haurien pogut anar per una altra banda. Per això tenim les ucronies, que en molts casos són divertimentos dels historiadors. Armand Fluvià ho va explicar perfectament en un article en aquest diari fa uns anys. Si acceptem que a la corona d’Aragó les dones podien heretar, hauria d’haver estat escollida com a reina la infanta Violant, filla del germà de Martí l’Humà.
Estirant el fil dels successors, avui el rei legítim de la corona d’Aragó i per tant de tots els catalans seria Carles d’Habsburg-Lorena, net de l’últim emperador d’Àustria, Carles I d’Àustria. Aquest senyor, nascut fa 63 anys a Alemanya, no és un desconegut, com molts altres nobles. Va ser membre del Parlament Europeu pel Partit Popular d’Àustria (1996-1999) i no ha amagat mai la seva ideologia catòlica i conservadora. En els últims anys ha flirtejat amb l’extrema dreta, cada vegada més poderosa al seu país. Carles és descendent directe de la infanta Violant. Va estar casat amb Francesca Thyssen-Bornemisza, filla del conegut baró Thyssen amb arrels a Catalunya arran del seu casament amb Carmen Cervera. Que se sàpiga, no ha fet mai cap pas per reclamar oficialment el tron de l’antic imperi austrohongarès.
Fluvià també precisa que si en el moment de la successió de Martí I només hagués estat possible una successió masculina, el tron hauria estat per al cosí segon del rei, el comte Jaume II d’Urgell, un pobre noble que estava a la presó. Estirant el fil dels seus successors, haurien arribat a governar sobre Catalunya els ducs i duquesses de Medinaceli, “grans d’Espanya” i gairebé més perillosos que els Borbons.
La idea de tenir un rei per a una futura Catalunya independent, federal o simplement amb més sobirania, corre per les xarxes a través del Cercle Monàrquic Sobiranista, que proposa més candidats. Entre els que tenen més predicament hi ha Carles III, el rei dels britànics, i Nicola Roberto Paternò Castello, últim descendent de Pere I d’Ayerbe, fill bord i després legitimat de Jaume I d’Aragó.
Aprofitar els Borbons
Una de les idees del sobiranisme més conservador, fins i tot Jordi Pujol hi havia donat voltes, era aconseguir una independència de baixa volada en què el cap d’estat continués essent el Borbó de torn, com és el cas de Carles III, que manté l’estatus de cap d’estat en tots els països de la Commonwealth. Més estrambòtica era l’opció de convertir Cristina i Iñaki Urdangarín, com a consort, nous comtes oficials de Barcelona i representants oficials dels reis espanyols al Principat.
Amb tot, ja s’ha vist que ni el Borbó d’ara, Felip VI, ni cap partit o institució espanyols tenen la intenció de canviar el règim, ja sigui cap a una república espanyola o una federació monàrquica.
Hans Adam II de Liechtenstein
Encara estem en el territori de les idees de bombers. L’actual cap d’estat del menut país europeu també podria ser un bon candidat al tron català. Un dels seus avantpassats, el primer príncep d’aquest casal, va ser lloctinent de les forces austriacistes durant la Guerra de Successió i va ser nomenat monarca de Liechtenstein precisament per l’arxiduc Carles. Agafat amb pinces, però abans això que la pàmfila de l’Elionor. És un dels nobles més rics d’Europa i potser resoldríem el dèficit estructural català o el deute del Barça. Qui pren últimament totes les decisions al país és el seu hereu, Lluís Felip Maria, casat amb una altra gran dona de l’aristocràcia europea, Sofia de Baviera.
Una princesa belga
Els amics andorrans que aspiren a unir-se amb nosaltres (són pocs) també tenen el seu propi nom com a futura reina dels dos principats. La Unió Reformista Nacional dels andorrans considera que la princesa Àstrid, filla del rei dels belgues, és la legítima aspirant a ser descendent d’Enric IV de França i III de Navarra. També va ser comte de Foix i de Bigorra i copríncep d’Andorra. Els carlins, per la seva banda, també aspiren a governar una futura monarquia catalana. Hi ha diversos noms, entre els quals es pot destacar el de Domènec d’Habsburg.