“Abans, ni els mirava a la cara i, ara, em donen tant afecte!”

Va ser el 2017. Tenia com un buit i necessitava sentir-me útil. Saps quan et falta alguna cosa? Un dia, pels volts de Nadal, passejant amb la meva germana, que viu per Sarrià, repartien tríptics d’Assís, i el meu cunyat m’hi va animar. Però jo visc al Poblenou i això és a dalt de tot de la Via Augusta. Vaig venir-hi dos cops i no hi havia manera que em fessin l’entrevista. Però quan ja anava a deixar-ho córrer, aleshores, em van trucar. Jo tenia un bar restaurant i només podia venir un dia a la setmana, el dimarts, el dia que tancàvem per descansar. Vaig venir aquí ben bé de rebot. Ara, ja hi vinc dos cops i estic destinada a la cuina on donem els esmorzars.

Crec que, a vegades, la vida et fa fer un tomb, i jo el vaig fer amb gent que està al carrer i ningú no els fa cas. Ara mateix, a mi és la gent que em dona més afecte i més amor. Veus aquesta polsera que duc? Doncs un home que va estar al carrer molts mesos ara ha trobat feina, comparteix un pis d’Assís amb un altre senyor i me l’ha regalada. M’emociono. És molt difícil per a aquestes persones trobar feina i sortir-se’n. Molts tenen addiccions. Però qui no tindria una addicció vivint al carrer? És dur un dia. Imagina’t els qui s’hi estan mesos o anys. Tu pots tenir empatia i entendre-ho, però mai no sabràs el què és. Tot això m’ha ensenyat a no jutjar, perquè al carrer s’hi arriba de moltes maneres, per una addicció, que és una malaltia, per una mala decisió... Si els que tenim casa sovint trontollem, imagina’t una persona que no en té.

Per mi és el més important. Si no coneixes el nom de les persones, no té sentit. Jo em sé quasi el de tots, però el dia que ve menys gent en són uns 150. Avui, per exemple, n’han vingut 173. Un company un dia es queixava: “Però és que ni ens somriuen ni diuen res!”, deia. I jo li vaig contestar: “Però com t’han de somriure si viuen al carrer?” I, tot i així, tard o d’hora sí que et somriuen. A mi em transmeten una estima brutal. Diuen que jo faig voluntariat, però no. Són ells els que en fan.

Jo què els dono? Res! Ells m’ho donen tot. Ser aquí és un bany de realitat. Nosaltres només ens mirem el melic: jo, jo, jo... Quan vens aquí veus la realitat i se te’n van les ximpleries.