La monarquia
Lluís Simon
La ‘copa’ d’Urdangarin
Felip VI va inaugurar fa uns dies oficialment aquesta competició que tots estem seguint d’una forma tan apassionada per la televisió o des de les platges de Barcelona, la copa Amèrica. Les comparacions amb els Jocs Olímpics del 1992, que tots els socialistes estan fent, són tan ridícules que no cal ni comentar-les. Ara bé, ja que parlem de copa Amèrica i la monarquia espanyola tothom està passant de puntetes sobre com aquesta competició va arribar al Mediterrani el 2007 a València. Fins fa dos anys a l’Ajuntament de València encara estaven pagant els deutes que va deixar la presumptament tercera competició més important del món.
Un dels autors intel·lectuals que van “vendre” aquella idea al PP va ser el cunyat, o millor dit, antic cunyat del rei, el nostre amic Iñaki Urdangarin. Ell mateix, a través del seu institut Nóos, va fer d’intermediari amb l’organització i els dirigents del PP. Ben enredats es van avenir a pagar la morterada de milions que demanaven a Suïssa i Nova Zelanda perquè aquests anomenats fórmula 1 del mar arribessin al País Valencià. Urdangarin va tenir la barra, quan encara no es coneixia el monumental fracàs econòmic de la prova, d’atribuir-se com a èxit les seves gestions en el recurs que va presentar la seva defensa quan el van obligar a pagar una fiança de vuit milions arran del judici al qual va ser sotmès a Palma.
Segons ell, València va tocar el cim amb aquelles regates i això va facilitar que la ciutat fos escenari els anys posteriors d’esdeveniments com el Gran Premi de fórmula 1, un altre dels grans desastres econòmics de l’etapa de Rita Barberá i Francisco Camps. La copa Amèrica va ser definitiva per posar en el marc europeu la “Comunitat Valenciana”, va resumir en aquell moment, el 2013, sense saber que en realitat la va posar en el mapa dels territoris més corruptes d’Occident. El forat econòmic que va deixar la prova va fer que l’Estat, per exemple, perdés els 313 milions que va prestar als organitzadors de la cita conscient que no els recuperaria mai. Finalment, en els pressupostos del 2019, l’Estat va assumir el deute pendent, de gairebé 400 milions. Aquest va ser l’“èxit” d’Urdangarin, que va parlar sempre en nom de Joan Carles I, l’única manera que tenia que l’escoltessin en les grans corporacions internacionals. Va ser l’estafa del segle.
I a Barcelona vam haver d’escoltar Felipe, que ja torna a ser rebut amb “¡viva el rey!” dient que estem davant un nou despertar de Catalunya. Sí, segur.
L’‘esperit’ olímpic
És un insult a la intel·ligència la comparació que han fet tots els líders monàrquics i espanyolistes de la competició amb els Jocs Olímpics. També Ada Colau i Pere Aragonès van passar per l’adreçador. Aquest estiu hem vist a París què són realment uns Jocs i l’impacte monumental de milers d’esportistes i modalitats competint a les zones més universals d’una capital que, de fet, no necessitaria promoció de cap mena. Mentre a les xarxes els aficionats als esports debatien sobre un saltador de perxa o un relleu de natació, aquests dies a Barcelona no només costa de seguir què coi passa en les regates sinó que entre tots plegats ens estem adonant, per si no ho sabíem, que estem davant d’un trofeu sobretot elitista. Només cal mirar quina marca és la patrocinadora.
Un ‘nou’ Iñaki?
L’antic duc de Palma, que va ser el pres més famós i més ben cuidat d’Espanya, ja ha fet passes, segons escriu la premsa rosa, per reconciliar-se amb la infanta Cristina, tot i que es veu, segons aquests mateixos mitjans, que s’ha trastocat en certs sentits. S’ha encarat amb fotògrafs que el coneixen de tota la vida a Barcelona i, sobretot, s’ha convertit, mai més ben dit, en una persona religiosa que s’empassa de forma compulsiva llibres d’aquesta matèria. Cristina, diuen, ha quedat baldada per aquest canvi però mira de fer bona cara. La relació del seu antic marit amb Ainoha Armentia ja no té marxa enrere. A Àlaba se’ls veu plegats fins i tot pel carrer sense aquesta obsessió malaltissa que té a Barcelona per amagar-se.
S’acaben les “vacances”...
Una de les coses més sorprenents dels aduladors mediàtics dels Borbons cada setembre és el seu recordatori anual que per aquesta època s’acaben just les vacances del rei i la reina, com si realment no estiguessin tot l’any voltant món a costa dels pressupostos públics. Se sap que després de les seves dates al palau de Marivent de Palma se’n van algunes setmanes a destins privats de luxe on els locals no els puguin reconèixer o molestar. I, ara, toca signar documents i rebre ambaixadors. Quina feinada!
