Perdó col·lectiu 62 anys després

Entre 300 i 400 víctimes només a Terrassa, un miler de persones sense habitatge, 200 cases desaparegudes i 800 milions de les antigues pessetes –uns 4,8 milions d’euros– és el balanç incomplet i amb contradiccions de la nit tràgica d’una riuada, la de la nit del 25 de setembre de 1962, que s’ha convertit en la tragèdia natural més important de la segona meitat del segle XX a Europa i que també va afectar fortament a Sabadell, Rubí, Montcada i Reixac, Ripollet, Sant Quirze del Vallès, Cerdanyola i Matadepera i altres poblacions del Baix Llobregat amb un miler de víctimes conegudes. Amb una pluja que va arribar als 223 litres per metre quadrat –89 dels quals entre les nou i les onze de la nit–, que va desbordar rius i rieres, va deixar sense llum ni telèfon la ciutat de Terrassa i moltes escenes de pànic, desgràcia i desolació. Els diversos barris aixecats al voltant de l’eix de la riera de les Arenes o els de la Maurina i el Poble Nou, al voltant de la del Palau, “són l’exemple claríssim del que no s’ha de fer mai i del que totes les institucions com l’Ajuntament franquista de l’època no haurien d’haver permès mai”. Ho va dir ahir al vespre l’alcalde, Jordi Ballart, durant el transcurs del discurs del ple extraordinari per commemorar el 62è aniversari, anomenat “el ple de la dignitat”, i que, a diferència d’altres actes que s’han anat repetint els darrers anys, ha de servir per “tancar ferides i cicatrius” seguint el camí de “la veritat i el del perdó”. Un perdó que va reclamar que sigui col·lectiu, tot i no ser fàcil, quan “la Terrassa del franquisme, la de 1962, no és la del 2024 i aquest Ajuntament no és ni se’n considera hereu”.

Un règim que en va tapar la magnitud, va entronitzar la figura de Franco amb una visita vuit dies després i va canalitzar la riera de les Arenes i va fer el transvasament de la riera del Palau perquè no passés per la rambla d’Ègara –un altre dels grans escenaris de la catàstrofe– però que va permetre que la ciutat, amb indemnitzacions i crèdits a la industrial, tornés a atraure més onades d’immigració agreujant el dèficit d’habitatges, i més construcció caòtica, nous suburbis i especulació de privats per interessos d’uns pocs. I això no ho diu un servidor, sinó que és un dels 11 punts de l’acord que van subscriure per unanimitat totes les forces municipals de tots els colors –Tot per Terrassa, el PSC, Junts, ERC, el PP i Vox.

El silenci i la propaganda del règim van amagar l’abans i el després que va suposar per a moltes famílies el 25 de setembre de 1962. L’Ana Martínez i la Susana Escalera, presidenta i secretària de l’Associació de Nens Desapareguts de la Riuada de 1962, filles i netes de víctimes, van posar noms propis de testimonis, com ara el de l’Ángel, que va veure com un cotxe s’enduia les seves germanes de la casa d’acollida i mai més n’ha sabut res més. El ple del perdó també va ser el de la reparació, ja que el consistori vol ajudar a posar més llum a les investigacions que fa aquesta entitat sobre la recerca dels infants desapareguts buscant i documentant-ne testimonis, la identificació de més víctimes i la quantificació global amb un treball que fa el Centre d’Estudis Històrics de Terrassa i la definició d’un relat compartit a la ciutat.

I el perdó i la reparació s’acompanyen d’una tercera actuació de futur: la de no invisibilitzar les rieres encara que representin una barrera de nord a sud per la ciutat. Que passin de ser l’escenari de tragèdia al de futur, com deia Ballart, ja que el repte és majúscul tenint en compte que no hi ha referents en què “inspirar-nos” perquè “som les ciutats amb més rieres al seu territori”. En concret, uns 70 quilòmetres fluvials. Precisament la membre de la Comissió de les Rieres Irene Sarlé va recordar que treballen i han tingut desenes de reunions “amb compromisos i promeses”, però també “decepcions” per aconseguir que les administracions s’interessin per la neteja, la conservació i el manteniment amb un projecte de futur, fent-les segures i “eliminant l’escletxa social que comporta per a alguns barris”. En aquest sentit, va encoratjar l’executiu a aconseguir la implicació de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) perquè siguin un espai “segur i amable que no divideix els barris i la seva gent”.