Francesca Bonnemaison, pedagoga referent

Avui fa exactament 75 anys que ens va deixar Francesca Bonnemaison i Farriols, una reconeguda pedagoga, escriptora i promotora de l’educació femenina popular catalana. Va ser la mecenes i creadora de la Biblioteca Popular de la Dona l’any 1909, al barri de Sant Pere de Barcelona, que seria el nucli del que després es coneixeria com a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, col·loquialment “la Cultura”.

Nascuda el 12 d’abril del 1872 a Barcelona, era filla d’uns propietaris d’un dels negocis més pròspers de la ciutat: una botiga de roba situada a la rambla de Catalunya. Durant la seva infància, va tenir una forta educació religiosa i va aprendre diversos idiomes, dibuix, pintura i música. El 1893 es va casar amb Narcís Verdaguer i Callís, fet que la va portar a conèixer Francesc Cambó amb qui va mantenir una profunda amistat i relació epistolar al llarg de tota la vida. L’any 1909 el rector de la parròquia de Santa Anna, Ildefons Gatell, li va proposar dirigir una biblioteca parroquial anomenada Obra de Buenas Lecturas. Les instal·lacions es van inaugurar el 28 de març del 1909 i a la propaganda s’emfatitzava molt especialment que es tractava d’una biblioteca “d’entrada lliure per a totes les dones”. En un primer moment, el local tenia un horari molt reduït: només diumenges i festius dues hores i mitja, havent de pagar les sòcies una quota de 0,10 pessetes al mes o 1 pesseta a l’any. Així doncs, a la sortida de missa, dones de diferents condicions socials es trobaven en aquest espai únic, lliures de la supervisió dels seus marits i conversaven entre elles. Aviat la biblioteca va tenir un èxit sense precedents i Bonnemaison va decidir transformar-la en l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, enfocada en l’educació i la promoció de la dona des del catalanisme i el catolicisme.

Aquesta nova biblioteca va destacar des dels seus inicis pel seu dinamisme, i va ser la primera d’Europa d’aquestes característiques. De fet, es va avançar vint anys a la fundació de la Fawcett Library (1926) de Londres i la Biblioteque Marguerite Durand (1931) de París. El seu fons no va parar de créixer gràcies a les donacions, subvencions i ajudes. L’any 1911 comptava amb 5.000 volums. Al mateix temps, també va anar creixent l’oferta del centre on dones de tota condició social podien llegir novel·les, assajos o llibres especialitzats, assistir a conferències o fins i tot aprendre idiomes o matèries científiques. I, tot això, de franc i en un moment en què les dones encara no tenien un accés fàcil a la universitat. La institució va arribar a tenir bar i restaurant, i va permetre a les dones gaudir d’una llibertat absolutament insòlita a l’època.

El 1918, quan va morir el seu marit, Bonnemaison va dedicar-se en cos i ànima al seu projecte. El 1922, el president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, va inaugurar el nou edifici de l’Institut, situat en una antiga casa senyorial. A més, l’Institut disposava d’una borsa de treball que incloïa moltes empreses i de mitjana aconseguia col·locar unes 1.600 noies cada any. Per tal de fer difusió de la Institució, Bonnemaison es va encarregar que dues revistes, Claror i Vida Social Femenina, i un programa de ràdio quinzennal emès per Ràdio Associació de Catalunya.

Amb la proclamació de la República, es va implicar en la vida política participant en les campanyes a favor del vot femení i fent-se càrrec de l’organització femenina de la Lliga Regionalista, a petició del seu amic Francesc Cambó, i va ser una de les primeres dones que es va presentar com a candidata en unes eleccions municipals el 1934, malgrat que no va sortir elegida. Abans de que esclatés la guerra, el fons estava format per 23.000 volums i per les seves aules hi havien passat alumnes tan destacades com Concha Espina, Maria Domènech de Cañellas i Maria Montessori. De fet, el curs 1934/35 tenia més de 6.200 alumnes.

Un cop començat el conflicte bèl·lic, però, tot va canviar. Bonnemaison es va refugiar a Territret, a Montreux, Suïssa, on va viure durant tota la guerra. El 1941 va tornar a Barcelona i des d’aleshores i fins a la seva mort es va desvincular de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, que va ser cedit a la Diputació de Barcelona en absència seva i transformat en un centre de la Falange Española rebatejat aleshores com a Institución de Cultura para la Mujer de la Sección Femenina de FET y de las JONS. Actualment, el fons Narcís Verdaguer Callís-Francesca Bonnemaison es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Inicialment estava al domicili particular fins a l’esclat de la guerra, en què va ser salvat per diversos membres de la família i finalment rescatat per Ramon Rucabado i Comerma, marit de Clara Verdaguer. Les germanes Roser, Montserrat i Mariàngela Rucabado, hereves i propietàries del llegat dels seus pares, van conservar la documentació fins al seu ingrés a l’ANC.