La monarquia
Lluís Simon
Franco, el rei i el 12-O
La festa en què aquest dissabte els espanyols celebren la barbàrie colonitzadora de fa cinc segles té trampa, tot i que poca gent ho sàpiga. La deriva monàrquica en què va caure Espanya i sobretot el PSOE als anys vuitanta, mentre el Borbó s’enllitava a cada cantonada i acumulava un patrimoni pantagruèlic, va conduir a canvis legislatius en què en comptes de portar-nos a una certa modernitat europea i democràtica endinsava l’Estat cap a les catacumbes de l’edat mitjana.
El 7 d’octubre del 1987 es va validar per llei que el 12 d’octubre havia de ser la festa nacional espanyola. Es va eliminar oficialment la denominació d’Hispanitat, mot que va fer fortuna en els temps de Franco. Oficialment va deixar-se de celebrar la conquesta d’Amèrica perquè ja començava a fer vergonya fer sonar l’himne recordant no un sinó uns quants genocidis. Amèrica és un continent molt gran.
Què celebren doncs ara els nostres veïns? Resumint, “la integració dels regnes d’Espanya en una mateixa monarquia en un període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus”. Des de llavors té la mateixa importància l’ocupació de Catalunya –ells en diuen integració– i d’altres territoris que la “projecció” –quina metàfora més subtil per parlar d’una conquesta violenta– més enllà d’Europa, o sigui Amèrica.
Des de llavors ens diuen que no cal que mirem al 1492 ni tot el que vindria després. El 12 d’octubre se celebra el règim establert durant la Transició, sobretot la monarquia i la submissió de les antigues nacions al poder de Castella. No cal donar-hi més voltes. I si no voleu caldo, dues tasses. La Guàrdia Civil, instrument de repressió històric, s’apunta a la festa homenatjant la seva patrona en unes trobades que traspuen encara una olor de resclosit provinent de les casernes dels anys quaranta.
Que el 12-0 s’hagi convertit en aquesta jornada d’obediència simbòlica al cap d’estat i a tot allò que representa, no és només un problema per a catalans o bascos, sinó també per als pobres republicans espanyols. Molts d’ells són els que han criticat que Espanya i el rei no s’hagin dignat mai a tenir una mínima paraula de record vers els milions d’éssers humans i les civilitzacions gairebé senceres que van ser anihilats al segle XVI sota la marca dels conquistadors.
Així doncs, la festa de la raça, de la hispanitat o de la monarquia –com us agradi més–, ha estat sempre una manifestació d’orgull del propi poder de destrucció militar, civil i legal contra aquells que pensen diferent.
El ‘bon’ socialista
Lluís SimonCom era d’esperar, Salvador Illa continua fent números per ser escollit ben aviat com el millor governador civil que ha tingut Catalunya en les darreres dècades. La seva presència amb el cap sempre cot i la mirada obedient en una festa espanyola que commemora la desaparició de la diversitat cultural que un dia hi va haver a Amèrica, és un primer senyal perquè quan això mateix passi a Catalunya també ho acabi celebrant.
Probablement deu pensar que amb aquests gestos Catalunya, ell que és tan catòlic, es farà perdonar dels seus pecats, sobretot el de voler coses tan estranyes com un finançament singular o uns trens que funcionin. Però que no s’equivoqui, això només farà que els seus el vegin com una ovella més, d’aquestes que mai no s’esgarrien.
L’altre Felipe
Lluís SimonAquests dies Felipe González, l’expresident espanyol viu que més brossa té sota la catifa, ha tornat a sortir a defensar, com si fos Pepe i Sergio Ramos en una sola persona, el rol de Joan Carles I i la monarquia després del franquisme. A TVE va dir directament que va lliurar “voluntàriament” el poder a Suárez, perquè se l’“hauria pogut quedar” legalment. Doncs gràcies. Segons ell, a més, el referèndum constitucional va ser també un referèndum sobre el manteniment dels Borbons al poder. Mira que bé. I després, a Telecinco, al costat de l’inefable Alfonso Guerra, en ser interrogat sobre els afers de faldilles del seu amic, va dir que hi havia massa problemes al món, “des de guerres fins a huracans”, per entretenir-se en això.
Dos ‘reis’, cara a cara
Lluís Simon
Tot i que el president veneçolà, Nicolás Maduro, està en hores baixes i no tothom reconeix la seva última victòria electoral, el parlament del seu país, l’Assemblea Nacional, ha aprovat aquesta setmana un acord digne de ser aplaudit des d’aquesta secció. Espanya ha d’abolir immediatament la monarquia en haver-se convertit en una institució corrupta i una expressió més de la ultradreta que més influència té en el cercle polític a l’entorn de la Zarzuela. Mèxic i Veneçuela són dos pedretes a la sabata a la Zarzuela.