El fibrociment, una amenaça gairebé eterna i omnipresent
Catalunya té uns dos milions de tones de fibrociment, un material que Europa vol erradicar el 2032
És present a tots els municipis i, amb el ritme de retirada actual, es trigaria cent anys a eliminar-lo
Els ajuts per treure’l fan curt i el govern d’Illa es compromet a legislar per accelerar el procés
Poc es devien imaginar els terroristes de l’11-S que continuarien sumant víctimes mortals més de dues dècades després de fer caure les torres bessones. Construïdes entre el 1963 i el 1973, en ple auge de l’ús del fibrociment, en ser enderrocades van generar tal quantitat de microfibres d’amiant que molts dels qui s’hi van exposar, de manera breu però molt intensa, han acabat desenvolupant, molt temps després, mesotelioma, el càncer més clarament associat a la inhalació de partícules d’aquest mineral. La presència d’amiant, també conegut com a asbest, és un problema global. Resistent, durable, amb bones propietats d’aïllament i capaç de suportar temperatures altíssimes, barrejat amb ciment es va convertir en un element constructiu de primer ordre. De fet, països com ara la Xina, l’Índia i Rússia encara l’utilitzen, malgrat que, en demostrar-se que era nociu, Europa el va començar a prohibir en la dècada dels vuitanta, amb l’Estat espanyol com un dels darrers a fer-ho, el 2002. Ara, la UE vol anar un pas més enllà i demana als estats membres que facin un cens del fibrociment instal·lat i l’erradiquin dels edificis públics abans del 2028 i totalment el 2032. El cicle de vida del fibrociment és de 30 a 50 anys i es calcula que el 2030 més del 85% d’aquest material començarà a degradar-se i serà perillós per a la salut si no es retira.
Aquesta eliminació pot ser tot un repte per a Catalunya, on s’ha començat a fer un cens de manera més sistemàtica i se sap que hi ha instal·lades milions de tones de material que conté amiant (MCA), però no exactament quant. L’anterior govern va apuntar a quatre milions, però experts que analitzen la qüestió en sessions tècniques posteriors ho rebaixen a la meitat, uns dos milions de tones, de què 700.000 són en forma de cobertes. La resta, la gran majoria, són en revestiments, canonades i altres elements constructius. Fins i tot n’hi pot haver en dipòsits i testos.
Si tot aquest MCA fos en forma de plaques d’uralita, n’hi hauria més de cent quilòmetres quadrats, suficient per cobrir completament la ciutat de Barcelona. I, atès que en un centímetre quadrat de fibrociment hi ha unes 600.000 fibres d’amiant microscòpiques que es poden inhaladar i romandre al cos durant dècades causant diverses malalties, queda clar el risc potencial de tot aquest material.
Un pla en marxa
Per mirar de complir amb els objectius europeus, la Generalitat va crear el Pla d’Erradicació de l’Amiant (2023-2032), amb actuacions dirigides a detectar els elements i espais amb amiant que hi ha al país, incloent-hi el seguiment i control del seu estat de degradació, i també a fomentar la retirada del MCA de manera “ràpida i segura”.
La seguretat es garanteix mitjançant un registre d’empreses autoritzades a retirar aquests compostos, que s’han de manipular amb proteccions especials i han de quedar encapsulats per, posteriorment, emmagatzemar-los en dipòsits controlats de residus perillosos. Tot i això, de tant en tant i malgrat la informació sobre el perill que suposa, encara ara apareixen ocasionalment restes de fibrociment desades de qualsevol manera: l’any passat, se’n van trobar més de dues tones en un espai protegit del Perelló (Baix Ebre) i, amb més freqüència, hi ha quantitats menors desades a voreres o contenidors de grans ciutats.
En canvi, la rapidesa serà bastant més difícil d’assolir. D’acord amb les dades exposades pels experts que assessoren el govern, Catalunya recupera de mitjana unes 20.000 tones de MCA cada any, de manera que per eliminar els dos milions de tones totals caldria esperar, literalment, un segle. Com que això és inviable, caldrà accelerar el ritme i prendre noves mesures avalades per un nou marc normatiu, la Llei per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya. Després d’escoltar els agents implicats i diversos experts, l’anterior govern va redactar un projecte de llei que preveia innovacions per localitzar i eliminar els MCA, com, per exemple, que la compravenda d’un immoble anterior al 2002 requereixi un certificat, similar al que ja està en funcionament sobre eficiència energètica, en què consti si hi ha presència d’amiant o no. Això, segons els experts, ajudaria a completar el cens d’edificis (que, com es veu en el gràfic, ja ha ofert els primers resultats buscant teulades d’uralita a partir d’imatges aèries) i a incentivar la retirada de l’asbest per revalorar les propietats.
Aquest projecte de llei va passar per diferents comissions i, finalment, el govern el va aprovar al maig, però la convocatòria de noves eleccions va evitar que se’n completessin els tràmits d’aprovació parlamentària i, des de llavors, el text és en un calaix. Segons ha pogut saber aquest diari de fonts de l’executiu de Salvador Illa, “el govern manté els objectius marcats pel Pla nacional per a l’eradicació de l’amiant a Catalunya 2023-2032 i continuarà amb el seu desplegament”. Pel que fa a un dels seus punts principals, l’impuls de la nova llei, les mateixes fonts governamentals apunten que “s’està estudiant el redactat final de la norma, que ja havia superat les diferents fases de tramitació i disposava d’un ampli consens per part de tots als agents afectats, per tal que es pugui iniciar la tramitació en seu parlamentària com més aviat millor”.
Aquesta llei conformaria un marc normatiu legislatiu més clar i exhaustiu que l’actual, la disposició addicional 14 de la Llei 7/2022 de l’Estat sobre residus i sòls contaminats per a una economia circular. Aquesta llei traslladava als ajuntaments l’obligació d’elaborar un cens d’instal·lacions i emplaçaments amb amiant i un calendari de retirada. La data límit per fer-ho era l’abril del 2023, però, d’acord amb un informe presentat enguany per la Sindicatura de Greuges, només 259 municipis de Catalunya (un 27% del total) disposen d’aquest cens. Això suposa un problema, perquè tots els municipis del país tenen MCA. I encara complica més les coses que només hi hagi un 2,9% dels municipis amb un calendari de retirada dissenyat.
Amb aquest panorama, la Generalitat preveu intensificar les actuacions formatives i de difusió als ajuntaments, especialment a aquells que encara no han elaborat els censos, i posarà a la seva disposició noves eines de suport. A més, també vol “reforçar la col·laboració amb les diputacions”, per tal de fer “més eficients” les actuacions de les diferents administracions en aquest àmbit.
Badia, un exemple a seguir
En opinió dels entesos, aquesta cooperació serà fonamental per alinear esforços i aconseguir complir amb els objectius.
En funció dels recursos, les prioritats i l’afectació, l’interès de l’administració local per avançar en aquesta retirada és molt variable. L’Ajuntament de Badia del Vallès, per exemple, acaba de posar en marxa l’Oficina de l’Amiant, l’organisme responsable de gestionar la retirada de l’asbest d’aquesta localitat. Ja té clar que, en una primera fase, s’actuarà sobre els 115 edificis en què cal retirar l’amiant de galeries i tubs de ventilació sense haver de canviar-los i que, posteriorment, es farà la retirada i substitució de les cobertes amb amiant. La majoria de consistoris, però, encara no s’hi han posat.
Una via per incentivar la retirada és la concessió d’ajudes econòmiques als propietaris d’edificis afectats per fomentar la substitució de la uralita per plaques solars. El govern hi ha dedicat, enguany, 50 milions d’euros, a banda d’altres línies específiques obertes per a casuístiques puntuals, com ara pal·liar els efectes de la pedregada que va afectar molts sostres amb asbest a la Bisbal d’Empordà. És la mateixa quantitat que es va habilitar el 2023 i que resulta clarament insuficient en relació a la demanda existent: d’acord amb fonts de l’Agència de Residus, hi va haver peticions de subvencions per valor del triple.
Què fer si tenim amiant a casa?
Per les seves característiques excepcionals i el seu baix preu, l’asbest va ser molt popular en el passat, fins al punt que es podia trobar en tota mena de productes: evidentment, en edificis, canalitzacions i cobertes, però també en cisternes, asfalt, testos, pintures i electrodomèstics com ara torradores i assecadors de cabell, per posar alguns exemples. Actualment, l’ús està molt més restringit i no és tan habitual trobar-ne, però, en cas de sospita, cal tenir precaució i valorar el risc que representa. Si el material que conté amiant (MCA) està en bon estat, sense esquerdes o parts trencades ni fregaments, vibracions o humitats, es pot estabilitzar (aplicant-hi un líquid elastòmer) o confinar (amb barreres físiques, com ara envans, falsos sostres, etc.) per reduir la possibilitat d’alliberar fibres a l’ambient. Si hi ha risc d’emissió de pols o fibres d’amiant, caldrà actuar-hi retirant-lo, que és la situació més habitual. En aquest cas, hi ha ajuts econòmics i sempre ho ha de fer una empresa especialitzada i inscrita en el Registre d’Empreses amb Risc d’Amiant.
Les restes d’amiant tenen la classificació de residus perillosos i s’han de gestionar separadament amb força mesures de seguretat, de manera que no es pot barrejar amb la resta de runa i quan s’extreu s’encapsula en fundes especials. Si a casa tenim algun element petit, com ara un test, es pot retirar de manera particular, però amb molta precaució. S’ha de dur a la deixalleria, havent comprovat prèviament que l’acceptaran, perquè no totes estan preparades per fer-ho. A més, cal manipular-lo sencer i dur-lo encapsulat, precintat i identificat. D’altra banda, si es troben residus d’amiant al carrer, cal comunicar-ho a l’Ajuntament perquè en faci una gestió adequada. En cas de més dubtes, hi ha més informació disponible al web amiant.gencat.cat .
