aiguat al país valencià
L’exèrcit de la gent solidària
Milers i milers de persones s’aboquen a ajudar, encara amb poca coordinació, els pobles negats de l’Horta Sud, la zona zero de la riuada
La magnitud dels danys és colossal per l’enorme radi, i de gran densitat de població, que es va veure afectat per l’onada
Sigui dit d’entrada: qualsevol notícia que escoltin, qualsevol foto o vídeo que vegin, per molts que en vegin de bestials, qualsevol persona que els expliqui el que ha passat i passa aquests dies a l’Horta Sud de València -dies que duraran anys, si no generacions- es quedarà curtíssim perquè es puguin fer una idea aproximada de l’abast real de l’apocalipsi que es va viure allà dimarts passat quan va caure el sol.
És la dimensió descomunal, el colossal abast geogràfic de la destrossa, el que ho fa impossible de transmetre. Perquè d’inundacions poc o molt tothom n’ha vist imatges a la televisió o fins i tot n’ha patit molt a prop de casa seva, a Catalunya mateix, però la proporció de la que li ha tocat viure a aquesta part del País Valencià -la més greu a Europa al segle XXI, ja deia aquest matí el president espanyol Pedro Sánchez- no té parangó possible, per la barbaritat del radi de les afectacions. No és un carrer o dos, ni tan sols són els més propers a les lleres del barranc del Poyo o de Xiva, o del riu Magre, o del reconduït curs del Túria, que ja va ser desviat del centre de València arran de l’anterior gran riuada, superada per aquesta, que recorden els més vells de l’indret, el 1957. És que absolutament tot Paiporta, una ciutat de 28.000 habitants, ha quedat arrasada com si hi hagués passat un tsunami. És ben bé tot Benetússer, tot Alfafar, tot Massanassa, tot Picanya, Sedaví, tot... un vastíssim territori, el de l’àrea metropolitana sud de València, la ’zona zero’, que ha quedat literalment potes enlaire, com testimonien els milers de cotxes amuntegats encara aquesta tarda -i els dies que s’hi estaran!- els uns sobre els altres arreu on abasta la vista, com si fossin de joguina. Mira al carrer que vulguis.
Testimonis a Paiporta
“La llera aquí al poble és ampla, però s’estreny en arribar a l’Albufera i es va fer un tap, l’aigua va venir de baix i es va escampar, era un torrent que eixia i un que baixava”, explica un veí, el Juan García, des del desballestat pavelló d’una destrossada zona esportiva municipal de Paiporta. Ell mateix ha perdut diversos amics en la tragèdia, com dos components del club atlètic local, de qui mostra fotos que en té al mòbil amb un nus a la gola. “Tot va començar a les sis de la vesprada, i van arribar els avisos a les vuit i mitja!”, denuncia. “No hi ha una zona que no estiga afectada, és el 100% del poble, i el 90% de cotxes, ha dit la Policia Local”, explica. El 100% de baixos de les cases, doncs. El 100% de garatges. El 100% de botigues i bars. A Paiporta recompten 70 morts, però el Juan creu que n’hi haurà “molts més”, perquè encara no han entrat a la majoria de garatges, que com el de casa seva poden tenir més de cinc metres d’aigua i fang acumulats. “Els de les finques controlem qui falta, i el que no hi és el donem per desaparegut, però el problema és que n’hi ha molts de lloguer i no els coneixem”, explica. Al seu costat, el Luis Garrigós també ens mostra els efectes del temporal: cotxes i més cotxes apilats dins del que queda de la piscina municipal i el camp de futbol, el parc infantil i els murs exteriors arrasats o el munt de fang i brossa a què ha quedat reduït el seu despatx dins del complex, on l’aigua ha pujat dos metres. “Soc funcionari aquí i dilluns no sé on aniré a treballar”, somica. El Luis, que com el Juan havia estat regidor, és el responsable avui de l’improvisat punt de recollida d’ajuts -sobretot aliments i aigua embotellada- que va arribant en massa a Paiporta des de tot arreu de l’Estat i més enllà. De fet, el punt principal és en un auditori en un estat no menys dantesc, tot i que en diversos carrers la gent ja hi va acumulant queviures i roba que estan a punt perquè qualsevol que els necessiti els vagi a buscar. I és que els carrers de Paiporta, encara amb entre 5 i 10 centímetres de relliscós fang en molts casos, són un formiguer d’anar i venir de gent encara a última hora de la tarda. Finalment hi ha arribat l’exèrcit, per exemple, que té l’encomana de retirar els milers de cotxes que hi ha entravessats a la via pública. Però també hi ha milers de voluntaris treballant sobretot en baixos de cases, retirant fang de tot arreu. I tots els carrers estan plens a vessar de munts d’escombraries, tot el que s’ha buidat dels interiors de les plantes baixes. Alguna grua els comença a treure, però l’abast és tan descomunal que l’operació pot trigar setmanes a completar-se.
Milers de voluntaris
El veritable exèrcit, l’exèrcit del poble, des del primer dia que es va desplegar, format per milers i milers de persones arribades de tot arreu. “Venim de Rafelbunyol, som 270 persones en cinc autocars”, explicava a mitja tarda una parella amb el seu fill gran, pales i escombres en mà, mentre tornaven de netejar una escola de Benetússer. I demà hi tornaran. En el seu cas, l’ajuda estava organitzada i orientada des de l’Ajuntament, però aquesta és l’excepció, i no pas la regla. “Des del dia 30 hem baixat cada dia des de Bétera amb amics de la universitat, però no ens ha organitzat ningú, quan algú ens demana ajuda la donem”, explica el Jesús al carrer principal del poble,des d’on fa un directe una televisió francesa, a l’avui anomenada avinguda Real de Madrid, que en el seu dia era ni més ni menys que la Via Augusta romana, tal com ens explica un altre veterà veí de Castellar, el poble veí, que avui ha sortit per primer cop a veure la magnitud de la tragèdia. “Aquest carrer ha millorat molt des del primer dia, però a la que t’allunyes una mica d’on tothom arriba a peu, tot està igual, perquè a més els embornals estan embussats i la merda es queda al mig del carrer”, explicita en tot cas l’estudiant.
Una cosa molt similar expliquen el Juan i la Verónica, que han vingut des de Montcada i estan traient aigua d’una botiga de roba perquè han vist que requeria ajuda. “Ens organitzem en grups de whatsapp”, expliquen. En el mateix carrer, però força més amunt, el Federico i la Lucía expliquen amb llàgrimes als ulls com al matí, gràcies a una quinzena de membres d’una penya fallera de València, han pogut buidar tots els baixos de casa seva, on l’aigua va entrar uns 120 centímetres. “No hem pogut salvar res”, sangloten. I ni l’assegurança confien que els doni res, perquè eren molts mobles i objectes antics. No gaire lluny d’on són, tampoc coordina ningú els voluntaris que estan netejant la llibreria “Somnis de paper”, que té tots els prestatges i una bona pila de llibres al carrer eixugant-se. “El Jorge, l’amo, se n’ha emportat ja molts cap a casa; coneixent-lo segur que no s’hi resistirà i tornarà a obrir”, explica l’encarregat.
És clar que la imatge que potser resultarà més icònica d’aquest altre exèrcit, el de la solidaritat, és la de milers de persones armades amb pales, escombres, rasclets, cubells i tot tipus d’estris de neteja que, com una nova riuada, avui han tornat a travessar de manera incessant al llarg del dia el ja anomenat Pont de la Solidaritat, que comunica València amb l’Horta Sud per damunt del nou curs del Túria. Fins i tot la policia local ha hagut de regular el ’trànsit’ de vianants per evitar una sobreocupació del pont. Al matí la immensa majoria ha fet el camí d’anada al matí, i al vespre el de tornada. “Sense coordinació el treball no és efectiu”, es lamentava des d’allà un d’ells, el Paco Guillén, que hi ha anat ja per tercer dia amb tota la família caminant des de València. El Paco lloa la multitud de colles de gent jove que s’ha mobilitzat, però també està queixós de la manca d’ordre. I del fet que ningú va avisar. I de més coses. “Vaig veure ertzaintza el segon dia, i l’exèrcit ha arribat el quart”, lamenta, mentre fa un vaticini macabre. “Està clar que hi ha molts més desapareguts dels que diu el govern, serà ‘tremendo’”, adverteix, tot recordant que hi ha molts pàrquings privats o de centres comercials on encara no s’ha entrat. Amb una mànega no precisament lleugera enrotllada al braç i la ’karcher’ a l’esquena, també torna a peu quan es fa fosc el Tommy. Ha estat ajudant amb la dona uns amics a la Torre. “Han trobat dos morts al carrer on érem”, s’esglaia ella. Demà hi tornaran, a casa d’uns altres amics a Sedaví. I com ells, segurament, milers i milers de persones més, perquè caldran setmanes, si no mesos, per netejar mínimament tot allò que l’aigua ha negat. “No podem esperar res dels polítics, la solidaritat és de la gent, la gent...”, repeteix el Tommy, que ho remata: “Això és molt bonico”.